Moltes grans figures de la vida política i social de Catalunya, durant el primer quart del segle XX, son, avui, poc conegudes. El centenari de l’assassinat de Francesc Layret pot ser una bona ocasió per recordar aquella època, complexa, fins i tot, a l’hora d’explicar-la i interpretar-la i que ja ve d’un segle XIX amb canvis accelerats i projectes malmesos. Layret, a mes a més, és un exemple de superació personal. Un atac de paràlisi infantil, de molt petit, el va obligar a anar sempre amb crosses, això no va ser un obstacle per als seus estudis ni per al desenvolupament d’una gran tasca política i professional.
Va ser un estudiant brillant, actiu, participatiu, que va exercir un veritable lideratge. Va entendre els problemes que presentava la societat catalana però també l’espanyola, en general. Va defensar la cultura i la justícia social i va reflexionar i actuar en el camp de les transformacions econòmiques pendents. Ja va destacar a la Universitat, més endavant, molt jove, va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona, va ser un dels vicepresidents de la Unió Federal Nacionalista Republicana, que va abandonar quan aquesta va fer un pacte amb els lerrouxistes. Creia, aleshores, que els partits catalans havien de defugir el sucursalisme.
Va fundar entitats rellevants, com l’Ateneu Enciclopèdic Popular, i va ser molt important, entre d’altres aportacions, la seva ponència al segon Congrés Universitari Català, de 1918, sobre la catalanitat a la Universitat. Va construir partits que fossin d’esquerra i catalans. Va impulsar, en aquest sentit, el Bloc Republicà Autonomista i el Parit Republicà Català. El més destacable, però, probablement és la seva tasca d’advocat al servei dels treballadors, sense cobrar, de forma generosa, cosa que li va fer assolir un gran respecte i confiança per part del sindicalisme català.
Va ser diputat al Congrés, a Madrid, des del 1919, on va exposar amb claredat els seus arguments. La seva tasca hauria pogut transformar el panorama electoral, gràcies a la col·laboració, sobretot, amb Salvador Seguí, qui també acabaria per ser assassinat, l’any 1923.
Layret va ser assassinat al portal de casa seva, al carrer de Balmes 26, on es pot veure una placa que ho recorda. Es disposava a fer gestions a favor de sindicalistes empresonats, entre els quals, el seu amic Companys, a demanda de la primera dona d’aquest que l’havia anat a trobar. El seu assassinat va ser obra de delinqüents a sou.
El seu enterrament va anar acompanyat per una vaga general i per un immens seguici el qual, en baixar per la Rambla, va ser atacat per la Guàrdia Civil. El Paral·lel va dur el seu nom durant uns quants anys, té carrers dedicats a Badalona, a Sabadell, i una plaça a Nou Barris. Té un monument a l’actual Plaça de Goya, obra de Marés, recuperat durant la democràcia, tot i que el mateix escultor va haver de remarcar la deixadesa en la qual es trobava. La seva tomba va ser, així mateix, oblidada durant anys, ben bé fins a finals dels noranta.
(continuarà)
9 comentaris:
M'omple d'orgull i satisfacció el que tu ja saps, i del que em va informar en Miquel, feia temps que no me n'anava a dormir amb un somriure als llavis. Moltes felicitats!
https://www.blogger.com/comment.g?blogID=8065768268010934619&postID=1387488552095372495
Hay muchas incógnitas en cuestión, y es que la bruma siempre le ha rodeado.
Pocos escritos, pocas fotos, pocos libros.
Si se sabe que fue anti-populista (por lo de Lerroux), pero es que no se si está bien aplicada la palabra, pero que no le gustaba el estilo dicharachero del personaje.
Nunca, a mi entender, se ha hecho un homenaje "com cal", ni tan siquiera se ha explicado sus ideas con proyección, y en ocasiones parece que se quisiera pasar de puntillas esta parte de la historia de Catalunya.
Te sigo
salut
Moltes gràcies, Francesc, sempre fa gràcia que et reconeguin una mica el que fas.
Miquel, quizás no se le reconoce suficiente pero sí que se le recuerda, calles y instituciones llevan su nombre, pero estoy de acuerdo en qué, en comparación con otros como Ferrer y Guardia, es menos conocido y ha sido menos 'homenajeado', no es el único. Lerroux fue un personaje complicado, con muchas sombras, en la época de Layret ya había derivado havia el oportunismo absoluto y el populismo descarado. Aquella época es poco conocida porque el tema de la guerra y la postguerra ha tenido un gran peso, cosa lógica según se mire.
Aquí publiqué un artículo sobre Lerroux, pot si te interesa, también tuvo relacion con mi barrio, no en vano se le llamó 'el emperador del Paralelo'.
https://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2019/05/22/lerroux-el-seu-temps-i-els-nostres-per-julia-costa/
Ok ¡
ahhh , JÚLIA, tuve la oportunidad, yo tenía 25 años (tengo 67), de conocer a la secretaria de Ferrer i Guardia, en el antiguo Mercado del Ninot, era muy mayor. Estaba casi ciega y tenía miedo de ir al Clinic, no tenía a nadie que le diera una mano. Recuerdo que quedamos para el otro día en la misma parada de mercado "el pajarito" y que le acompañé a pedir visita al oculista del Clinic.
después desafortunadamente perdí su pista, yo tenía que trabajar y no había ni teléfono ni contactos, pero me contó de su biblioteca y de aquel personaje un montón de cosas.
Salut y ánimo y a hablarnos del Poble Sec y de Layret ¡¡¡¡
FELICIDADES, Júlia, por un reconocimiento que seguro que todos en tu barrio tenían claro y que solo faltaba registrar en letra impresa.
Gracias, Chiloé!
Enhorabona per la medalla, Júlia!
I pel que fa a la figura d'en Francesc Layret, vull deixar constància que a Cerdanyola del Vallès també té un carrer dedicat.
Una abraçada.
Moltes gràcies, Joan. Encara tinc recança per anar al cinema, filmoteca inclosa.
Prenc nota, he de mirar a quants llocs té carrers, places o institucions que porten el seu nom.
Una abraçada igualment.
Publica un comentari a l'entrada