EL CONTE DE LA CARTA ASSASSINA

 

Sóc tan vella que a l'escola vaig tenir, com a llibre de lectura, un manuscrit. En concret, era el que es veu a la imatge de dalt, amb un tinter i una ploma d'au. El mateix llibre l'havia passat la meva mare, o sigui, que era un clàssic, el mateix que un altre de lectures que es deia Lo que nos rodea, sobre el mon mundial. Tot i haver escrit també molt a mà, amb tinta de tinter, i haver fet a mà els llibres de comptabilitat dels antics estudis de Comerç, amb aquells assentaments en lletra redondilla, i molta cal·ligrafia,  avui em resulta difícil escriure a mà de forma legible. Les lectures de manuscrits eren, precisament, per aprendre a llegir lletres difícils i complexes, com aquelles famoses lletres de metge. Passar a escola llibres que havien tingut els pares i poder aprofitar llibres dels germans grans donava certa sensació d'estabilitat històrica. Avui el llibre escolar, malauradament, té mala premsa, i, quan es feia servir més, fa alguns anys, la pressió editorial feia que es canviessin els continguts amb una gran celeritat, tot per vendre, al capdavall.

De fet, no volia escriure sobre això de la lletra manuscrita sinó recordar una mena de conte amb final d'acudit, d'aquells que s'explicaven a les cases en èpoques amb poques distraccions. No el recordo amb precisió però, més o menys, es tractava d'una carta que algú rebia i, després de llegir-la, es tirava pel balcó. La carta anava passant per moltes mans, tots els que la llegien embogien, se suicidaven, patien tragèdies o desapareixien. Finalment, un savi aconseguia la carta, es tancava a casa, encenia una espelma i es disposava a revelar als oients de la rondalla, de què anava tot allò. Aleshores una ventada obria un finestral, apagava l'espelma i s'emportava a un indret desconegut la carta i els seus secrets.

Amb moltes informacions actuals dels mitjans em sento una mica com quan escoltava aquelles facècies epistolars. M'informen sobre determinades coses a mitges uns i altres, s'explica de forma emboirada de què va tot, hi ha molta gent implicada i, al capdavall, tot s'acaba amb la carta volant vers l'indret on moren els misteris. Podria posar molts exemples, també pot ser que jo no tingui una gran capacitat de comprensió de misteris, ho admeto. M'estimaria més que, si no m'ho han d'explicar tot no m'expliquin res. Per exemple, en un cas recent de suposats abusos masclistes en un partit exemplar, o amb tot això de la tarja de telèfon que va passat per tantes mans, m'he sentit com quan vaig escoltar el final d'aquella contalla per primera vegada. He posat exemples recents però en podria trobar de més antics i, potser, fins i tot, molt més rellevants. La memòria és breu, com la vida, i tot s'oblida, d'això es refia molta gent, polítics, és clar, però també persones del nostre entorn. I això que avui hi ha internet, per tafanejar, i les hemeroteques. Com diu un refrany castellà, tiempo que pasa, verdad que huye. I, al capdavall, la veritat, com la cultura, ningú no sap ben bé que és. La mentida és més senzilla de definir, sobretot la mentida barroera. 

A mi, aquests rètols contundents que afirmen coses com ara ni perdó ni oblit em fan molta angúnia. El perdó és una cosa subjectiva i personal però l'oblit resulta gairebé inevitable i inconscient, amb el pas del temps. Hi ha qui diu que perdona però no oblida tot i que, el més habitual, és que, encara que no perdonis, oblidis. Encara més quan un cop de vent obre el finestral i, sense que hi puguem fer res, s'emporta al no-res el motiu de les tragèdies, les denúncies i els malentesos. I, ben mirat, potser està bé que sigui així. El que passa és que tots som diferents i el ritme d'oblit i de perdó és subjectiu i lligat al tarannà i la genètica de cadascú.