12.11.20

LUIS MATEO DÍEZ, PREMIS I LLIBRES

 


No hay que engañarse, una cosa es la materia sublime de la lírica y otra la miseria humana que la procrea.

"El expediente del náufrago" (1992)


He vist per la televisió que han atorgat el Premio Nacional de las Letras Españolas a l'escriptor Luis Mateo Díez. Fa molts anys, en un primer blog allotjat a blocat, que duia el mateix nom que aquest, ja vaig escriure sobre ell. Després ho vaig fer al meu blog en castellà, Caracteres Ocultos, l'any 2013. Recupero el que vaig escriure aleshores, malgrat que l'escriptor ha continuat publicant i assolint reconeixements importants. Crec que, bàsicament, encara és ben vigent.

L'escriptor és un cas singular en el mon literari hispànic, el seu aspecte ja es de discret Quixot, elegant, polit,  i un pel misteriós. Amb aquesta aparença em puc imaginar, fins i tot, un Lampedusa mesetari i lleonès, un hidalgo amb solera. Vaig saber de la seva existència literària fa molts anys, gràcies a la revista MUFACE, per a funcionaris, que tenia una secció que es deia: Función pública, afición privada. Era una secció que tenia un bon seguiment entre els mestres de l'escola afeccionats a la lectura.

Aixi va ser com vaig començar a cercar els seus llibres, La fuente de la edad, El espíritu del páramo, que havia publicat ja a frec de la maduresa. Una vegada el vaig veure per Sant Jordi, firmant exemplars en uns grans magatzems de Barcelona, però jo tinc poca tirada a aquesta recerca de dedicatòries, si no és que conec personalment l'escriptor o escriptora.

Luis Mateo Díez va començar escrivint poesia però es va anar passant a la narrativa. Es poden trobar moltes referències sobre ell i la seva obra a moltes publicacios especialitzades i avui, es clar, a les xarxes. Però no és pas un d'aquests personatges de les culturetes, habituals a les tertúlies televisives ni a les gresques editorials excessivament sorolloses. 

No presumire pas d'haver llegit tot el que ha escrit, que és molt. Tampoc diré que tot el que he llegit d'ell m'ha agradat igual, però tots els llibres seus que he llegit tenen personatges, passatges i paisatges absolutament inoblidables i evocadors, poètics i fins i tot inquietants. Insisteixo, així mateix, en que jo no recomano res, manifesto la meva subjectiva opinió, en tot cas. Mateo Díez precisa, si es vol entrar en el seu mon, tan personal, d'unes virtuts que en els nostres temps no son gens habituals: paciència, constància, tranquil·litat.

Molts dels seus personatges son, com ell mateix ha comentat en ocasions en alguna entrevista,  herois del fracàs, una expressió que em vaig apropiar per a definir el tarannà d'alguns dels protagonistes de les meves pròpies novel·les. Que un autor d'aquest tipus hagi pogut desenvolupar una llarga carrera, amarada de premis de prestigi, és un gran mèrit. Seu, és clar, però també d'una bona part de la societat que ho ha fet possible. I amb novel·les que no son històriques, ni policíaques, ni amb pretensions innovadores excessives. I que es troben més enllà de les modes i les tendències i que pouen en la tradició intel·lectual hispànica més profunda i intemporal, lligada a la cultura de transmissió oral d'altres temps.

A les pàgines de l'autor trobarem, molt ben explicada, l'excel·lència i la mediocritat de la nostra controvertida i, en ocasions rebutjada per aquests verals, hispanitat. Llegint-lo entenem que, ens agradi o no, per més catalans i diferents que ens vulguem creure, tenim alguns -o molts- elements ben espanyols, tan espanyols com els dels qui procedeixen de la meseta, encara que siguem perifèrics. I que per allà tenen, també, trets mediterranis gairebé inconscients. 

Mateo Díez va bandejar la poesia, no sé si de forma definitiva, però els títols dels seus llibres son absolutament poètics: Fantasmas del invierno, El expediente del náufrago, El espíritu del páramo, Los frutos de la niebla, Camino de perdición, El demonio meridiano, El paraíso de los mortales... 

Un autor per tenir en compte i per llegir i rellegir sense pauses gaire llargues i sense pressa. Sobretot, sense pressa. 

https://elpais.com/cultura/2020-11-12/luis-mateo-diez-premio-nacional-de-las-letras-2020.html



6 comentaris:

Cinefilia ha dit...

És un dels autors que ens va venir a visitar a la facultat quan jo estudiava a l'Autònoma. Ens feien llegir "La fuente de la edad". El recordo com un home afable i senzill.

Júlia ha dit...

No el conec en persona però sembla que tothom té aquesta opinió. 'La fuente de la edad' va llegir-se força, en el seu moment, he llegit que alguns títols d'ell s'han dut al cinema però jo no sé si han arribat per aquí, al menys mb prou difusió, tu n'has vist algun?

Trecce ha dit...

Certero retrato del autor leonés.
Recuerdo la entrevista en la sección "Función pública, afición privada", publicada, no en una revista para maestros (que también), sino en la revista MUFACE, si la memoria no me traiciona.
Muy acertado por tu parte acercarnos a este hombre, tan discreto, como buen escritor.

Júlia ha dit...

Sí, tienes razón, hace años y la memoria falla, lo corregiré en la entrada al blog.

Muchas gracias por tu comentario!

Julia

Júlia ha dit...

Guardé durante un tiempo algunas de aquellas revistas, mi ilusión era salir un día en aquella sección, por cierto.

Cinefilia ha dit...

"tu n'has vist algun?" Sé que es va fer una adaptació de "La fuente de la edad", però no he tingut mai ocasió de veure-la.