FRANCESC LAYRET, CENT ANYS DESPRÉS DE LA SEVA MORT (3)

 

Avui hi ha moltes ciutats catalanes que tenen algun carrer dedicat a Layret: L'Hospitalet, Badalona, Sabadell, Cerdanyola, Mataró, Mollet, Terrassa, Balaguer... La majoria pertanyen a la província de Barcelona. També porten el seu nom centres i institucions diverses. A Barcelona té una plaça dedicada a Nou Barris però no és ben bé el mateix que haver recuperat el seu nom per al Paral·lel. En aquest cas es va prioritzar la tradició. No em sembla malament però no sempre es fa així, depèn de gustos, circumstàncies i governs. 

La plaça on es troba el monument es diu Plaça de Goya, molta gent la coneix encara com a Plaça Sepúlveda, no crec que s'hagi plantejat fer coincidir el nom de la plaça amb el del monument i potser si es fes no seria ben rebut el canvi, encara més quan, ben a prop, hi ha el popular Centre Aragonès, tot i que tampoc es que sigui al costat de la plaça.

Per molts motius hi ha una certa percepció de què no se'l recorda i coneix com cal, en comparació amb d'altres personatges. Ja poc després de la seva mort, en uns temps complexos, els homenatges i reconeixements van comptar amb sectors que, sense refusar-los, posava pals a les rodes. Potser perquè Layret era, en certa manera, una persona a la qual no es podia adscriure a cap grup ideològic concret. Massa catalanista per alguns, poc per a uns altres, va trobar un complement en Seguí però, com és sabut, aquest també va ser assassinat tres anys després. Havia estudiat amb Companys, eren amics, però Layret era diferent en molts aspectes. Fins i tot en el context franquista, per part de gent que sabia de què parlava, se'l recordava de tant en tant i se'l respectava, d'alguna manera.

La inauguració del monument es va anar endarrerint, fins 1936, també es va endarrerir el tema de posar el seu nom al Paral·lel, tot i que aquell canvi, que va durar pocs anys, va quedar fixat en la memòria popular. Layret i Segui haurien pogut calmar els ànims en una època difícil però la violència era molt elevada, amb el pistolerisme senyorejant la ciutat. En èpoques difícils la gent més ponderada no acostuma a tenir èxit. En tot cas, no ho podem saber, tot va anar com va anar i imaginar una altra cosa seria especular.

La convulsa època en què va viure Layret ens retorna unes constants habituals en el mon polític espanyol i català. Breus períodes d'obertura i petites concessions a Catalunya per part del govern central, que acostumen a acabar malament i amb repressió, i amb allò que sembla recurrent, etiquetar com a catalanista qualsevol aldarull difícil de controlar i aconseguir que l'opinió pública de l'estat espanyol, en part, ens miri de cua d'ull. 

El mon polític catala amb poder ha estat sempre, en gran part, lligat a la burgesia, poruga, i quan les coses van mal dades tira cap a la defensa dels interessos econòmics. I els obrers, desenganyats, optaven per solucions que, en tendir vers l'apoliticisme i la lluita directa agreujaven la situació, i avui opten, en ocasions, per tendències una mica surrealistes. Tot plegat pot semblar molt esquemàtic, ho admeto, però la situacio no és fàcil d'explicar. I tot i les comparacions que es puguin fer, res no es repeteix mai de la mateixa manera. Layret va participar en molts grups polítics, en va fundar, en va marxar quan li va semblar que feien concessions al sucursalisme polític o a la dreta burgesa més rància. No compta amb les ombres, de vegades esborrades per la mitologia, que envolten d'altres figures històriques. Va morir, de fet, molt jove, però pocs exemples podem trobar de persones tan desinteressades i generoses.

Amb l'arribada de la democràcia el monument es va tornar a posar al seu lloc però uns anys més tard es trobava molt deixat, el mateix que la tomba de Layret. L'any 1970, cinquanta anys després de l'assassinat, Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu, un brillant home de teatre que va morir de forma prematura en un accident de trànsit, van endegar un espectacle teatral que va topar amb alguns problemes però es va anar representant amb èxit: Preguntes i respostes sobre la mort de Francesc Layret. Era una època en la qual hi havia molt d'interès en endegar produccions amb un fort component polític i en recuperar el passat ocult.

Després de la mort de Maria Aurèlia Capmany es va tornar a representar però no va desvetllar les mateixes devocions. Afortunadament se'n pot trobar una versió televisiva, online, de l'any 1979, que es va tornar a emetre amb motiu del primer aniversari de la mort de Capmany. De tant en tant s'ha tornat a muntar per part de diferents grups de teatre però potser no ha tingut la difusió que calia.

L'assassí de Francesc Layret qui, de fet, no anava sol sinó amb un grup d'altres com ell, era un producte d'aquella Barcelona miserable i ignorant. Va reconèixer els fets, hi va haver un judici però en devia sortir aviat, sembla que va cobrar cent pessetes pel crim i que, amb la seva colla, van continuar més endavant fent de les seves, els agradava matar i estovar gent, el Sindicat Lliure se'n refiava, amb ells al carrer la gent tenia més por. També algun d'ells va caure en les revenges i per molts motius tot plegat va contribuir encara més a la divisió i radicalitació de l'obrerisme. 

Esperem que amb motiu del centenari surtin nous estudis i noves aproximacions a Layret i la seva època que aportin més elements de judici sobre una època encara poc coneguda a fons.

Documentació:

Francesc Layret

Joaquim Ferrer,

Afers, 1999

Preguntes i respostes sobre la mort de Francesc Layret

Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu

Edicions de l'Institut del Teatre

Biblioteca teatral, número 80

Barcelona, 1992

Francesc Layret (1880-1920)

Web de la Fundació Irla

https://irla.cat/wp-content/uploads/2015/10/BEN-layret.pdf

Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya