En tot aquest temps de la pandèmia, un temps sense final, com aquella nit de la cançó del Javier Limón, la gent que ja tenim una edat hem passat de ser actius elements d'una edat envejable a gent en risc de tocar el dos vers l'eteri no res. Avui no pots dir vell o vella, son paraules més contundents i insultants que allò de tros de quòniam. Llàstima, a mi aixo de vella m'agrada. Fa anys, una companya mestra, més gran que jo, em demostrava la suposada superioritat lingüística del català amb el so, tan diferent, de viejo, vieja, en comparació amb vell o vella.
Ens hem deixat entabanar amb el miratge de l'eterna joventut, aquest senyor tan ric que ara es troba esquitxat per la crònica negra nostrada n'era un gran partidari. Els anuncis televisius promocionen, encara, molts anuncis de productes parafarmacèutics destinats al consum de la franja de risc. Pomades que aconsegueixen que després de la frega puguis anar a ballar la conga, compreses per si se t'escapa el pipí ballant la conga, una mena de iogurtets anunciats per gent famosa que fan minvar el colesterol... Amb alguna excepció, molts d'aquests productes van destinats a les senyores, però tot s'encomana. Els senyors amb problemes de pròstata també han de dur, en ocasions, bolquers, però no els anuncien per la tele, els masculins. De moment.
Una altra publicitat geriàtrica és aquesta que t'aconsella fer un vitalici. Això fa una mica d'angúnia, qui no t'assegura que les entitats de crèdit no t'estossinin de forma dissimulada, amb verí rus, una vegada hagis firmat el compromis? Amb això de les teories conspiratòries n'he escoltat una que assegura que la pandèmia, entre d'altres perversos objectius, cerca eliminar una gran part de la franja de risc, de vells, vaja, i, així, reduir costos. Això ja es deia en el temps de les primeres ofertes de viatges per a iaios, fa anys, aleshores en autocar, i, per reblar el clau, alguns accidents dissortats van fornir arguments als malpensats. Una d'aquelles ofertes tenia el poètic nom de L'avi turista.
Els exemples més habituals de vellesa activa acostumen a incidir més aviat en el tema esportiu de superació que no pas en l'intel·lectual. El paradigma de tot això és la famosa abuelita mochilera de la qual, de tant en tant, fins al confinament, me n'enviaven vídeos tot sovint. Per cert, una manera de no dir vell ni vella és dir avi o avia o les seves variants entranyables de iaio i iaia. I això encara que no hagis tingut fills. Una meva tieta-àvia que va morir molt gran i no havia tingut fills s'empipava molt quan li deien iaia o abuelita. Si no he sigut mare, com puc ser iaia, protestava, amb tota la raó.
Una manera més carinyosa de dir vell o vella és dir vellet o velleta. A mi m'encanten aquells vellets de Santa Coloma, els de les galetes. Malauradament els han anat canviant el disseny i els d'ara no em fan tant el pes. Com que un dels sacrificis preceptius, en això de la tercera edat, que ara potser ja és la quarta, amb l'augment de la longevitat, toquen al tema del menjar i el beure, no sé si no acabaran per substituir els vellets per sentències com ara les que posen en els paquets de tabac, avisant dels perills del consum de llaminadures. El sucre és l'esca del pecat, sobretot.
De moment, ai, s'ha aturat això de l'Imserso. L'Imserso ha estat una cosa molt interessant, jo ho vaig aprofitar al principi de la jubilació, després vaig tenir una neta i me'n vaig cuidar una mica, cosa que va limitar les meves ànsies viatgeres. Ara, per cert, aquesta activitat de cuidar criatures també ens l'han limitat o prohibit.
L'Imserso era tot un mon, hi trobaves gent de tot Espanya, cosa molt convenient per tal de limitar prejudicis en aquest temps d'incomprensions geogràfico-polítiques. Sabies que si t'agafava un patatús tenies metge a l'hotel i, si no volies voltar, cada dia organitzaven activitats i sortidetes. El menjar podia semblar una mica d'escola, però tenies molt per triar, en general. I, en tot cas, això dels dinars depenia dels cuiners de cada hotel. Nosaltres ens apuntàvem a fer estades, això de les ofertes turístiques que feien rutes no em fa el pes. A això de les rutes en deien viatges culturals, per cert. Tinc començada una novel·la amb un crim en el context de l'Imserso però, amb això de què han congelat el tema, m'he desinspirat.
Fa algun temps escoltava l'humorista cultural Juan Carlos Ortega i, pel que fa als viatges, vaig coincidir amb ell. Deia que no li agradava viatjar però després va rectificar i va dir que li agradava anar a un lloc i estar allà. A mi m'agrada estar allà i voltar per allà. Però el viatge, sobretot per a generacions que vam començar a consumir-ne, ha semblat, durant molt de temps una mena d'obligació cultural. A mi allò de si hoy es martes esto es Bèlgica no m'ha agradat mai. I sovint em ve al cap aquell famós monòleg d'en Capri, sobretot quan se suposa que viatjar et fa millor i més savi: hem de viatjar, hem de veure mon, que no tenim conversa... Enguany molta gent jove ja pot viatjar força amb motiu dels estudis, una cosa que m'agradaria viure, en la propera reencarnació, seria fer un llarg Erasmus, on fos.
Amb el canvi generacional de les noves fornades de jubilats l'oferta geriàtrica s'ha fet més generosa pel que fa al tema cultural, com ara això de la universitat de l'experiència. Se suposa que son els qui tenen experiència els qui haurien d'anar a explicar coses a la resta, però no, son cursos normalets, una mica més pujats de to dels que feien abans, per a gent gran. Els jubilats hem conformat un gruix de possibles consumistes de tota mena d'ofertes culturals, tot i que això de la cultura ningú no sap ben bé què és, malgrat que aquests dies sentim a tort i a dret un munt de suposades reivindicacions culturals, més aviat defenses de sectors professionals que la passen magre.
En resum, que ja podem dir adéu a l'Imserso, un Imserso mític, que ha esdevingut símbol de tot el que hem perdut amb la pandèmia, amb la qual podem perdre, diuen, fins i tot la vida i, a sobre, la podem perdre aïllats i solets. Però és que la vida la perdrem igualment, amb virus o amb el que sigui i, al menys, tan sols desitjaria que no m'amarguessin la que em pot quedar, encara. I és que de vell, ja se sap, no passa ningú. De vell, de persona gran amb esperit jove, d'ancià, de iaio, de besavi o del que sigui. Carpe diem versus Memento mori. Quan érem més catòlics hi havia allò de què podies anar al cel i per aixo, sobretot les senyores, tenien una tendència a la devoció activa, en les seves darreries. I dèiem allò de què la mort ens agafés confessats i que al cel ens puguéssim veure.
