Fa pocs dies, tafanejant per una llibreria, em vaig ensopegar amb aquest llibre. No coneixia l'autor, fins ara, tot i que és periodista i escriptor, ha guanyat el premi Josep Pla i col·labora al diari El País. El llibre, sobre el qual no entraré a fons, de moment, és més aviat periodístic, tracta un tema que encara inquieta, el suïcidi, i per això em va interessar. L'autor parteix d'un fet viscut, quan va anar a la graduació de la seva germana, el 2012, als Jesuïtes de Sarrià, va veure que hi havia un cert rebombori. Un noi de trenta anys, sense cap vinculació amb el centre, s'havia penjat d'un arbre del jardí, un ombú, o bellaombra, com n'acostumem a dir, en català.
Segura va intentar esbrinar qui era el noi i les seves motivacions, la família no en volia parlar i en va arribar a saber poca cosa. Però el fet l'empeny a escriure sobre el suicidi i en com es percep, encara, en la nostra societat. El llibre és interessant, potser no rodó del tot, però resulta un bon punt de partida per parlar sobre el tema, un tema encara amagat i mal acceptat, per moltes raons. I que fins i tot havia estat il·legal i condemnat per unes quantes religions.
Ahir, en el bloc del Miquel, va sortir el tema dels arbres a les ciutats, aquests dies, per cert, hi ha hagut un gravíssim accident a causa de la caiguda d'una palmera. L'ombú, la bellaombra, és un arbre que crida l'atenció des que el veus. És estrany, majestuós, creix relativament de pressa, en trobem a molts llocs de la ciutat, introduït des de fa anys, tot i que és originari d'alguns països hispanoamericans on és, així mateix, un arbre mític. Una mena de llegenda atribueix la seva arribada a la Pell de Brau, gràcies a un fill de Colom.
El nom de l'arbre, en castellà, el vaig escoltar per primera vegada en la veu de la gran actriu Mary Carrillo, en un d'aquells enyorats espais de teatre de la meva joventut televisiva. L'obra en la qual l'arbre hi té una presència important és La casa de los siete balcones, de Casona, tot un drama rural que, en aquella ocasió, va comptar amb un repartiment de categoria. A més a més de Carrillo recordo a José Bódaló, a un jove Galiana... La història se situa en una casa de categoria, en algun lloc del nord d'Espanya. El seu personatge és el de la tieta conca, una mica guillada, que viu en el passat i sempre recorda i rellegeix les cartes del seu promès, qui va marxar a Amèrica i no va tornar i en les quals li menciona i descriu aquest arbre, l'ombú. Una paraula que ella repeteix sovint, com si fos màgica.
Més endavant vaig saber que l'ombú era la bellaombra. En podem trobar a molts llocs de Barcelona, a Montjuïc se'n van plantar uns quants amb motiu de l'Exposicio de 1929, ara fan molt de goig. Els meus fills que anaven a escola a l'antiga Ítaca de Les Corts, aleshores situada en els bonics terrenys d'una antiga masia, estudiaven els arbres del pati i un d'ells era la Bellaombra, damunt l'estrany tronc de la qual jugaven sovint. Resulta que la bellaombra no es ben bé un arbre, com tampoc no ho és la palmera, sinó una planta herbàcia singular. És molt estimada, per l'ombra que dona i la seva resistència a la sequera, a la Pampa argentina. La del pati de l'escola dels meus fills crec que encara existeix, ara hi ha una biblioteca, en aquell edifici.
Amb un títol semblant, A la sombra del ombú, s'ha publicat no fa gaire una novel·la romàntica que no té res a veure amb el llibre que menciono, de Santa Montefiore. De vegades m'agafa la dèria de tafanejar sobre títols literaris relacionats amb arbres o plantes diverses, recordo que amb els baladres, en castellà adelfas, en vaig trobar uns quants i vaig descobrir alguna autora i tot.
Una altra línia tafanera me l'ha fornit l'autor del llibre, resulta que és víctima propiciatòria, al twiter, des de fa anys, d'estirabots i insults diversos per part del Bernat Dedéu, coses que deixen a les beceroles allò del Garolera i la Solà. Al Dedéu, que primer feia gràcia, li està passant una mica com al Sostres, ja no en fa tanta. Totes aquestes coses tenen poca importància, més enllà de propiciar fer el xafarder encuriosit. Jo també, probablement, discreparia ideologicament de Segura en molts temes relacionats amb l'actualitat catalana, però els insults desfermats i passats de rosca grollera em temo que fan un efecte contrari al buscat, si és que n'hi havia, algun, més enllà d'épater les bourgeois i encara gràcies.
