PRESENTS INQUIETANTS I PASSATS GALDOSOS

Aquests dies m'arriben al mòbil un munt de missatges, dibuixos, acudits i cançonetes sobre el rei, la monarquia i tot això. La majoria son tan ingenus, innocents i amb poca gràcia que, com deia la meva mare, fan gràcia per la poca gràcia. També proliferen condemnes monàrquiques i als polítics, en general, i sense excepcions. Tot plegat ha relegat a un segon pla els, cada dia menys nombrosos, missatges optimistes tipus 'ens en sortirem'. En general hi ha una tendència inquietant i popular en erigir-nos en jutges sense poder i situar-nos en una mena d'estranya altura moral la qual, per cert, poques vegades es pot percebre, en la pràctica, a la vida quotidiana.

Del bon rotllo al mal rotllo s'hi passa en dècimes de segon, vaja. Escoltava per la ràdio els mals rotllos provocats per immigrants marginats i revoltats, a algun indret del sud peninsular, i com la gent de la contrada es disposava a defensar-se, dels estrangers i del virus, al crit unànim de 'el pueblo unido jamás será vencido'. Les frases famoses es fan servir per a tot i en tots els sentits, sovint en el sentit contrari a l'original, com allò de vencereu però no convencereu, per posar el primer exemple que em ve al cap.

Això del poble unit es refereix, doncs, al meu, de poble, i no al poble universal de la Humanitat, vaja. Totes les proclamens antimonàrquiques potser faran una mica de forat però no és tan senzill tirar cap a la república, cal canviar la Constitució i això és més llarg que aconseguir vacunes efectives. Pel camí les coses canvien i s'obliden, els virus muten i el temps ho esborra i transforma gairebé tot, per bé o per mal.

Avui fa anys d'allò tan horrible de la bomba d'Hiroshima. Fins i tot, miraculosament, encara en queda algun supervivent nonagenari, però el cert és que allò va ser terrible i, a sobre, va tenir repic a Nagasaki. En això de les desgràcies dobles la segona sempre té menys pes que la primera, com Pompeia i Herculà, vaja. La segona guerra mundial, amb la afegitó premonitori de 'la nostra' va canviar el mon i va acabar amb un munt de gent, molta de la qual, jove. El segle XX va ser horrorós i tot plegat, si s'hi medita una mica a fons, fa pensar en les mancances d'una espècie, la humana, capaç del millor i del pitjor dels pitjors. Totes les lloances a la vida, així, en general, no tenen cap sentit, més enllà de les nostres il·lusions personals i biològiques. A no ser, és clar, que siguis religiós i creguis en un cel possible i etern, si fas bondat, és clar, cosa que avui està més en crisi que mai. 

La queixa no té sentit, si no va més enllà de l'esbravament momentani, però la nostra tendència a la protesta ineficaç és sorprenent. I si va més enllà, en moltes ocasions, acaba per produir mals majors que aquells que combatia. Allò de mort el gos morta la ràbia ja sabem prou que no és cert però sembla que funciona, a nivell psicològic. La culpa és d'algú, dels polítics, dels rics, dels qui fan 'botellades', dels que no es posen bé la mascareta, dels banquers, de qui sigui. A veure si, en el fons, allò del pecat original té més sentit del que ens havíem pensat.

Es parla de limitar la mortalitat com si la gent fos immortal i això resulta altament enganyós. Potser superem el virus de moda i acabem morint d'una cosa pitjor, ningú no sap què ens pot venir i en això tinc alguna experiència familiar. La salut se'ns acabarà, amb virus o sense, la vida, també, i no m'acabo de creure que limitant-nos un bé tan preuat com la llibertat personal la cosa millori, a base d'amargar-nos la poca vida de la qual disposem. Però ja fa anys que anem acceptant controls de tota mena en nom del suposat bé comú, molt poc comú, si analitzem a escala global com estan les coses.

Però vaja, hi ha opinions per a tots els gustos i tot plegat aquestes son meditacions subjectives en tal dia com avui, en el qual una gran desgràcia, una més, ben mirat, va estossinar innocents i culpables, sense manies. Aquell any jo no havia ni nascut, no em faltava gaire, i em sorprèn avui l'increment de natalitat de finals dels quaranta del segle passat, obra d'una joventut, la dels meus pares, que n'havia passat i vist de tots colors. És allò de la caixa de Pandora, que hi quedava l'esperança, encara que tan sols fos una mena de verd miratge enlluernador.

Fa anys, més de trenta, vaig escriure aquests versos maldestres, que m'ha semblat adient recuperar, per palesar que les grans preguntes canvien poc, amb el pas del temps i no tenen, ai, cap resposta prou entenedora:

Preguntes al tomb de l'any

Vindrà la bomba de neutrons,
i quedarem fets una coca?
O el pessimista s'equivoca
i els temps futurs seran molt bons?

Doncs, farà figa, el català,
i parlarem tots en anglès?
Hi haurà un gran món sense diners
on tota llengua hi cantarà?

I si som tants, de tants colors,
omplint les brutes perifèries
de les ciutats, plenes de dèries,
brutícies, rates i suors,

no ens llençarem els plats pel cap,
amb la violència reprimida
que surt de cop, demanant vida,
com de l'ampolla surt el tap?

Serem pacients amb els polítics?
No matarem recaptadors?
Cotitzarem, plantarem flors,
tindrem records per pobles mítics?

O tendrament, amb testa arega,
sempre amb la por d'algun calbot,
com allisats per un ribot,
continuarem amb la fe cega?

Ens ficarem al gran boïc
dels humans pobres i fidels?
Farem volar cent mil estels
que ens guariran del gran fatic?

Serem rebels, serem mesells,
serem bajocs, serem de glaç?
Serem un poble sense jaç,
vells caçadors sense fusells?

Resposta de l’oracle

No cal pensar massa ni gens,
car sou tan sols una burilla,
que el vent empeny i que no brilla,
lluny del salpàs i de l'encens.

Així doncs, féu el que cal fer,
anar a la feina mentre n'hi hagi,
obrir l'aixeta mentre ragi,
prendre-us sovint un bon cafè...

No us demaneu pel llarg demà,
que en tirareu un tros a l'olla.
Aquell que apreta la virolla
no pensa tant i ho té tot clar. 

Poemes inèdits