20.11.20

TOTS ELS CONTES. MONTSERRAT ROIG, AVUI


Aquest llibre, Tots els contes, tan bonic i ben editat per l’editorial Rosa dels Vents, recull la narrativa breu de Montserrat Roig. La primer part aplega els contes del llibre Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen, que va guanyar el premi Víctor Català l’any 1970 i, a banda de la promoció convencional, en una època en la qual l’edició de llibres en català no era tan nombrosa com ara, va comptar amb una mena de promoció espontània que va fer Terenci Moix, amic de l’escriptora, i que era un venedor eficaç i intuïtiu. La segona part recull els vuit contes del llibre El cant de la joventut, on l’escriptora inicia camins diversos i més ambiciosos. La tercera part, menys coneguda, reuneix textos narratius publicats al diari Avui, entre 1990 i 1991, els darrers anys de vida de l’autora. La tria d’aquests contes ha estat a cura de Roger Sempere, fill de Montserrat Roig.

Després de la seva prematura mort, la figura de Montserrat Roig gairebé s’ha mitificat. S’ha parlat en moltes ocasions de si era millor periodista que no pas narradora, s’ha comentat que va ser també, en certa manera, mediàtica, gràcies al seu pas per la televisió, i les seves entrevistes als espais catalans dels segon canal en són un exemple. Al costat de les de Soler Serrano, en castellà, pertanyen a una manera d’entrevistar, amb coneixement, temps, complicitat i profunditat, que sembla haver passat a la història. Roig, a més, era una dona moderna, atractiva, fotogènica, i ens ho confirmen les precioses imatges que la seva amiga, Pilar Aymerich, ens ha deixat d’ella. Tenia una germana actriu, havia fet teatre, alguna cosa n’hi havia quedat, de comedianta. Tot plegat fa que sigui difícil acostar-se a la seva literatura sense admiracions desmesurades o prejudicis injustos. Això ens pot passar a les persones que som, més o menys, de la seva generació. Tot i que, per altra banda, crec que a la gent més jove se li poden escapar elements de la seva literatura que eren molt presents entre els anys setanta i finals dels vuitanta.

La relectura de Molta roba i poc sabó m’ha sorprès. Aquest llibre pot tenir alguns defectes juvenils i primerencs, Roig tenia poc més de vint anys quan el va escriure però crec que ha guanyat pes amb els anys i m’admira avui la joventut de l’escriptora. Reflecteix les dèries d’una generació molt concreta situada en una classe mitjana il·lustrada, que tenia accés a la universitat, aleshores molt minoritària. Hi trobem referències probablement autobiogràfiques, un intent de comprensió crítica vers les generacions anteriors, així com el pes d’aspectes que avui poden semblar llunyans, com la religió, la moral, les ànsies de canvi, tant polític com pel que fa a la llibertat de la dona. El conjunt m’ha semblat més homogeni del que recordava.

No m’han entusiasmat tant les narracions d’El cant de la joventut, encara que s’hi percep, ja, una ambició literària més profunda i una tècnica més acurada. L’escriptora domina més la llengua, té més seguretat, però hi manca un fil conductor, un objectiu determinat, tot i que hi trobem fragments extraordinaris. Un gran descobriment ha estat per a mi el tercer recull, aquestes narracions breus, limitades a l’espai que el diari destinava a la col·laboració de Roig i que, per tant, tenen una extensió que evita digressions i allargar-se massa, cosa que s’esdevé en alguns dels contes del recull anterior. En tot el conjunt del llibre hi trobem ressons de lectures de l’època, així com referències a textos i autors, Espriu, Calders, Joyce…

Ens ensopeguem en aquesta tercer part del llibre amb situacions quotidianes transformades en ficció, moltes de les quals sorgeixen d’un món real que Roig comença a mirar d’una altra manera, amb una mena de respecte i comprensió, ja alliberada del pes polític una mica dogmàtic d’altres temps, i que podem trobar en d’altres articles d’aquells anys entre els quals, recordo, per exemple, quan planyia fins i tot els joves guàrdia civils morts en un atemptat d’ETA o incidia en el fet que la sacralitzada obra gaudiniana no havia tingut en compte, per a res, la neteja que havien de fer les dones del servei domèstic.

Aquest llibre té una bonica coberta, unes precioses il·lustracions de Sònia Pulido i un element que m’encanta, aquesta cinta per marcar el punt de lectura que ja sembla un element en procés d’extinció. Especular sobre com hauria evolucionat Roig, en l’àmbit literari, o com pensaria avui sobre les coses que s’esdevenen en la nostra societat, no porta enlloc, no ho podem saber. Però, evidentment, la seva prematura pèrdua ens va privar d’una veu lúcida en el millor moment de les seves possibilitats professionals. Aquest volum és una bona ocasió per recuperar-la i rellegir-la. I per recordar com érem en aquells anys i valorar els canvis socials, polítics… i literaris.


Publicat a Llegir en cas d'incendi, 20/11/2020

6 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Montserrat Roig era, bàsicament Montserrat Roig, era molt encisadora, només cal veure les seves entrevistes per adonar-se'n, era periodista/escriptora, o a l'inrevés, a Youtube hi han diversos vídeos un d'ells amb Joan Fuster, per cert fumant i bevent, crec que aigua no era, ah! i Fuster amb mitjons grisos. Clar que com a penes queden escriptors i ja no hi ha periodistes, es dificil de clasificar-la.

Salut

Júlia ha dit...

Tenia carisma, no es pot negar, a la tele, aleshores, fumaven i bevien, no era com ara que angunieja veure com ens hem tornat, avui el Jaume Figueras deia que una peli maca era 'Siete novias para siete hermanos' i ja li han fet notar que avui no la farien, ja que seria 'políticament incorrecta'.

Jo crec que sí que hi ha escriptors i periodistes, hi ha de tot i n'hi ha de bons, també, i de joves. Cada generació diuen el mateix, que ja no en queden, del que sigui. LES ENTREVISTES DE la Roig, en català, es deien 'Personatges', amb les del Soler Serrano 'A fondo' son d'antologia, això sí que és veritat. La que li va fer a la Capmany, un altre pes pesat, m'encanta.

Trecce ha dit...

Únicamente he leído de ella (¡cómo no!) "El temps de les cireres", que me gustó.
Me ha hecho gracia esa alusión a la obra de Gaudí y que no tuvo en cuenta la limpieza que debían hacer las mujeres del servicio doméstico. Feminista hasta la médula, sin duda.

Júlia ha dit...

Trecce, es habitual que los grandes arquitectos, incluso los actuales, piensen poco en temas prácticos que afectan o afectaban, sobre todo, a las mujeres.

Helena Bonals ha dit...

Jo la llegia cada dia al diari AVUI. No tenia pèrdua. Almenys, se'n va anar jove, però va tenir una vida plena literàriament des de jove. Jo he començat a escriure gairebé a l'època en que ella va morir.

Júlia ha dit...

He de dir, Helena, que gairebé m'agradava més com a periodista que com escriptora, però es cert que va començar molt jove, el destí es imprevisible, malauradament.