Sobre la bellaombra a Barcelona es pot trobar molta informacio per la xarxa, blogs i referències diverses. Hi ha qui s'atabala amb el munt d'informació a l'abast pero crec que el secret està en no atabalar-se i saber ben bé què estàs cercant.
Al contingut del llibre i a la seva temàtica concreta li dedicaré una entrada més extensa ben aviat. Avui me n'he anat por las ramas.
7 comentaris:
Cuando Mayte trabajaba en Urgencias Trauma -después pasó y se quedó en Coronarias-(Clinic), la llegada de fallecidos por suicido eran de tres diarios de promedio.
En el Valle Hebrón, Sant Pau y Bellvitche, los otros tres hospitales de referencia, la tasa era similar.
Se puede calcular sin temos a equivocarse que, en Barcelona, y al día de hoy, se quitan la vida unas diez personas diarias.
Tema tabú del que nadie habla y del que no se tienen referencias porque está sino prohibido, si solapado. Se teme, por lo que escucho en conversaciones familiares, que la tasa, y debido a lo que está pasando, dentro de una temporada no muy larga, aumente.
El ombú que me quita el sueño es el que está a la izquierda del Palacio de Deportes, en Montjuïc, si miras su puerta principal de frente, carré Lleida. No entiendo de Botánica pero su corteza me hace acordar a la higuera, no la encuentro especialmente resistente.
He dejado de seguir al sr Sostres. Me quedo con Juliana, con Gabilondo, con Ramoneda...a mi criterio que si tienen partido, pero intentan ser objetivos, y explican las cosas de manera que puedo entenderlas y tomar yo mi propia desición.
Has hecho que recuerde a la cadena Ser y el teatro de los domingos a la noche. Desde luego la Carrillo, los guiones de Matias Guiu;el Bódalo, Juan Diego, Mary Sampere cuando no hacía hacía de cómica (era muy buena en trabajos dramáticos)...eso fue una generación de lo mejor .
Encuentro a faltar teatro en TV, o en la radio. Hace compañía y se agradece ver las obras clásicas....Ahora , no se porqué, me viene a la memoria "Anillos para una dama", que de clásico no tiene nada , pero me acuerdo del teatro Calderón, y que esta fue la última obra que se interpretó allí, y de su desaparición por una casa de juegos o apuestas.
Salut ¡
Ojo con la palabra "decisión". Cambié de lugar la "s" y la "c". Perdón.
i jo m'he perdut pel bosc dels arbres de Barcelona, massa arbres per poder suïcidar-se, només recordar que està prohibit fer-ho a la primavera.
Miguel, lo del suicidio és complicado, hay muchos factores y, no creas, parece que son más numerosos en clases altas o medias, incluso en gente muy inteligente y con la vida resuelta, parece que cuando alguien cree que va a perder 'estatus' se deprime en muchas ocasiones. Es una de les más grandes causas de muerte, ha superado a los accidentes de tráfico, que han bajado en número, todavía hay interés en disimular este tipo de muertes, muchas veces responden a depresiones y las depresiones, en muchos casos, no responden a nada concreto. Me enteré, con los años, de un caso familiar, en los años treinta, que siempre se nos habia contado como debido a una enfermedad, he sabido que muchas familias han tenido suicidios, no creo que haya que condenarlos, tanto si responden a una enfermedad mental como a una decision personal, si no podemos decidir ni morirnos ya seria el colmo... Lo peor es que la familia y amigos se sienten culpables y eso es terrible. Hay gente que lo intenta, no lo consigue y no vuelve a intentarlo, otros lo van intentando hasta que lo consiguen. Quizas es que tenemos la vida excesivamente valorada. Esconderlo paa que no tenga un efecto 'dominó' es absurdo aunque quizas haya algo de eso, en la época romántica hubo muchos, propiciados, dicen, por la lectura de cosas como Werther, muy de moda entonces. Creo que cada caso es distinto y hay qu situarlo en su contexto y no generalizar demasiado
HI ha moltes maneres de fer-ho però sembla que això de penjar-se d'un arbre és, encara, força recurrent.
Revisant la premsa antiga pel meu blog, trobes bastantes referències a suïcidis a l'entorn de Montjuïc:penjats a arbres, amb pistoles, o que es tiraven a la mar des del Morrot. Un tema complicat d'abordar aquest del suïcidi.
Doncs sí, Jaume, pot tenir molts motius i hauriem de defugir d'una vegada el tema de la culpabilització.
Publica un comentari a l'entrada