PRÍNCEPS ROMÀNTICS I CONTES DE POR

 

Quan jo era petita les revistes populars, tot i que eren més variades en el contingut que les actuals, ja acostumaven a incloure tafaneries diverses. Moltes de les històries encara eren plenes de romanticisme romàntic, bodes reials, penes que passaven els prínceps i les princeses, coses així. El mon monàrquic, aleshores que no teníem rei, s'embolcallava en una boira mítica. Una companya de classe, quan teníem nou o deu anys, deia que si ella es casava amb l'hereu anglès faria que tot el país es convertís al catolicisme. A mi el que m'agradava més era el de Suècia, a banda de què Suècia semblava, aleshores, un país molt desitjable.

Uns dels habituals de les revistes eren els Windsor, una parella una mica rareta sobre la qual s'ironitzava ja que es deia que cobraven, i força, per fer de figurants a festetes de la jet. Ell, ai, havia renunciat al tron per amor. Per amor a una senyora divorciada per partida doble i que tampoc no és que fos Grace Kelly. Però, vaja, l'amor és l'amor. La reina d'Anglaterra, que encara mana, és de l'edat de la meva mare i l'ha sobreviscut. Els seus fills també eren de la meva edat. Tot plegat estableix certs estranys lligams generacionals, sobretot quan ets joveneta i ignorant.

Ahir em vaig mirar un d'aquests interessants documentals que et trobes al segon canal. Explicaven les evidències de les relacions d'aquella parelleta amb el feixisme i el nazisme. De fet, ja fa temps, vaig llegir que per aquell senyor i la seva espavilada esposa, el de menys, en el rebuig que generaven en el seu propi país, era el matrimoni inconvenient, sinó que hi havia indicis de què havien estat amics de Hitler i que havien, més o menys, conspirat a favor dels alemanys, un munt de coses lletges, vaja.

Al capdavall el rei del país va ser el seu germà, que havia estat una mena d'aneguet lleig fins que es va mostrar com a treballador i responsable, malgrat ser quec, insegur i molt tímid. Es va casar amb la senyora adient i tot. El vam veure patir en aquella pel·lícula de fa pocs anys, El discurs del rei, fent mans i mànigues per no entrebancar-se a l'hora d'encoratjar la població. Van acabar per no relacionar-se, i el pobre Jordi en va passar de molts colors amb allò del germanet qui, a més, va fer una mena de tripijoc per tal de cobrar una pensió exagerada i vitalicia, a càrrec de l'erari públic. 

Moltes coses, fa anys, no s'explicaven o s'explicaven a mitges. Avui també passa però hi ha algunes coses del passat que es poden esbrinar amb meys dificultats. El documental incideix sobre el feixisme anglès i les relacions amb la parella, així com sobre les seves males intencions polítiques cosa que arriba, gairebé o sense gairebé, en algun moment, a la traïció a la pàtria. Els tripijocs dels Windsor van passar també per l'Espanya de 1940, a través d'un diplomàtic, Bermejillo. Alguns documents franquistes de l'època s'han anat publicant i valorant, gràcies a esforçats historiadors i historiadores actuals.

El cinema ha tocat el tema, fins ara, una mica de puntetes. A Lo que queda del día, una fidel adaptació del llibre de Kazuo Ishiguro, tot i que s'incideix més en les relacions personals dels protagonistes, l'escenari és un casalot anglès de categoria en el qual l'amo organitza reunions de feixistes. Fins i tot, segons la meva subjectiva opinió, l'amo de la casa, gran James Fox, té una retirada al Duc de Windsor, encara que a aquest, que jo recordi, no se'l menciona. El cap dels feixistes anglesos era Oswald Mosley, havia estat laborista, la vida dona moltes voltes, i va morir de vell, a França. També va ser molt amic dels Windsor, és clar. 

Està bé recordar coses d'aquest tipus perquè de vegades caiem en una mena de complex d'inferioritat geogràfic i històric, encara més en dies com avui, quan, amb raó, s'insisteix en què allò del descobriment d'Amèrica té molts més ombres que llums. El pitjor és que el que té ombres és l'espècie humana, en general, des de molt abans de Colom, reivindicat estranyament com a català quan, donades les circumstàncies actuals més ens valdria que no fos dels nostres verals. Fins i tot, quan parles de les venjances catalanes, per exemple, hi ha qui t'assegura que els almogàvers no eren catalans, sinó de l'Aragó. Els asteques ja estossinaven i es cruspien els seus veïns. No hi ha un pam de net i la història de la humanitat és com és i no pas com voldríem o com ens l'expliquen en moltes ocasions. 

Tot s'ha de situar en el seu temps i sobre Eduard de Windsor i les seves idees s'ha de dir que, a banda d'agradar-li viure bé i del cuento, va conèixer amb horror l'assassinat de la família del Tsar, que era el seu padrí i això el va fer tornar anti-comunista. També era antisemita, per cert, i això ja costa més d'entendre, tot i que era una mania persecutòria europea força habitual i així van anar les coses i el pitjor es que encara en queden. Gràcies a la producció de descendència per part de la reina Victòria, tots eren parents de prop, en aquells temps, llunyans, però no tant. Quan jo era jove vam patir amb els amors de la princesa Margarida, que va sortir força esbojarrada, per cert. La seva germana, malgrat els problemes i embolics familiars, ens enterrarà tots. 

Per cert, sotto voce, també es deia que el senyor Windsor estava tan penjat de la Wallis per un tema sexual segons el qual ell tenia seriosos problemes de funcionament masculí que ella sabia arranjar en la intimitat. Sobre això, he de dir que al documental no en diuen res i, per tant, ho deixo aquí.  

https://www.rtve.es/alacarta/videos/otros-documentales/otros-documentales-royals-aristocraca-britanica-nazis/5678676/