PASSEIGS PEL CARRER MAJOR DEL CINEMA

 

Ahir, al cinefòrum de Tot Història, vam comentar Calle Mayor, de Juan Antonio Bardem, pel meu gust i el de molta gent la millor del director. És una pel·lícula força coneguda, l'han passat i comentat per televisió en diferents ocasions. Tot i amb això hi havia persones que no havien tingut, encara, l'ocasió de veure-la.

La pel·lícula, com passa amb tantes coses bones, ha pres una nova dimensió amb el pas dels anys. Un dels temes del debat va girar a l'entorn de si les societats han canviat molt o poc. Jo crec que, pel que fa a la situació de la dona, han canviat força, de forma exponencial, sobretot en les darreres dècades. I aquests canvis, que no son mai ràpids ni sobtats, afecten fins i tot a parts del mon que considerem més endarrerides.

Els canvis no son mai definitius, sempre poden anar enrere, com s'ha vist a través de la història. Calle Mayor ha quedat com una mena de document d'aquell mon ranci i provincià del passat, que ja venia d'abans i que potser encara sura en algun indret. A banda d'això, la pel·lícula emociona i empipa, sobretot el fet de què la pobra noia no tingui el coratge de tocar el dos i anar ni que sigui a Madrid. 

Betsy Blair va ser una tria excel·lent, Bardem l'havia vist a Marty. Marty, que vaig comentar fa uns dies, toca un tema semblant i els concos italians eren si fa no fa com els que veiem a la pel·lícula, però, en aquell cas, el final és amable. Aquí ho podia haver estat, un final possible hauria estat una arranjament convencional de parella, però el director és va estimar més no ser tan condescendent. 

Blair no volia fer res a Espanya, a causa de la dictadura franquista, va ser una dona d'esquerres, militant i coherent, però Bardem la va convèncer explicant-li que la pel·lícula intentava ser crítica. Hi va haver problemes que van comportar el canvi de localitzacions, fins i tot una detenció de Bardem que va fer que els actors es neguessin a treballar amb ningú més. La censura va perpetrar algunes estisorades però, al capdavall, la cosa va tirar endavant amb èxit.

José Suárez va ser un bon actor, eficaç, ben plantat, d'ideologia molt franquista, condecorat, havia estat a la División Azul, tot plegat va fer que en algun moment se l'hagués menystingut, per part de determinat progresisme dogmàtic, però té molt bones interpretacions quan topa amb un director de pes. Va treballar a Mèxic i a Itàlia, també amb èxit i papers molt recordats.

Avui el seu personatge ha guanyat en patetisme. Davant del de Betsy Blair i del de Dora Doll, la prostituta, enguany se'ns mostra com un pobre home incapaç de prendre decisions, covard, tot i que no sigui dolent del tot. Dora Doll era francesa, els papers de senyores de vida distreta normalment s'atorgaven a estrangeres, en aquell temps. Va ser una actriu interessant, pràcticament de la mateixa edat que Blair i que, també com ella, no va fer una carrera de cinema massa coneguda i va viure molts anys. Un altre frances és Yves Massard, el personatge íntegre, una mena de veu de la consciència. Massard va fer algunes pel·lícules a Espanya i unes quantes, així com televisió, al seu país. Com tants altres està una mica oblidat, injustament. Dora Doll va tenir més sort i més feina i a França, fins i tot, la van condecorar per la seva trajectòria. 

La pel·licula compta amb un molt bon planter de secundaris, Manuel Alexandre, Luis Peña... Té fragments inoblidables, entre els quals el final, amb la dona rere els vidres i la pluja al carrer. Bardem, uns anys després, va reprendre el tema de la societat provinciana a Nunca pasa nada, una pel·licula interessant però no tan reeixida com Calle Mayor. Un símbol molt ben utilitzat és el del tren i l'estació, es podria escriure un volum gruixut, i potser algú ja ho ha fet, sobre el tren en el cinema, la cançó popular i la literatura. El tren d'abans, és clar, aquell que va representar una espurna de modernitat i una possibilitat de fugida, fins i tot de fugida tràgica, com en el cas d'Anna Karènina.