ESPERANCES SIDERALS I CINEMA REALISTA

 

Una de les pel·lícules que tenia pendents de mirar era Platillos volantes, de 2003, dirigida per l'interessant i imprescindible Óscar Aibar. És una pel·lícula relativament oblidada, tot i que s'ha passat alguna vegada per televisió, fa poc a betevé, en el seu espai dedicat a escenaris barcelonins, i fa un parell d'anys al segon canal, a Historia de nuestro cine. Tot i que la història s'esdevé, sobretot, a Terrassa, alguns fragments es van rodar a Barcelona.

En el seu moment no va ser rebuda amb grans entusiasmes malgrat que es van lloar els intèrprets, excel·lents Jordi Vilches i Àngel de Andrés López. Jo tinc prevenció, així mateix, amb les històries basades en fets reals, com és el cas. Si no sabéssim que el que ens explica és ben cert Platillos Volantes es podria contemplar com una història còmica, d'humor negre, amb alts components d'absurd.

El temps, com sol passar amb el que val la pena, li ha atorgat valors afegits. Els fets van passar l'any 1972 i la pel·licula reflecteix molt bé una època complexa, fosca, desesperençada en molts aspectes. Els seixanta van portar benestar econòmic, quan no tens res poca cosa és molt. Fins i tot semblava que el règim franquista evolucionaria en alguna mena de cosa més democràtica i presentable. 

Però va venir una crisi econòmica, canvis laborals, acomiadaments, vagues, repressió, i la sensació de què Franco i el que l'envoltava era, gairebé  immortal i irreversible. Dos anys després del que explica la pel·lícula va arribar allò de l'esperit del 12 de febrer, amb el discurs aperturista d'Arias Navarro que va quedar en aigua de figues. I, encara pitjor, van arribar unes quantes penes de mort cruels, absurdes i sobreres, que no es van poder aturar, malgrat les moltes medalles que, posteriorment, es posarien polítics oposats al règim i promocionats durant la transició. Va tornar, en definitiva, la por persistent.

És clar que quan ets jove tot resulta relatiu, res no pot durar sempre. En aquell context ranci encara havíem d'anar a veure determinat cinema, polític o eròtic, a França, la repressió moral era ben vigent, la majoria de gent normaleta, que no pertanyia als privilegiats estudiants universitaris d'aleshores o a les gauches divines de tota mena, feia casaments convencionals, a l'església, en estat de gràcia virginal, al menys, en teoria, cosa que comportava repressió sexual i molta hipocresia ambiental.

La pel·lícula focalitza molt bé la situació, amb el festeig decebedor d'un dels protagonistes, i incideix en un mon laboral en ebulició, reprimit i vigilat quan fa massa soroll. La polícia torturava i ho sabíem, més o menys. La vigilància policial fregava sovint la paranoia, un altre tema que podem copsar en aquesta estranya història, amb final molt poc feliç tot i que el director, de forma inexplicable, intenti deixar-nos una mica conformats amb un epíleg que no calia i que fa més nosa que servei.

No és estrany que, en aquell context, proliferessin en aquells anys les creences en coses estranyes, en salvacions que podien venir de l'espai, d'altres mons, ja no terribles ni amenaçadors, com en el passat, sinó amb éssers civilitzats i lliures, disposats a posar ordre en el nostre malmès i violent planeta. I això anava acopanyat de llibres que es venien bé, d'emissions de ràdio i televisió, de gurús, endevinadors, bruixes sàvies i experts eclèctics. Els programes i llibres sobre el tema es barrejaven amb esoterismes i enigmes ancestrals sense resoldre. Al darrera hi havia, deien, la CIA, la KGB, que amagaven informacions absolutament rellevants. 

La pel·lícula compta, a banda dels protagonistes, amb un planter de secundaris impressionant, actors i actrius alguns dels quals potser no son gaire coneguts o no han trobat encara el paper important de la seva vida, eficaços i professionals, alguns dels quals ja traspassats, malauradament, com el mateix Àngel de Andrés. Àngels Poch, Anna Maria Solsona, Oriol Tramvia, Francesca Piñon, Carmen de Lirio, Pere Ponce, Craig Hill, Xavier Serrat, José Luis Adeserías, Macanera Gómez, fins i tot Leo Bassi. I molts i moltes més. 

La trista història d'aquests dos personatges, tan diferents i tan complementaris, que poden semblar a la pel·lícula una parella còmica ben triada, abduïts per creences que els van portar a un suïcidi absolutament inversemblant, va quedar relativament oblidada. He llegit que no es volia parlar gaire del tema, no fos cas que els ufòlegs suïcides proliferessin. Si el suïcidi ja és, encara, un tabú, un suïcidi amb aquesta mena de motivació encara devia angoixar més. Anys després, amb ironia, Ovidi Montllor ja ens va cantar allo de què no ens refiéssim de l'espai. És possible que hi hagi gent pels espais siderals, qui sap, però, de moment, és altament improbable que se'ns presentin aquí amb ganes de posar ordre, ja deuen tenir prou feina.

Moltes proves de l'existència d'ovnis, que es donaven com a certes, amb els anys han tingut explicacions diverses i unes quantes eren, senzillament, fraus, com l'innocent engany que el personatge més gran intenta fer al jove, per tal que no es desmoralitzi. Una variant del tema serien les aparicions sagrades, de sants i marededéus, sobre les quals no es vol entrar gaire a fons, encara avui. Malgrat tot he de dir que sento una tendra admiració per aquestes fes cegues en el que sigui, que encara, de tant en tant, suren en les nostres imperfectes i crèdules societats humanes.