16.9.20

FRANCESC LAYRET, CENT ANYS DESPRÉS DE LA SEVA MORT (1)

 

Estic preparant una xerrada sobre Francesc Layret. Aquest 30 de novembre farà cent anys del seu assassinat i suposo que es faran, condicionades per la situació, activitats i commemoracions. Fins i tot pot ser que s'escrigui alguna novel·la de circumstàncies i que s'editi algun refregit documental sobre un personatge emblemàtic i singular, víctima de l'onada de violència de l'època. Les poques imatges que tenim de Layret, en uns anys en què la fotografia encara era un bé escàs, ens mostren un senyor de l'època, seriós i circumspecte, quan, de fet, era més jove que no pas els meus fills ara, quan el van matar.

La informació que podem trobar sobre el personatge és limitada. Encara avui el llibre més complet és el de Joaquim Ferrer, polític i historiador català al qual devem, avui, tenir referències sobre esdeveniments oblidats o poc coneguts, com ara el Primer de Maig de 1890. Ferrer mereix ser molt més recordat, em temo que haver format part de governs convergents té un pes, en això de no recordar-lo com caldria, així funciona la provinciana -en el sentit més pejoratiu del terme- mentalitat nostrada, a dreta i esquerra. Ferrer, estudiós del moviment obrer català, va formar par del socialisme català fins que aquest, desaparegut allò del Reagrupament, va ser abduit pel socialista, obrero y español.



Inicio avui una sèrie d'entrades sobre Layret i les visions posteriors sobre el personatge. Les referències sobre la seva vida giren a l'entorn de la seva tasca política, social, reivindicativa. Al Layret més íntim gairebé no el coneixem, sabem poca cosa dels germans, de la família, dels amics. Ignorem si en algun moment feia barrila amb els companys, vull creure que sí, malgrat que el mon català estén sobre els seus personatges emblemàtics una mena de tel proteccionista que fa que no semblin ni tan sols humans, en molts casos. 

A banda de la seva lluita política i social i la seva mort, com és sabut, Layret va patir de molt petit una paràlisi que va fer que no tingués força a les camés i s'hagués de desplaçar amb crosses i moltes dificultats. Avui això seria considerat virtut, mèrit i superació, considerant que va estudiar dues carreres a la universitat, es va doctorar i va endegar una gran activitat, sempre amb resultats brillants. Però aquells eren uns altres temps, i 'ser esguerrat' més aviat escampava, a tot estirar, paternalistes compassions i, fins i tot, la sospita de què les desgràcies familiars eren cosa d'un Déu raret i que castigava pecats ocults dels qui ens precediren.

L'època de Layret, i les que van venir després, van ser complicades, violentes, atzaroses. El mon, el nostre, era molt més violent i la violència ja s'iniciava a les families, a les escoles, no estava mal vista, en molts casos, més aviat el contrari. Semblava necessari 'fer creure'. Per això es fa difícil contemplar aquells fets, aquella gent i aquells disbarats amb la nostra mirada del present. A les biografies de Layret i de tants altres no hi ha dones rellevants, en teoria, tot i que tenia mare i germana. Al seu enterrament hi van anar moltes dones, anònimes dones de l'època. La primera dona de Companys va presenciar el seu assassinat i expliquen que potser allo va afectar força la seva estabilitat mental, que es va mostrar precària més endavant. Les poques fotografies d'aquell temps, però, ens mostren homes per tot arreu. 

Una de les coses que ens costa més d'interpretar és la mentalitat del passat. A la gent del futur també, potser, li costarà d'entendre la nostra. Han passat cent anys i tot ha canviat malgrat que, en ocasions, llegint sobre l'època, t'adones que hi ha determinats capteniments polítics i socials que es repeteixen, prenent d'altres formes.

(continuarà)

9 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Tengo curiosidad. Hay cosas, casi todas, que desconozco del personaje, y sacas a colación la primera mujer de Companys, de la que también he leído poco.
Te sigo
salut

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

20 ANYS DEL SEU ASSASSINAT?, si té un carrer al costat de casa des d'en fa 50.

Júlia ha dit...

Miquel, aniré publicant entrades sobre ell. El tema de Companys sembla intocable, en això de les dones i en molts altres, de fet d'aquesta es va divorciar el 1936 per casar-se amb la Ballester, i crec que tenia problemes mentals. Les sacralitzacions de determinats personatges fan que es magnifiquin els 'secrets'.

Júlia ha dit...

Òndia, Francesc, quina errada, ja ho he arreglat, a Sabadell té carrer perquè va ser diputat pel teu poble, per cert, quan el van matar el va substituir Companys.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Si senyora, vol dir que el càrrec era perillós, o potser o eren els temps. De fet potser no fa tants anys que duu aquest nom el carrer, abans es deia Martin trias.

Júlia ha dit...

LI devien fer algun homenatge, crec que li volen fer un monument a Sabadell, també

Tot Barcelona ha dit...

Ok
Salut

LLUNET ha dit...

Entre els anys 1932 i 1939 El Paral-lel també portava el seu nom...Avgda de Francesc Layret

Júlia ha dit...

Sí, ja ho aniré explicant, Llunet.