NÚRIA FELIU, AL PALAU ROBERT

 

Al Palau Robert, fins a mitjans de maig, es pot veure l’exposició dedicada a Núria Feliu. És una proposta del Departament de Cultura, comissariada per Óscar Dalmau i amb un guió de Julià Guillamon, a banda d’altres col·laboracions. L’exposició s’estructura al llarg de cinc ambients que repassen la vida i obra de l’artista. El Palau Robert no és, pel meu gust, un espai ideal per a segons quines mostres, resulta una mica laberíntic i poc espaiós. Malgrat tot ofereix sovint interessants exposicions, és un indret cèntric i l’accés és gratuït i lliure.

Núria Feliu (1941-2022) va ser una artista singular, una intèrpret tot terreny, molt popular, sense ser autora de música ni de lletres va comptar amb col·laboradors de prestigi i gràcies a la seva tasca ingent comptem amb un repertori en català eclèctic i divers. Va tocar tots els gèneres populars, però també el jazz. Va recórrer el país, va viatjar a l’estranger, es va relacionar amb músics de gran categoria i va crear la seva pròpia productora. Va fer alguna cosa en castellà, cosa que li va comportar, en una època, una mena de rebuig puntual, entre determinats puristes del mon artístic nostrat.

Molt lligada al barri de Sants, que sempre va reivindicar i on va viure, la mostra s’inicia amb una fotografia on se la veu a la parada familiar del mercat. L’exposició serveix per recordar moltes coses, la seva tasca en el teatre experimental, amb obres que eren de gran actualitat i categoria, clàssics moderns, com Cocteau o Camus, i autors del país, com Pedrolo o Brossa. L’exposició serveix així mateix per recordar gent oblidada o desconeguda per a les noves generacions: Jordi Torras, Alfred Lucchetti, Nadala Batista...

A partir de 1965 es dedicaria del tot a la cançó i lletristes, també poc recordats avui, poetes, de fet, endegaran al seu servei magnífiques versions de tota mena de cançons: Andreu, Picas, Sarsanedas. I músics, és clar, Borrell, Burrull, Ros Marbà... Esdevé la gran cantant de jazz del moment, acompanyant el gran Tete Montoliu, enregistra a la mítica Edigsa, un temps breu, intens i esperançador. El tema discogràfic trontolla, la gent es professionalitza i ja no accepta segons quines exigències, no n’hi ha prou amb una generositat lligada al tema de ‘fer país’ i prou.

Després vindran els grans discos populars, els cuplets, les cançons de Mistinguette, boleros, festes majors, televisió, concerts. També Guillermina Motta recuperarà cuplets i gravarà, amb Barbat, unes versions excel·lents de tangos. Tot es pot cantar en català si es fa bé i amb grapa. Núria Feliu és un d’aquells personatges que esdevenen estimats i coneguts per tothom, més enllà de la seva professió. Col·laboraria en moviments veïnals, en iniciatives del seu barri, un barri que sempre va reivindicar.

No és fàcil incidir a fons en la personalitat i la tasca de Núria Feliu. No tothom l’ha apreciat sempre, tot s’ha de dir. Quan va intentar fer alguna cosa en castellà hi havia grups de puristes que l’anaven a xiular. Durant molt de temps va semblar que pertanyia a una mena de ‘secundaris’ de la cançó. També empipava molta gent el seu acostament als sectors convergents. Som un país estrany on és més habitual restar que no pas sumar i on es passa amb facilitat de la devoció al rebuig.

Quan era molt joveneta, a l’Ovella Negra d’aleshores, un xicot amb aspecte d’intel·lectual del moment va agafar conversa amb nosaltres, tres noies molt jovenetes i crèdules, amb aspiracions de modernitat. Sobre el tema d’anar a xiular Feliu, per allò del castellà, ens va dir que ell ‘sempre’ anava a xiular Núria Feliu cantés com cantés’. De la mateixa manera, i perdoneu la frivolització, que calia ser marxista s’havia de ser ‘anti Núria Feliu’, entre la progressia amb aspiracions. Tenim casos més greus, com el de Sagarra. S'ha intentat amb Serrat però en aquest cas el seu èxit ha estat tan aclaparador i universal que fins i tot els més reticents han hagut de fer el despistat en moltes ocasions.

