Escolto per la ràdio que es canviarà una mica l'absurda política seguida amb la gent ingressada a les residències. Han vist, gràcies a alguns tímides protestes, que si no et morts del virus -o de vella- et mors de pena, que és una cosa que també mata, i de molt mala manera, encara que la mort prengui formes diverses, etiquetables com a síndromes diversos.
Fa anys jo pensava que retirar-se a una residència de gent gran era una opció interessant, evites problemes als descendents i tens assegurada l'atenció. Però la possibilitat, avui, fa por i angúnia. Com s'ha vist, en determinades circumstàncies, els teus drets com a persona poden quedar anul·lats del tot, en nom del bé comú. Et poden condemnar a la solitud i a una mort solitària i horrible. I no hi pots dir ni fer res. A banda de què potser no estàs en condicions de fer una moguda seriosa de protesta, ja has passat, fins i tot, la frontera mental d'allò de la iaia flauta.
I la cosa no és tan sols la situació actual. Les denúncies en percebre, a residències, tractaments abusius, estafes, manca d'higiene, maltractaments, fins i tot violacions i crims que, d'haver-se situat en d'altres contextos serien míticament horribles, han estat habituals des de fa anys. No generals, és clar, segurament hi ha residències excel·lents, gent vocacional que hi treballa i tot això. Però les males notícies residencials fa anys que han esdevingut un goteig inquietant i persistent.
L'assistència, en aquests llocs, és cara, mal pagada, en soc conscient. Però hi ha molt més interès en demanar escoles i personal per a les escoles que no pas residències públiques de gent gran i personal que hi treballi de forma digna i ben remunerada. I, encara bo, si tens familiars que et fan una mica de seguiment, no tothom té aquesta sort, per motius diversos. Una altra sortida per al problema és, avui, llogar alguna dona -en general, son dones, però també hi ha alguns homes-, procedent de les darreres onades migratòries, que et faci companyia i et passegi. Mal pagada, de vegades sense assegurar, i, sovint, sense una gran preparació. I cal pensar que si cuidar avis de la família ja és pesat i feixuc, cuidar gent gran per necessitat econòmica ha de ser una feina molt empipadora. Altrament s'hi dedicarien joves del país a l'atur.
Al meu barri, amb un sector de població força envellit, sovint es reivindiquen espais diversos per a fer-hi equipaments, mai no es demana una residència en condicions, agradable, amb algun espai exterior semblant als patis escolars i a la qual hi hagi, per ingressar-hi, un cert bàrem que afavoreixi la gent del barri, per tal que no se n'hagi d'anar a morir a Sant Llorenç de Morunys. I em ve al cap aquest poble perquè es on va anar a parar una veïna molt gran de la meva escala, fa anys, que sempre s'havia definit com absolutament barcelonina. I encara bo que una parenta que vivia per allà li va aconseguir una plaça ja que, al menys, aquella residència era digna i tenia condicions.
Fa anys, en un dels primers escàndols que es van esdevenir en una residència, recordo que l'aleshores president Pujol va tirar pilotes fora dient que els primers responsables d'ingressats eren els familiars. Es com mestres que he conegut, que deien que amb determinats alumnes no s'hi podia fer res si la família no col·laborava. O sigui, si tens la desgràcia de no comptar amb suports familiars, ja t'espavilaràs, si pots i et deixen. Ja sabem que el senyor Pujol, i tants altres, van renunciar als seus èxits professionals per tenir cura dels parents vellets. Segurament ara els fills ho faran amb ells, tal faràs, tal trobaràs. És clar que, amb diners, tot té millors solucions i millors residències de gent gran. En teoria.
Avui, com a gran notícia, escolto per la ràdio que els familiars podran anar a visitar vells i velles ingressats a residències... un cop per setmana. Gràcies, Déu meu, com cantava fa anys Pi de la Serra.
No ens enganyem tampoc evocant passats inexistents en els quals els vells eren respectats, estimats i tractats com cal. La literatura, popular i culta, és plena de referències sobre el tema i la seva problemàtica, en català i en castellà, El plat de fusta, El camí de l'Hospital, La Vella, La mala ley... Sempre hi ha hagut de tot i avui també hi ha gent de bona voluntat que té cura de la seva gent gran i renuncia al que sigui per fer-los companyia i donar-los assistencia. En general, la gran majoria, també son dones.
Per a saber-ne més:
He hagut d'abandonar el prat,
la terra no donava res;
així conec la ciutat.
Gràcies, Déu meu!
