Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris betevé. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris betevé. Mostrar tots els missatges

26.10.21

COMPLOTS IMPOSSIBLES I CINEMA AMB ENCANT

 



Betevé va programar aquest dissabte, en el seu cicle sobre cinema fet a Barcelona, El complot dels anells. La pel·lícula, avui, és una curiositat, molt lligada al cinema català de l'època. Des dels primers anys de la Transició fins a finals dels vuitanta es va fer un cinema català amb pretensions, bones intencions i pocs recursos, i amb una temàtica diversa, sovint lligada al present d'aleshores, ja fos en clau seriosa o humorística. En castellà també es van fer coses d'aquest tipus, que no sé pas si avui serien possibles. Un dels directors de culte d'aquells intents va ser Bellmunt, una llàstima que avui no s'hi posi.

La pel·lícula, com ja és sabut, especula sobre els propers -aleshores, finals dels vuitanta- Jocs Olímpics, hi insereix l'actuació d'un grup terrorista, relativament moderat en les seva metodologia, que vol aprofitar l'avinentesa per aconseguir la independència de Catalunya. Parteix d'un text de Ferran Torrent, tot i que l'edicio en novel·la porta l'autoria d'Assumpció Maresma i en algunes referència citen a Vicent Partal. La trama potser resulta una mica embolicada per als no iniciats. La lluita patriòtica ja es veu des del principi que no anirà bé, al capdavall a casa també hi ha traïdors que cerquen els seus propis objectius, més possibilistes, i que no estan per trencaments dràstics. 

Tot plegat amanit amb escenes tòrrides, molt del gust d'aquells anys, després de dècades de rància moral on, a tot estirar, veies alguna noia en combinació o viso, com en deien aleshores. Escenes agosarades a càrrec d'una joveníssima Ariadna Gil i l'americà inevitable i atractiu, agosarat i apassionat, amb arrels irlandeses, un actor del qual després n'hem sabut poca cosa per aquí tot i que sembla que ha fet força televisió pels seus verals, Stephen Brennan, cognom mític. El personatge de la Gil, per cert, es diu Muriel. I al cap dels mossos, interpretat per Pou, van tenir la relliscada de dir-li Francesc Boix. Al Brennan el va doblar l'Abel Folk. 

La pel·lícula, avui, té valors sentimentals afegits. Un munt de secundaris, molts dels quals jovenets. Actors dels quals no vam saber res més, com Toni Moreno, en un paper tèrbol i enigmàtic. Intervencions de gent que era més aviat del camp del periodisme, Mònica Huguet en un paper relativament important, però també Judith Colell, l'enyorat Ramon Barnils. I d'altres que han continuat treballant, alguns amb èxit, com la mateixa Gil, Pou o Marc Martínez. O actrius i actors que han anat fent sense aconseguir papers a la mida de la seva vàlua, com Rocatti. Alguna llegenda d'aquelles que avui en diuen faquenius feia córrer que la Huguet sortia amb poca roba i que per això la van fer fora de la tele. Res de res, tot just li fa un petonet al noi, que passa d'ella, i sempre va molt tapada, no com la Gil que sí que ens mostra els seus encants integrals. En aquell moment molts jovenets van quedar penjats de la Gil, deien que els recordava una actriu francesa que havia tingut èxit, Jacqueline Sassard, i sí que hi fa pensar, en aquella època. Sassard es va retirar aviat del cinema, en fer un bon casament.



Les Olimpíades van ser molt diferents del que veiem a la pel·lícula, probablement es van fer pactes soterrats per evitar disbarats o protestes incòmodes, el senyor Garzon ens en podria explicar molts detalls. No es va xiular Espanya, a les desfilades, amb aquell princep jovenet que semblava tota una altra cosa quan el vam conèixer, era aquella una època d'una certa badoqueria en relació amb la monarquia que va culminar amb el casament de la infanta Cristina a Barcelona, la qual, fins i tot, anava aleshores a estudiar català a Rosa Sensat amb una cosineta.

No hi va haver, fins molts anys després, crides massives sobre la demanda d'independència ni enormes estelades per tot arreu. El terrorisme català sempre ha estat minoritari i mal organitzat, cosa que segurament ha estat positiva per al conjunt de la societat nostrada, veient com han anat les coses en d'altres bandes. D'allò de la lluita armada i algunes violències puntuals se n'ha parlat molt poc i alguns aspectes no sé pas si mai els aclarirem.

