MEMÒRIA FRIVOLA I HISTÒRIA URBANA REINVENTADA

 

Admeto que la memòria és enganyosa i que en algunes coses puc anar errada. Però el problema de fer anys i recordar massa és que t'adones sovint de com les coses s'expliquen com convé. Aquests darrers anys han proliferat els llibres amb rutes i tafaneries barcelonines i els itineraris destinats a anar escoltant algú que ens explica facècies diverses, no sempre contrastades ni documentades com cal. Jo he fet algun itinerari pel meu barri i si, honestament, admets que hi ha coses que no saps o que no es poden saber, la gent no es refia de tu. Per això tenen més èxit els qui, amb seguretat incontrastable, dogmatitzen sobre el que sigui.

Un cas dels més lamentables i escadalosos ha estat el de la pobra vampira del Raval, que ni era vampira ni res. Malauradament, encara hi ha qui continua amb les brames i els passeigs morbosos. La novel·la històrica genera rutes diverses, ja hi ha molta gent que et parla, per exemple, de la catedral del Mar, en lloc de dir Santa Maria del Mar, i prou. Els anacronismes i errors de moltes novel·les d'època acaben per 'sentar càtedra'. 

Aquests dies he llegit protestes sobre el tancament d'un establiment suposadament emblemàtic i antic, El Gran Cafè. No acabo d'entendre com determinats tancaments generen protestes i articles i de molts altres, per a mi molt més greus, no se'n canta ni gall ni gallina. Potser millor, perquè si es comença a protestar i s'aconsegueix conservar un espai, la feina és posar-se d'acord sobre què s'hi farà, allà, i el tema s'eternitza, cosa que m'imagino que ja va bé als poders públics. M'he tornat una mica anticonservacionista, darrerament,  a causa de casos concrets que he viscut de prop. 

No podria opinar gaire sobre el tema del Cafè si no fos que en els anys vuitanta jo sortia sovint a dinar amb família o companyes de feina a aquests restaurants. A finals dels setanta i principis dels vuitanta es va tornar a rellançar el modernisme. No sóc antimodernista pero entenc que els noucentistes es maregessin amb tanta fullaraca, a l'interior del Palau de la Música, per exemple, m'hi sobren uns quants enciams del sostre. 

El cas és que, després d'una època de destraleries destinades a modernitzar interiors a base de fòrmica i dissenys funcionals, va retornar l'afició a l'antigor. Tot es pot refer, és clar, així va sorgir l'estaliment Els Paraigües i es van reinventar espais diversos. No en puc precisar les dates exactes, en algun lloc he llegit que El Gran Cafè va ser restaurant a partir de 1970, però si us entreteniu a mirar hemeroteques veureu que els anuncis de l'establiment comencen el 1983.

D'abans trobareu publicitat sobre màquines de cosir, era la central barcelonina de les màquines Wertheim. És possible que durant uns anys no hi hagués res concret. En tot cas, la botiga de màquines de cosir era de molt abans de 1920. La propaganda deia que s'havia conservat l'interior però això és relatiu, considerant el canvi d'orientació del negoci. 

El Pitarra, un altre emblemàtic de la zona, avui tancat, després d'haver evolucionat de forma breu a pub anglès, no sé quan va obrir com a restaurant, jo  diria que també en aquella època. Tenia el valor afegit d'haver estat la rellotgeria de Pitarra i d'haver aplegat, a la rebotiga, tertúlies literàries. El van decorar molt bé, amb un munt de postals i fotografies d'actors i actrius del passat, d'aquells i aquelles que ningú no té interès en recordar, sembla que tan sols hagués existit la Xirgu qui, per cert, aviat se'n va anar a fer les espanyes i les amèriques. 

O sigui, que això del fantasma de la Xirgu corrent pel Romea també és altament improbable i, en tot cas, d'altres fantasmes d'actors i actrius que hi van treballar molt més que no pas ella tindrien més dret a vagarejar pels seus raconets. A la Plaça del Pi hi ha una horrible geladeria, allà hi havia hagut una altra tertúlia literària, en una farmàcia preciosa que jo recordo perfectament. Però no recordo que ningú protestés, al menys, de forma evident, quan en van fer la remodelació.

 

Tant el Pitarra com el Gran Cafè van tenir la grapa d'oferir menús a preu sostenible, no sé com anava darrerament, crec que el Gran Cafè va evolucionar cap al guirisme amb pretensions.  Molts indrets suposadament històrics son espais i edificis refets, remodelats i reinventats, i això aquí i a les antípodes. Al capdavall tot acaba per esdevenir parc temàtic, o zoològic pretensiós de la cultura enllaunada.

Aquests dies que hi ha tanta moguda política per totes bandes no veig interès en evocar un temps, a finals del segle passat, en el qual la senyora Rahola i Colom, responsable de la destrucció de la pobra caravel·la kitsch, que no feia mal a ningú, eren els capdavanters d'un sector d'Esquerra. El partit estava dividit, un clàssic a tots els partits, per cert, tampoc no cal espantar-se, i un sector conspirava al Pitarra i l'altre, al Gran Cafè. Això ho sé de forma directa, ja que un dia, dinant al Pitarra, vaig veure que en un dels menjadors del primer pis, proper als lavabos, hi havia un d'aquests dos sectors i després, en una publicació de l'època, vaig llegir algunes brometes sobre tot allò i que 'els altres' conspiraven en algun racó discret del Gran Cafè. Aquesta mena de coses no s'expliquen quan es fan rutes turístiques, vaja, al menys, de moment. 

Em diuen que avui el senyor Monzó també parla del tema i del temps de les màquines de cosir, millor, així veureu que no vaig errada, ja que Monzó té avui moltes devocions incondicionals que, de vegades, em costen d'entendre. Tot i que ell potser no deu saber això de les conspiracions d'Esquerra, ep.