Vaig veure Núria Feliu per primera vegada, en persona, en un d’aquells espectacles que feien a Horta. Vaig comprar molts discos en aquells anys, de Núria Feliu i de tants altres. Un pel qual tinc devoció és el dedicat a Espriu, amb música de Mercè Torrents, i una versió, la millor pel meu gust, i la primera, de ‘Des del fons del mar’. La vaig veure al Romea, en el temps del cuplet, la meva mare va venir i s’ho va passar molt i molt bé. La connexió amb el públic era absoluta i recordo que entre els músics que l'acompanyaven hi havia el gendre d’un conegut del meu pare. La darrera vegada que la vaig escoltar en directe, en aquell cas llegint els poemes d’un recull endegat per Albert Torras, va ser el dia dels horribles aldarulls de Can Vies. Albert Torras, amic de Feliu i molt actiu en un munt de temes, va organitzar el comiat de la cantant.

Passen els anys de pressa, oblidem i recordem i de vegades oblidem molt de pressa. L’exposició del Palau Robert és extensa i atapeïda, ho podria ser molt més. Més enllà del pesonatge aquestes mostres ens ensenyen molta història contemporània. Admeto, però, que la gran majoria del públic, al menys ahir, era d'això que, eufemísticament, en diem 'tercera edat' o 'gent gran'. Potser caldria dur-hi més jovent escolar?

D'ESMERALDA CERVANTES A LA TRANSICIÓ, PASSANT PEL VENDRELL

 

Una de les exposicions del Palau Robert està dedicada a Clotilde Cerdà (1861-1926). Fa alguns anys que s'ha recuperat la memòria d'aquesta dona singular, molt famosa en la seva època però cada vegada que se l'evoca, en algun article o programa de ràdio se suposa que no en sabem res, com en aquella promoció de l'exposició sobre el Paral·lel.

L'exposició, com totes les del Palau Robert, compta amb poc espai. Això, en aquesta època en la qual has de guardar les distàncies, encara agreuja les limitacions. I, com sol passar, i no tan sols en aquest cas, l'audiovisual no es pot gaudir de forma còmoda ni acurada. 

Malgrat tot això paga la pena fer un passeig per la vida de la dama i per la seva època. Com ens expliquen a l'audiovisual, ella no va ser un bolet feminista. Amb totes les limitacions de l'època i considerant que l'alta cultura era accessible, tan sols, a les classes benestants, el darrer terç del segle XIX va aplegar un munt de personatges femenins importants, també a Catalunya i Espanya, impressionant.

Clotilde Cerdà, i la seva mare, un personatge clau en aquesta història, Clotilde Bosch, pintora, van ser dones del seu temps, tot i que agradi més allò d'avançades al seu temps. Dones privilegiades, en molts aspectes, és clar. Clotilde Cerdà, molts detalls de la biografia de la qual son, encara, poc coneguts, era filla il·legítima d'Ildefons Cerdà, que la va desheretar i no la va reconeixer, tot i que va anar passant una pensió a la mare. Bosch va quedar-se amb aquesta filla i li va poder donar una educacio de categoria. Tot i que podia haver estat una molt bona pintora va triar el camp de la música i va arribar a ser una arpista i compositora de fama internacional. 

Clotilde Cerdà, que utilitzava el pseudònim artístic d'Esmeralda Cervantes, va ser francmaçona, antiesclavista i moltes coses més. Va donar suport a un munt d'iniciatives a favor de la instrucció de la dona, com ara una Acadèmia que va intentar muntar a Madrid, sense èxit, es va obrir a Barcelona i va acabar per perdre els suports d'una burgesia elitista i poruga, una gran part de la qual, aquesta que encarregava boniques cases moltes de les quals avui paguem per veure, havia fet fortuna, precisament, amb l'esclavisme que Clotilde i d'altres persones sensibles qüestionaven a fons. Va tenir amistat amb Isabel II, una reina menys tonta del que ens han fet pensar, amb qui s'escrivia, però va perdre el favor de la monarquia en el temps de la regència. 

Va ser una dona cosmopolita, va viatjar molt, amb la seva mare, que devia ser un pes pesat i que li va espantar, sembla, algun pretendent. Impressiona veure, a l'exposició, les dedicatòries i referències que li dediquen les elits musicals del seu temps, ja des de la seva infantesa de nena prodigi. Es va casar, una mica gran, amb un industrial, Oscar Grossman, sembla que van adoptar un nen. Va viure un temps al Brasil, a Mèxic, allà on anava continuava amb el seu activisme i la seva música. Els seus darrers anys els va passar a les Canàries, ja una mica retirada o enretirada, tot i que allà la recorden força i va ser la primera dona en pujar al Teide. Els terribles fets històrics, a partir de la Primera Guerra Mundial, han fet que molts personatges i esdeveniments anteriors siguin, avui, poc coneguts.