Avui alguns comentaris sobre els espanyols i els castellans que es fan a la pel·lícula toparien amb la moral unitària rància de l'extrema dreta actual que posaria alguna querella i tot o magnificaria la qüestió segons la seva conveniència. De fet la història no acaba bé, l'ordre, d'alguna manera, malgrat el terrible i sobtat final, sabem que quedarà restablert, que per això el senyor Boix farà el que calgui quan calgui. A la pel·lícula ens maten, per motius diferents i divergents, dos presidents de la Generalitat, que ja és trist. El complot dels anells, amb les seves evident limitacions pressupostàries té avui el perfum del passat, amb aquella Barcelona que ja brutejava, encara que sembli que la brutícia és actual, aquelles previsions de canvis dràstics amb l'excusa olímpica, la mort d'una època que no seria com ens havíem pensat, aquell Museu d'Art Modern, tan ben instal·lat a la Ciutadella, que m'encantava... 

La pel·lícula, a l'inici, ens parla d'uns estudis sobre un possible conflicte entre Espanya i Catalunya, situat en un modest vuit per cent, no sé què sortiria en l'actualitat. I ens explica, d'entrada, que la narració anirà sobre aquest vuit per cent. Al final, amb els títols de crèdit, es pot escoltar una preciosa cançó amb lletra de Parcerisas i música Manuel Camp, Record d'amor, cantada per l'Àngel Gonyalons, de la qual no n'he trobat cap gravació per la xarxa, de moment. Potser era aquell un cinema amb pocs recursos però, això sí, fet amb molt de coratge i molta imaginació i que comptava amb un públic fidel i devot. La pel·lícula s'ha vist en d'altres ocasions, també a la Filmoteca, i es pot trobar a youtube.

26.2.21

MARES, FILLES I AMICS BEN INTENCIONATS

 


        Gràcies a betevé, a qui dec moltes alegries cinèfiles, he pogut veure, fa poc, Otoño tardío, de Yasukiro Ozu. He llegit en algun lloc que aquesta pel·lícula no es va estrenar als cinemes convencionals. De fet, fins fa quatre dies Ozu era poc conegut entre nosaltres, més enllà dels cinèfils irredempts, però sembla que al seu país també ha trigat en ser valorat de forma general i incondicional. Fa algun temps la Filmoteca li va dedicar un cicle i al CineFòrum de Tot Història vam comentar els Contes de Tokio, no fa gaire.

    La grandesa d'Ozu rau en una aparent senzillesa. En moltes de les seves pel·licules ens mostra un mon familiar i quotidià i, si fem abstraccio de les caracteristiques costumistes més japoneses resulta senzill identificar-se amb els seus personatges i fer paral·lelismes amb gent que hem conegut.  Otoño tardío és una de les seves darreres pel·lícules, el director va morir relativament jove, deixant una obra de pes que cada dia és més valorada i imitada, en molts aspectes. La pel·licula compta amb molts dels seus actors de sempre, com l'extraordinària Setsuko Hara, que es va retirar del tot després de la mort del director i no es va casar mai. Son actors i actrius amb noms que ens poden semblar exòtics però absolutament propers i familiars en els seus papers de gent normal i anònima. En molts aspectes la història fa pensar en Primavera tardía, que vam poder veure no fa gaire, malgrat que aquí hi convergeixen alguns aspectes diferents i molt interessants.

    L'argument parteix d'un text de l'escriptor Ton Satomi, qui va col·laborar sovint amb Ozu. L'any seixanta tot començava a canviar, de fet el jovent que surt a la pel·lícula ja mostra una evolució evident vers els costums moderns i la pel·lícula és en colors. Pot sobtar el tema dels casaments i els arranjaments que es fan o que es volen fer però en aquells anys, més enllà de les ciutats grans, es feien moltes coses per l'estil, encara aquí, en podria explicar unes quantes.

    La bonhomia dels personatges fa que sobti pensar que els japonesos havien estat un poble bel·licós fins feia quatre dies, però en general sabem poca cosa de ningú. Tenim la percepció, en veure aquestes pel·lícules, de trobar-nos amb uns veïns de casa. Pares i mares ben avinguts amb algun fill o filla, feliços amb la convivència, però amb la preocupació per part dels grans de pensar que els joves quedaran sols i sense família quan ells faltin i, doncs, cal que es casin, que tinguin fills, que muntin el seu niu, més o menys convencional. Vídues i vídus a qui es voldria arreglar amb algú convenient, per tal que no estiguessin tan sols. Homes que recorden les seves il·lusions juvenils. És cert que la percepció de l'edat avui ha canviat força, la gent te fills més tard, viu més anys, joveneja durant més dècades, el casament ja no és imprescindible, afortunadament, com tampoc cal tenir fills si no ve de gust. Però, al capdavall, la vellesa i la mort arribaran i els afectes i llaços son com sempre.

    Vivim en un temps amb tirada a marcar diferències, identitats, cultures, tot això. De fet, tot va a modes, i no sempre la realitat respon a les teories. Aquestes diferències potenciades obliden que cada dia estem tots més junts, entenent-nos en un anglès més o menys macarrònic, vestint igual i mirant les mateixes facècies a internet. En èpoques en les quals es potenciava la universalitat fraternal es va acabar per estossinar-se en nom de les diferències. De vegades he incidit en el tema de l'ànima humana universal, que cada dia en sembla una cosa més evident, tot i que ja hi ha pensadors i polítics que s'esforcen per tal que ens sentim diferents i singulars. Encara sovint em recorden allò d'en Raimon, que em sembla, avui, una boutade, 'qui perd els origens perd identitat'. Algú se m'ha enfadat de vegades quan li he dit que els origens i la identitat ja no em fan ni fu ni fa. Hi ha molta gent al mon que ha d'anar d'un lloc a l'altre per sobreviure i ha de perdre origens i identitat sí o sí. I no per això perd humanitat, ni dignitat, ni capacitat d'adaptació, ni ganes de viure.

    Els personatges d'Ozu, com tots els grans personatges literaris, cinematogràfics, de tant japonesos esdevenen universals i propers. Aquests amics, amarats de bones intencions, ben avinguts, que emboliquen la troca i fan que un altre amic s'il·lusioni amb un possible matrimoni que suposa ja arranjat, precisament amb la noia que, de jovenets, agradava a tota la colla. Aquestes esposes tan bonhomioses i comprensives com Na Maria Antònia de Bearn, sempre somrients i tranquil·les, aquests joves poc rebels en aparença però que entenen els grans molt bé, preocupats per la futura solitud i decadència dels pares... tot plegat conforma un quadre de costums profund i humà, poètic, amb plans d'interiors que semblen quadres moderns, mentre, més enllà de la porta de casa, la gent i la vida van i venen de forma apressada.

        Em queda molt d'Ozu per veure i gaudir, ho admeto. Precisament el director ha estat un dels meus descobriments vitalment tardorencs. Cada dia aprenem coses, vet-ho aquí. Per això, amb identitat o sense, sap greu haver-se de morir. 

26.12.20

ESPERANCES SIDERALS I CINEMA REALISTA

 




Una de les pel·lícules que tenia pendents de mirar era Platillos volantes, de 2003, dirigida per l'interessant i imprescindible Óscar Aibar. És una pel·lícula relativament oblidada, tot i que s'ha passat alguna vegada per televisió, fa poc a betevé, en el seu espai dedicat a escenaris barcelonins, i fa un parell d'anys al segon canal, a Historia de nuestro cine. Tot i que la història s'esdevé, sobretot, a Terrassa, alguns fragments es van rodar a Barcelona.

En el seu moment no va ser rebuda amb grans entusiasmes malgrat que es van lloar els intèrprets, excel·lents Jordi Vilches i Àngel de Andrés López. Jo tinc prevenció, així mateix, amb les històries basades en fets reals, com és el cas. Si no sabéssim que el que ens explica és ben cert Platillos Volantes es podria contemplar com una història còmica, d'humor negre, amb alts components d'absurd.

El temps, com sol passar amb el que val la pena, li ha atorgat valors afegits. Els fets van passar l'any 1972 i la pel·licula reflecteix molt bé una època complexa, fosca, desesperençada en molts aspectes. Els seixanta van portar benestar econòmic, quan no tens res poca cosa és molt. Fins i tot semblava que el règim franquista evolucionaria en alguna mena de cosa més democràtica i presentable. 

Però va venir una crisi econòmica, canvis laborals, acomiadaments, vagues, repressió, i la sensació de què Franco i el que l'envoltava era, gairebé  immortal i irreversible. Dos anys després del que explica la pel·lícula va arribar allò de l'esperit del 12 de febrer, amb el discurs aperturista d'Arias Navarro que va quedar en aigua de figues. I, encara pitjor, van arribar unes quantes penes de mort cruels, absurdes i sobreres, que no es van poder aturar, malgrat les moltes medalles que, posteriorment, es posarien polítics oposats al règim i promocionats durant la transició. Va tornar, en definitiva, la por persistent.

És clar que quan ets jove tot resulta relatiu, res no pot durar sempre. En aquell context ranci encara havíem d'anar a veure determinat cinema, polític o eròtic, a França, la repressió moral era ben vigent, la majoria de gent normaleta, que no pertanyia als privilegiats estudiants universitaris d'aleshores o a les gauches divines de tota mena, feia casaments convencionals, a l'església, en estat de gràcia virginal, al menys, en teoria, cosa que comportava repressió sexual i molta hipocresia ambiental.

La pel·lícula focalitza molt bé la situació, amb el festeig decebedor d'un dels protagonistes, i incideix en un mon laboral en ebulició, reprimit i vigilat quan fa massa soroll. La polícia torturava i ho sabíem, més o menys. La vigilància policial fregava sovint la paranoia, un altre tema que podem copsar en aquesta estranya història, amb final molt poc feliç tot i que el director, de forma inexplicable, intenti deixar-nos una mica conformats amb un epíleg que no calia i que fa més nosa que servei.

No és estrany que, en aquell context, proliferessin en aquells anys les creences en coses estranyes, en salvacions que podien venir de l'espai, d'altres mons, ja no terribles ni amenaçadors, com en el passat, sinó amb éssers civilitzats i lliures, disposats a posar ordre en el nostre malmès i violent planeta. I això anava acopanyat de llibres que es venien bé, d'emissions de ràdio i televisió, de gurús, endevinadors, bruixes sàvies i experts eclèctics. Els programes i llibres sobre el tema es barrejaven amb esoterismes i enigmes ancestrals sense resoldre. Al darrera hi havia, deien, la CIA, la KGB, que amagaven informacions absolutament rellevants. 

La pel·lícula compta, a banda dels protagonistes, amb un planter de secundaris impressionant, actors i actrius alguns dels quals potser no son gaire coneguts o no han trobat encara el paper important de la seva vida, eficaços i professionals, alguns dels quals ja traspassats, malauradament, com el mateix Àngel de Andrés. Àngels Poch, Anna Maria Solsona, Oriol Tramvia, Francesca Piñon, Carmen de Lirio, Pere Ponce, Craig Hill, Xavier Serrat, José Luis Adeserías, Macanera Gómez, fins i tot Leo Bassi. I molts i moltes més. 

La trista història d'aquests dos personatges, tan diferents i tan complementaris, que poden semblar a la pel·lícula una parella còmica ben triada, abduïts per creences que els van portar a un suïcidi absolutament inversemblant, va quedar relativament oblidada. He llegit que no es volia parlar gaire del tema, no fos cas que els ufòlegs suïcides proliferessin. Si el suïcidi ja és, encara, un tabú, un suïcidi amb aquesta mena de motivació encara devia angoixar més. Anys després, amb ironia, Ovidi Montllor ja ens va cantar allo de què no ens refiéssim de l'espai. És possible que hi hagi gent pels espais siderals, qui sap, però, de moment, és altament improbable que se'ns presentin aquí amb ganes de posar ordre, ja deuen tenir prou feina.

Moltes proves de l'existència d'ovnis, que es donaven com a certes, amb els anys han tingut explicacions diverses i unes quantes eren, senzillament, fraus, com l'innocent engany que el personatge més gran intenta fer al jove, per tal que no es desmoralitzi. Una variant del tema serien les aparicions sagrades, de sants i marededéus, sobre les quals no es vol entrar gaire a fons, encara avui. Malgrat tot he de dir que sento una tendra admiració per aquestes fes cegues en el que sigui, que encara, de tant en tant, suren en les nostres imperfectes i crèdules societats humanes.