17.10.20

ART I MITE, SEXE I VIOLÈNCIA, CAMUFLATGES I HEROICITATS

 


Una de les poques alegries que ens podem permetre aquests dies és anar a veure exposicions obertes i interessants. A CaixaForum, mentre esperem l'arribada dels vampirs -ahir un amic meu feia broma sobre la relació subliminal entre La Caixa i els vampirs- se n'ha inaugurat una de rellevant sobre art i mitologia, amb una mostra del fons que es pot trobar al Museu del Prado, a l'entorn del tema.

Els deus antics han esdevingut immortals i recurrents. La gran majoria de persones coneix, poc o molt, el tarannà i les característiques dels principals representats d'aquell conjunt de personatges poderosos i absolutament atractius, ja sigui amb els seus noms grecs o llatins. Son déus que no pretenen conformar dogmes, encara mensys en l'actualitat, ni esdevenir models morals. 

L'exposició ens ofereix l'ocasió de fer un passeig per aquell mon complex, amb tantes relacions familiars, i per les representacions artístiques que se n'han fet, a través de gairebé setanta peces, moltes de les quals poc conegudes, restaurades no fa gaire o de pintors d'aquells que no formen part del canònic grup del més coneguts per part de la gent no especialitzada. Un personatge d'una novel·la de la sèrie Carvalho, de Vázquez Montalbán, es dedica a col·leccionar diapositives de quadres de 'segones firmes' i, en algun moment, declara que no tenen res a envejar als 'famosos'. Ahir em venia al cap aquest personatge, que l'escriptor ridiculitza una mica, i que, de fet, té una bona part de raó.

La mostra s'articula en vuit espais: Una història per explicar, Els déus de l'Olimp, Esperits lliures, Amor, desig i passió, Faltes i càstigs, Metamorfosis divines i humanes, Herois i La guerra de Troia. El contingut té un innegable atractiu per a gent de totes les edats i el fet és que la mitologia, amb diferents camuflatges, tan rellevants com els que afectaven els seus protagonistes imaginaris, ha arribat fins al present i ha inspirat un munt d'art i literatura a través dels temps, barrejant-se, com no podia ser d'una altra manera, amb mites i llegendes d'altres indrets, conformant una mena de mitologia globalitzada del present. El cinema ha estat un mitjà adient per a recordar i transformar.

Aquells déus i herois ens atrauen perquè son humans, humans amb poder, uns amb més poder que no pas uns altres. Les dones, ni que tinguin poder, sovint s'han de limitar a la venjança i a fugir dels atacs sexuals dels mascles, tan insistents quan tenen ganes de gresca. El mon mitològic va esdevenir, en èpoques de moralitat dogmàtica, una bona excusa per tal de representar cossos nus o sadisme en estat pur, el mateix que les representacions religioses. La mitologia, o la religió, que s'hi relaciona en molts sentits, van explicar el mon i els seus misteris i fenòmens. És una llàstima que el grec i el llatí no formin part, avui, de la cultureta general, perquè no és el mateix gaudir de determinats relats en versions més o menys originals que no pas en traduccions, per bones que siguin. 

Els càstigs cruels i interminables, de vegades injustificats o que afectaven innocents, van passar a l'infern cristià i els dimonis de rondalla tenen moltes característiques inspirades en personatges com ara els faunes mítics. Aquesta exposició, com la majoria, demanen temps i repetició de visita, cosa que no tothom pot fer. Avui, a més a més, demanen prudent distància entre el visitants, ahir mateix hi vaig trobar més gent que no em pensava, cosa que potser s'incrementarà durant el cap de setmana. Per a més inri no es pot comptar amb l'agradable cafeteria de la casa però sí, per sort, amb la llibreria, on em vaig comprar el catàleg de l'exposicio i un llibre, Las invisibles, sobre l'oblit de la dona artista en el Museu del Prado on, per cert, s'estan posant les piles i es veu que han muntat una exposició sobre el tema de la dona, la seva representació i les dones artista oblidades, tot i que aquest darrer aspecte no es pas la clau de volta de la mostra. 

Vivim, per sort, en una mena de replantejament global del feminisme que ha contribuït a rescatar de l'oblit pintores i d'altres creadores, que potser no eren tan nombroses com els homes però que van existir i van fer feina. També, tot plegat, ha contribuït a mirar la dona-model o musa d'una altra manera. Els documentals que mencionava, sobre el nu, de Mary Beard,  ja obren molts camins I, encara que es pugui arribar a determinats excessos anacrònics, la mirada d'avui sobre el tema ja no pot ser la mateixa de fa, com qui diu, quatre dies. Zeus disfressant-se per anar violant senyoretes feia una certa gràcia en el passat i avui fa angúnia, al menys a mi, per posar un exemple ben conegut de violador mític en sèrie. 

Més enllà, però, de lectures presentistes, l'encant actual del mon mitològic és evident. Els seus herois, avui, tampoc son el que havien estat però encara, inexplicablement, ens desvetllen una mena d'admiració retrospectiva, com tampoc no ha perdut força poètica tot allò de Troia, la seva gent, les seves lluites, i la resta. Els deus mitològics se'ns mostren en plenitud, les dones, joves i boniques, i els senyors, amb cossos envejables, llevat dels patidors castigats. La vellesa, ni tan sols la maduresa, son poc presents en l'art tradicional, encara menys pel que fa a les dones o, fins i tot als infants, tot i que ens ensopeguem amb cupidos inspiradors d'angelets posteriors o, fins i tot, amb una criatureta que vomita en una festassa bàquica, d'aquelles molt més passades de rosca que els botellons del nostre temps.

Una bona exposició, doncs, un bon motiu per oblidar les penes del nostre present pandèmic tot i que potser els deus de l'Olimp o del cel cristià potser, al cadavall, ens han volgut castigar a causa dels nombrosos errors comesos, qui sap. O per atzarós caprici i ganes de jugar amb nosaltres, pobres i fràgils mortals. 

4 comentaris:

Unknown ha dit...

Una ressenya molt interessant, Julia. Els de Barcelona sou uns privilegiats perquè poder gaudir de tota aquesta oferta cultural.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Al barri de Gracia hi va viure un senyor ja traspassat que vaig arribar a conèixer, que es va guanyar i molt bé la vida, falsificant quadres de pintors famosos, era un crack.

Salut

Júlia ha dit...

Doncs sí, una mica privilegiats, sobretot si vivim en llocs relativament cèntrics i ben comunicats.

Júlia ha dit...

Francesc, ves a saber quantes còpies hi ha de tot per tot arreu. El Dalí diu que en tenia molts a sou que li pintaven quadres i ell firmava, cobrava i repartia. Tot és un 'cuento' que deia la meva mare.