Al Palau Robert hi ha d'altres exposicions interessants, com ara una sobre El Vendrell i personatges que hi tenen relació, Pau Casals, Apel·les Fenosa, Guimerà i Andreu Nin. Sobre Nin hi ha una altra exposició, al jardí, amb uns panells amb la seva biografia. Nin és un personatge molt important i interessant, amb les seves ombres, avui mitificat a causa del seu segrest i la seva terrible mort, en la qual hi ha implicacions nostrades que no es volen remoure, en el context d'aquells Fets de Maig tan inquietants i encara mal explicats. I, encara pitjor, bescantat de  forma vergonyosa, ell i d'altres del seu partit, pels comunistes emblemàtics i ortodoxos d'aleshores -i de més endavant-, que van trigar molt de temps en admetre la veritat evident.

Les exposicions sobre Clotilde Cerdà i El Vendrell es poden veure fins al dos d'octubre, queden pocs dies. Més temps tenim per veure la impressionant exposició fotogràfica dedicada a Carlos Bosch, sobre la Transició. Bosch, que va morir el juny passat, ens mostra coses que poca gent ha gosat mostrar, com ara misèries humanes o cadàvers en descomposició,  entre els quals el d'un dels darrers executats del franquisme, pel setembre, a Cerdanyola, el 1975, poc després de la Mercè, Jon Paredes Manot, Txiki. Unes execucions que aquella progressia tan combativa no va, no vam saber, saber ni poder evitar, per cert. 

I alguns personatges coneguts en moments imprevistos, quan s'ensopien o adormien en un acte públic, com la de Jordi Pujol, que serveix de promoció  expositiva o al de l'emèrit, amb cara de no saber com ha anat a parar damunt del tron. Avui, que som tan crítics amb aquell passat, relativament recent, aquestes imatges ens situen en un context poc amable que potser no hem estat capaços de voler recordar.

Com que hi ha moltes coses per veure, més de les que he comentat, cosa habitual al Palau, cal evitar agafar un empatx i intentar veure-ho tot. Som una època d'un cert excés, també en aquestes mostres culturals. I el consum cultural vigent ens empeny a una mena de curiositat excessiva i apressada.

BALTASAR PORCEL, DE MALLORCA AL MÓN PASSANT PER BARCELONA

Al Palau Robert hi ha una exposició sobre actrius catalanes i una altra dedicada a Baltasar Porcel. Ignoro el motiu pel qual la de les dames de l'escenari té una durada temporal més llarga que l'altra. L'exposició sobre les actrius n'aplega un gran nombre tot i que jo potser encara n'hi hauria afegit algunes més. Com que n'hi ha tantes tot queda en una visió de conjunt però és un goig, per als qui ens agrada el teatre, recuperar noms que han quedat oblidats o mig oblidats ja que en aquest camp, com en tots, sempre hi ha els principals i els secundaris, que de vegades són tan bons o millors que els principals però que no  han tingut sort, o promoció o el que sigui. 

Algunes de les actrius nostrades i oblidades, com Maria Vila, mereixerien ben bé un monogràfic. També ens podem preguntar per què actrius i no actors i actrius, per exemple. No sé si aquestes discriminacions positives no fan més mal que bé, la veritat.

El passeig per l'exposició de les actrius, al menys, ofereix la possibilitat de seure de tant en tant, ni que sigui en bancs incòmodes. La de Baltasar Porcel, res de res, a patir. Es pot veure una interessant entrevista que se li va fer per la televisió catalana de finals dels setanta, avui oblidada en part de forma injusta ja que sembla que tot va començar amb TV3, la qual mereixeria més amplitud de pantalla i uns bons seients a prop i pel davant de la qual la gent s'atura tot just uns moments, en general. Sobta comprovar com en aquells temps es feien aquelles entrevistes i moltes coses més i el poc pòsit que han deixat.

Aquestes exposicions estan muntades, com d'altres que es fan en espais més grans, perquè passis i espigolis i no pas perquè aprofundeixis. Una exposició sobre Porcel hauria d'oferir la possibilitat de comprar llibres de Porcel el mateix que la de les actrius hauria d'oferir DVDs on poguéssim gaudir d'algunes de les obres en les quals van participar, sobretot les menys famoses. De tota manera, tant l'una com l'altra ens permeten repassar el passat més o menys recent i reflexionar sobre els llençols perduts i els canvis gaudits i patits.

