L'ATRACTIU INCOMBUSTIBLE DELS BONS MELODRAMES

 

Ahir, a la segona cadena, passaven un d'aquells classics incombustibles, Imitación a la vida, de Douglas Sirk. Ahir incidia en el tema de la subjectivitat de les valoracions, Sirk és un cas emblemàtic, els 'entesos' el van bescantar a dojo, titllant les seves històries de dramons ben intencionats. Un dia algú dels Cahiers de cinema ho va veure d'una altra manera i la seva valoració, amb el pas del temps, s'ha incrementat força. 

Hi ha qui considera aquesta la seva millor perl·lícula però a mi m'agrada molt, també, Escrito sobre el viento i, sobretot, Tiempo de amar, tiempo de morir. Aquesta versió, la més coneguda avui, és del 1959, però n'hi ha una d'anterior, de 1934, dirigida per John M. Stal, un director avui una mica oblidat, amb la gran Claudette Colbert com a protagonista. Totes dues es basen en un llibre de l'escriptora Fannie Hurst, una dona molt interessant, activista a favor de coses com ara el feminisme o els drets dels afroamericans. 

Les dues pel·lícules no van ser del tot fidels al llibre i, tot i que l'argument, bàsicament, es el mateix, hi ha diferències substancials, com ara la professió de la protagonista. L'any 1934 feia calerons gràcies a unes crepes que cuinava el personatge de la senyora afroamericana, però l'any 1959 era actriu, i es que Lana Turner potser era més creible fent de senyora glamourosa que no pas fent bullir l'olla.

Les dues pel·lícules van tenir els seus problemes, en aquells anys la qüestió afroamericana no se sabia ben bé com s'havia de tractar, en el cinema. També resultava conflictiva la situació de les persones amb aparença blanca però de família negra, el mestissatge conflictiu ha estat un gran tema per a la ficció compromesa. Malgrat que hem canviat molt i que avui la serventa ens pot resultar conformista i integrada, el que trasbalsa encara actualment es la seva bondat, en una època en què els bons sentiments sembla que no estan de moda.

Sirk va treure el millor d'actors una mica sonsos, tot i que de bon veure i eficaços, com Turner o Rock Hudson. Lana Turner, aquí, està prou bé, com també m'agrada molt fent de dolenta a la versió dels Tres mosqueteros, de 1948. Poc abans d'estrenar-se Imitación a la vida va passar allò de la mort del seu amant, a mans de la seva filla. Turner sempre va revifar, malgrat els escàndols i els seus molts amants i marits, alguns dels quals, impresentables. Va fer molta televisió i va donar un molt bon rendiment a la indústria cinematogràfica. La seva infantesa i joventut van ser difícils, amb la seva biografia hi ha material per a endegar una sèrie trasbalsadora.

A la versió de 1934 encara no van gosar premiar la feina de Louise Beavers, que feia el paper de la serventa, meravellosament. Però si que es va reconèixer el 1959, amb una extraordinària Juanita Moore. El paper és de lluïment, és clar. Un actor que m'agradava molt era John Gavin, que ja havia treballat amb Sirk a Tiempo de amar, tiempo de morir. Gavin es va retirar relativament aviat del cinema, es va dedicar a la política, va ser embaixador a Mèxic amb Reagan, eren temps complexos. La seva mare, de fet, era mexicana i ell parlava bé l'espanyol. 

Sandra Dee era una d'aquelles actrius jovenetes a les quals ens volíem assemblar. Va ser molt sonat el seu matrimoni amb Bobby Darin, després no va fer gaire res mes de pes, tenia una salut feble i va morir amb poc mes de seixanta anys. 

Un moment clau de la pel·lícula és el final, semblant en les versions de 1934 i 1959 i diferent del del llibre. Un final ideal per a un bon melodrama com aquest i per aconseguir que ploris a cor què vols però surtis del cinema reconfortada. I, a més a més, l'any 1959 es va comptar amb Mahalia Jackson per cantar a l'enterrament de la sacrificada serventa la qual, però, tenia una vida paral·lela i molt interessant en la seva comunitat religiosa, pel que sembla. Ja que d'això no en sabem res fins al final.

Susan Kohner era una molt bona actriu que es va retirar aviat, en casar-se. Encara es feliçment viva i té dos fills directors de cinema. La darrera vegada que la vam poder veure va ser al Freud de John Huston, fent d'esposa del protagonista. 

Avui, pel que fa al tema racial, aquesta es una història possibilista. La serventa sap quin és el seu lloc i s'adapta, malgrat la bona relació entre les dues dones mai no és una relació igualitària, en la versio doblada la mestressa li parla de tu i la criada, de vostè, fet habitual, per cert, a tot arreu, en aquest tipus de relacions i que encara sovint és així, en determinats nivells socials. 

Malgrat el temps que ha passat, aquesta pel·lícula conserva el seu encant, emociona, i enganxa quan la tornen a passar, com d'altres del director. Sirk també va tenir una vida de pel·lícula. Va començar a treballar, amb èxit, a Alemanya. La seva primera dona es va fer nazi, tenien un fill que va ser actor infantil i va morir a la guerra. La segona dona era jueva i aquest va ser el motiu d'haver de guillar del seu país, al qual va tornar en alguna ocasió. Es va retirar del cinema quan encara tenia força èxit, a Suïssa, que deu ser un molt bon lloc per passar el retiro, si tens possibles.  

Menciono totes aquestes pel·lícules en castellà perquè les recordo així, estan lligades a aquells temps de cinemes de barri i sessions contínues. No me'n puc estar. Cadascú és fill del seu temps, les seves circumstàncies i les seves pel·lícules.