Tenia feina fins ahir;
ara tindré temps i podré
per fi aprendre a llegir.
Gràcies, Déu meu!
Tinc la dona a l'hospital;
solament s'ha trencat el coll,
però s'hauria pogut fer més mal.
Gràcies, Déu meu!
Tampoc té feina i fa ganxet;
m'està fent un jersei de llana
i l'any que ve no tindré fred.
Gràcies, Déu meu!
Tinc un fill que no té braços,
però n'hi han posat uns de plàstic;
diuen que són molt eficaços.
Gràcies, Déu meu!
M'han dit que a molts llocs hi ha guerra
i s'ho passen molt malament;
tenim sort que aquí hi hagi pau.
Gràcies, Déu meu!
El món aniria millor
si tothom pensés com jo,
sempre hi ha algú que està pitjor;
no tingueu tanta ambició
i sobretot no oblideu
el Gràcies, Déu meu.
Autor: Francesc Pi de la Serra
6 comentaris:
Comprendo todas las circunstancias para que los hijos tengan que poner en una residencia a sus padres. No voy a hacer de abogado. Hay abuelos que no son posibles de llevar en casa (un Alzehimer, un imposibilitado...) por falta de espacio, por desconocimiento, por trabajo...
Más hay cosas que no comprendo cuando salen por televisión, y esta vez por parte de los familiares. Vi en Canal 24 horas, una residencia donde estaba en el suelo un anciano/a, y otra desnuda, y otra que comía sola en su falda...y otro atado en el sofá con moratones en el brazo, codo y manos. Mi pregunta es ¿cada cuánto van los familiares a ver a sus progenitores?, porque los moratones en las muñecas salen sólo si se atan y son señal de maltrato. ¿ No hay reuniones de familiares para investigar lo que sucede dentro? ¿no hay visitas inesperadas?, ¿Qué interés se demuestra sino se denuncia el/los casos?
Cierto que la residencia debería ser un lugar donde primara la seguridad, pero está visto que no lo es, y sigo sin entender cómo no hay una coordinación de familiares de la mismas residencias para vigilar lo que sucede dentro a sus familiares y a los de los demás.
Cuanto menos se visitan los familiares, menos interés se pone en los ancianos, eso es seguro.
PD: Conozco pisos tutelados de la primera época de Pujol. Eran una maravilla, de verdad. Conozco el de Rubí personalmente (Plaza García Lorca) y funcionaba muy bien, pero no era residencia.
El pare va morir a casa, al seu llit, als 98 anys. El que passa es que a vegades aixó no és possible, els vells fan nosa, i els internen als geriàtrics. Uns geriàtrics en mans de multinacionals que només busquen el benefici económic en la majoria dels casos com es el cas del de Llíria del que parlen avui els mitjans. No tots, pero si molts els varen privatitzar. Jo per poc que pugui al geriàtric ni de conya. Antes muerto que matado que diria aquella.
Salut
Miguel, aquests pisos estan molt bé però estan a l'abast de poca gent, no tan sols per diners, ep, ja que molts s'atorguen a gent amb pocs recursos, més aviat, el problema és que n'hi ha molt pocs per a la població. I, suposo, hi deu haver revisions, però em temo que poques i encara gràcies.
Hi ha casos per a tots els gustos, Francesc, però, evidentment, si repasses hemeroteques t'adonaràs dels molts disbarats que passen a les residències o a 'algunes' residències. De fet, el pitjor, és que en ocasions nosaltres mateixos no podem decidir i que no sempre els familiars poden tenir cura del tema, l'alzheimer per exemple, precisa internament, en molts casos. També conec gent que ha internat algun familiar proper i, com que son resposables, després d'algunes visites se l'han endut a un altre lloc, rabent.
La meva millor amiga té 92 anys i una dona especialitzada que en té cura, a casa, perquè l'amiga té un alt grau de dependència. Val diners, això, i l'amiga em preguntava, cavil·losa, "¿I si se m'acaben els diners abans que em mori?"
Ella no quedarà desemparada, ho sé.
Però jo, ¿quina opció he de començar a pensar? I la mort súbita la immensa majoria de vegades no ens és concedida. ¿Com he d'afrontar sense por el temps a venir?
Olga, unes preguntes que ens fem molta gent quan t'adones de com van les coses, malauradament no sembla una preocupació que tingui gaire interès per a la societat del present, cada vegada més envellida, per altra banda.
Malgrat tot, una abraçada i sempre queda allò de l'esperança, a la caixa de Pandora.
Publica un comentari a l'entrada