Porcel va ser un home complex, atractiu, brillant, intel·ligent, que va desvetllar odis, amors, admiracions, enveges i passions diverses. La seva obra té un gruix de categoria ja que cal incloure-hi la part periodística, indefugible i extraordinària. Pel que fa a la narrativa em quedo amb els grans títols, que també es remarquen a l'exposició, Cavalls cap a la fosca, Difunts sota els ametllers en flor, Els argonautes... Els llibres del mite d'Andratx i alguna coseta més. En les darreres novel·les, ni que fossin premiades, Porcel conservava l'ofici però no pas aquella màgia una mica salvatge del principi, cosa que, per altra banda passa a molts altres escriptors però també a músics o artistes plàstics. 

Algun llibre que en el seu moment em va impressionar com ara Les pomes d'or em va decebre una mica en rellegir-lo. Porcel va poder rebre l'inefable Premi d'Honor, no li va passar com al seu admirat Pla amb qui té certs paral·lelismes i no tan sols mariners o viatgers. L'exposició compta amb algunes boutades prescindibles però, vaja, això passa a les millors exposicions modernes ja que sembla que amb la literatura no n'hi ha prou per tal que la cosa quedi vistosa. En tot cas és un goig passejar per l'obra de l'escriptor però també pel seu món i les seves circumstàncies, un món que avui sembla ja crepuscular quan tants dels seus protagonistes no són entre nosaltres. 

Durant uns anys molta gent seguia Porcel en el seu espai d'entrevistes del Destino, Los encuentros. Les seves entrevistes i els articles d'Eliseo Bayo eren la perla de la corona i recordo que quan treballava al despatx acostumàvem a comentar unes i altres fins i tot amb gent a la qual no titllaria de gran lectora ni d'excessivament interessada en aspectes socials i polítics. 

És avui irrellevant incidir en si Porcel era més bon periodista que narrador però tenia una grapa immensa per atrapar els lectors de diaris i revistes. Sovint traspuava un cert sarcasme, un punt de crueltat irònica però tot feia gruix en el context de l'escrit. Va viatjar molt i el seu periodisme d'actualitat que ens acostava a llocs com Israel o la Xina de l'època era una meravella. Escrivia molt bé en castellà i és que els narradors i poetes catalans que han fet periodisme han estat molt bons també escrivint en castellà en diaris i publicacions diverses, fins i tot Pla, el castellà del qual ha rebut injustos penjaments durant anys.

En l'entrevista que menciono comenta això de la llengua. En un moment determinat se li demana que evoqui un personatge i cita MaoTséTung, avui Mao Zedong per a la normativa. Potser avui no triaria aquest senyor, però aquells eren d'altres temps i fins i tot alguns personatges d'Amar es para siempre llegeixen el llibre roig d'amagat. És clar que també cita Ava Gardner. Porcel és un d'aquells personatges que em sembla encara mentida que hagi desaparegut. En l'entrevista reconeix la seva por a la mort i la creença en què no hi ha res més enllà del nostre passi temporal per la vida. Va morir el 2009, la meva mare ho va fer el 2007 i en alguna ocasió l'havíem vist pel Clínic, així em vaig assabentar de què no estava bé tot tot i que va fer una revifalla temporal i inesperada.

Porcel diu en un moment, en aquella entrevista de fa més de trenta anys però que té aspectes interessants que la fan moderna i actual, que no vol parlar de virtuts o defectes personals sinó de característiques, som com som i potser no podem ser d'una altra manera. La veritat és que he sortit del Palau Robert amb ganes de rellegir els seus títols emblemàtics i recuperar algunes de les seves entrevistes, ja que també tinc per casa un llibre que en recull una pila. Porcel és un d'aquells heterodoxos catalans tan necessaris per a la nostra cultura si no volem que ranciegi en excés. 

Va guanyar molts diners amb la seva tasca diversa, polièdrica, polèmica, i això també produeix fred de peus a molts aspirants a immortalitats literàries. L'exposició del Palau Robert no deixa de ser convencional, no es poden demanar complexitats espinoses als organitzadors, la Institució de les Lletres Catalanes i l'Obra Social de La Caixa. Malgrat tot el Porcel complex, irritant a voltes, un punt ombrívol i fins contradictori en determinats aspectes aconsegueix defugir el context talment com aquells contrabandistes mallorquins aconseguien passar les mercaderies disfressant-se de bubotes i alicorns.