Michel Bernard (Bar-le-Duc, 1958) és escriptor i alt funcionari en excedència. La seva especialitat literària ha estat l’assaig històric relacionat amb figures històriques franceses, de diferents èpoques, en un ampli ventall, en el qual hi podem trobar des del cantant Charles Trenet a Ravel o Joana d’Arc. En aquest llibre ens acosta a Claude Monet (1840-1926), el conegut i singular pintor impressionista francès. La cultura francesa ha estat molt intel·ligent i eficaç a l’hora de promocionar els seus artistes i escriptors i una gran majoria de gent coneix l’obra del pintor, a banda d’experiències com ara la famosa exposició que vam poder veure a Barcelona, en una modalitat que frega més aviat l’espectacularitat que l’amor a la pintura amb això de passejar per dins dels quadres gràcies a les noves tecnologies.
Els dos remordiments de Claude Monet (LaBreu amb traducció de Ferran Ràfols) està dividit en tres parts que porten el nom de Frédéric, Camille i Claude. Frédéric és Bazille, un bon amic de Monet, també bon pintor i mort de forma prematura en combat, a la guerra franco-prussiana. Camille és Camille Doncieux, la primera dona del pintor, mare dels seus dos fills i que va morir molt jove, amb poc més de trenta anys. Monet en va pintar un trasbalsador retrat en el llit de mort. I la darrera part del llibre, Claude, fa referència al mateix pintor, ja en la seva vellesa, casat per segona vegada i havent assolit el reconeixement desitjat.
L’autor escriu amb llibertat i grapa, no estem davant d’una biografia convencional i els detalls o les diferents interpretacions d’alguns fets s’han de buscar en altres textos. Bernard intenta introduir-se en l’esperit de l’època, en la personalitat del pintor, en la seva relació amb els paisatges, descrits de forma magistral en molts moments. Pel llibre, força coral, desfilen molts altres personatges que formen part de l’entorn professional i familiar de Monet; a banda de Bazille hi trobem pintors com Renoir, Sisley o Manet. Però també d’altres de més diversos, com ara el seu mecenes Hoschedé, després arruïnat i amb la dona del qual s’acabaria casant. Alice Hoschedé, qui va compartir més de quaranta anys amb el pintor, potser mereixia més atenció literària, tot i que aquesta és una apreciació subjectiva.
La mitificació de Camille com a gran amor del pintor pot resultar molt literària però poc realista, considerant la llarga vida de Monet i alguns testimonis familiars. Alice tenia sis fills quan es va casar amb Monet, una filla d’ella, Blanche, es va casar amb Jacques, fill de Monet, mort també de forma prematura. Blanche va ser una pintora interessant, valorada pel pintor, però l’època no era propicia al desenvolupament de les dones, en determinats sectors professionals i artístics. Al llibre hi trobem galeristes, com Ruel, o polítics com Clemenceau, bon amic del pintor.
Hi ha molts temes en aquest text: la natura, l’amistat, l’amor, els límits de l’art o el pes de la història, en aquest cas la història de França, amb l’exacerbat patriotisme francès amb el qual, en general, els escriptors d’aquell país són tan poc crítics. Monet, mirat en perspectiva, va ser un home amb sort, malgrat els seus alts i baixos artístics i econòmics. Va tenir èxit, tot i que no de seguida, una família que li donava suport, llibertat, dones i amics fidels, i la possibilitat de viure en contacte amb la natura, vora paisatges admirables pels quals veiem passar les estacions de l’any com si contempléssim, també, una sèrie de pintures evocadores.
El pas del temps és, així mateix, un dels grans temes del llibre. Alguns fragments poden resultar una mica lents, reiteratius, però el conjunt compensa la lectura. El llibre va acompanyat de làmines amb reproduccions de quatre quadres del pintor, molt rellevants en el text. Avui resulta relativament senzill accedir a la resta de la seva obra i saber més coses sobre la seva vida, una vida que abasta des de mitjans dels segle XIX fins a la primera meitat del segle XX.
2 comentaris:
Vaig llegir-li la de Ravel i vaig trobar que utilitzava la coartada prestigiosa del compositor per escriure un llibre mancat de tota força narrativa. Com apuntes, coses d'entronitzar la cultura nacional i posar-se a jeure.
Sí, això de la força narrativa li manca, potser és que en el fons es tracta d'un 'funcionari lletraferit', he, he. Però és veu que ha trobat el filó, té tema per a 'rato'.
Publica un comentari a l'entrada