Una de les exposicions del Palau Robert està dedicada a Clotilde Cerdà (1861-1926). Fa alguns anys que s'ha recuperat la memòria d'aquesta dona singular, molt famosa en la seva època però cada vegada que se l'evoca, en algun article o programa de ràdio se suposa que no en sabem res, com en aquella promoció de l'exposició sobre el Paral·lel.
L'exposició, com totes les del Palau Robert, compta amb poc espai. Això, en aquesta època en la qual has de guardar les distàncies, encara agreuja les limitacions. I, com sol passar, i no tan sols en aquest cas, l'audiovisual no es pot gaudir de forma còmoda ni acurada.
Malgrat tot això paga la pena fer un passeig per la vida de la dama i per la seva època. Com ens expliquen a l'audiovisual, ella no va ser un bolet feminista. Amb totes les limitacions de l'època i considerant que l'alta cultura era accessible, tan sols, a les classes benestants, el darrer terç del segle XIX va aplegar un munt de personatges femenins importants, també a Catalunya i Espanya, impressionant.
Clotilde Cerdà, i la seva mare, un personatge clau en aquesta història, Clotilde Bosch, pintora, van ser dones del seu temps, tot i que agradi més allò d'avançades al seu temps. Dones privilegiades, en molts aspectes, és clar. Clotilde Cerdà, molts detalls de la biografia de la qual son, encara, poc coneguts, era filla il·legítima d'Ildefons Cerdà, que la va desheretar i no la va reconeixer, tot i que va anar passant una pensió a la mare. Bosch va quedar-se amb aquesta filla i li va poder donar una educacio de categoria. Tot i que podia haver estat una molt bona pintora va triar el camp de la música i va arribar a ser una arpista i compositora de fama internacional.
Clotilde Cerdà, que utilitzava el pseudònim artístic d'Esmeralda Cervantes, va ser francmaçona, antiesclavista i moltes coses més. Va donar suport a un munt d'iniciatives a favor de la instrucció de la dona, com ara una Acadèmia que va intentar muntar a Madrid, sense èxit, es va obrir a Barcelona i va acabar per perdre els suports d'una burgesia elitista i poruga, una gran part de la qual, aquesta que encarregava boniques cases moltes de les quals avui paguem per veure, havia fet fortuna, precisament, amb l'esclavisme que Clotilde i d'altres persones sensibles qüestionaven a fons. Va tenir amistat amb Isabel II, una reina menys tonta del que ens han fet pensar, amb qui s'escrivia, però va perdre el favor de la monarquia en el temps de la regència.
Va ser una dona cosmopolita, va viatjar molt, amb la seva mare, que devia ser un pes pesat i que li va espantar, sembla, algun pretendent. Impressiona veure, a l'exposició, les dedicatòries i referències que li dediquen les elits musicals del seu temps, ja des de la seva infantesa de nena prodigi. Es va casar, una mica gran, amb un industrial, Oscar Grossman, sembla que van adoptar un nen. Va viure un temps al Brasil, a Mèxic, allà on anava continuava amb el seu activisme i la seva música. Els seus darrers anys els va passar a les Canàries, ja una mica retirada o enretirada, tot i que allà la recorden força i va ser la primera dona en pujar al Teide. Els terribles fets històrics, a partir de la Primera Guerra Mundial, han fet que molts personatges i esdeveniments anteriors siguin, avui, poc coneguts.
Al Palau Robert hi ha d'altres exposicions interessants, com ara una sobre El Vendrell i personatges que hi tenen relació, Pau Casals, Apel·les Fenosa, Guimerà i Andreu Nin. Sobre Nin hi ha una altra exposició, al jardí, amb uns panells amb la seva biografia. Nin és un personatge molt important i interessant, amb les seves ombres, avui mitificat a causa del seu segrest i la seva terrible mort, en la qual hi ha implicacions nostrades que no es volen remoure, en el context d'aquells Fets de Maig tan inquietants i encara mal explicats. I, encara pitjor, bescantat de forma vergonyosa, ell i d'altres del seu partit, pels comunistes emblemàtics i ortodoxos d'aleshores -i de més endavant-, que van trigar molt de temps en admetre la veritat evident.
Les exposicions sobre Clotilde Cerdà i El Vendrell es poden veure fins al dos d'octubre, queden pocs dies. Més temps tenim per veure la impressionant exposició fotogràfica dedicada a Carlos Bosch, sobre la Transició. Bosch, que va morir el juny passat, ens mostra coses que poca gent ha gosat mostrar, com ara misèries humanes o cadàvers en descomposició, entre els quals el d'un dels darrers executats del franquisme, pel setembre, a Cerdanyola, el 1975, poc després de la Mercè, Jon Paredes Manot, Txiki. Unes execucions que aquella progressia tan combativa no va, no vam saber, saber ni poder evitar, per cert.
I alguns personatges coneguts en moments imprevistos, quan s'ensopien o adormien en un acte públic, com la de Jordi Pujol, que serveix de promoció expositiva o al de l'emèrit, amb cara de no saber com ha anat a parar damunt del tron. Avui, que som tan crítics amb aquell passat, relativament recent, aquestes imatges ens situen en un context poc amable que potser no hem estat capaços de voler recordar.
Com que hi ha moltes coses per veure, més de les que he comentat, cosa habitual al Palau, cal evitar agafar un empatx i intentar veure-ho tot. Som una època d'un cert excés, també en aquestes mostres culturals. I el consum cultural vigent ens empeny a una mena de curiositat excessiva i apressada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada