És evident que cada generació té el seu imaginari, això es palesa en les preguntes intranscendents que es fan en els concursos televisius, moltes coses les sabem o no les sabem a causa de l'edat, més aviat. Una vegada, en un programa d'aquells del senyor Puyal, de la TV3 mítica, Puyal va preguntar a un senyor gran quina actriu li agradava, de jove. El iaio va respondre que a ell, per descomptat, Myrna Loy. La cara que va fer el presentador, desconcertat, va evidenciar que no sabia de qui li parlava. Jo sí que sabia qui era Myrna Loy, a causa del testimoni de la meva mare, molt cinèfila, també. Encara l'havia vista, ja grandeta, la Loy, fent de mare de la noia, en alguna pel·lícula o papers de lluïment a sèries de la televisió.
Tot plegat ve a tomb perquè ahir, per la ràdio, vaig escoltar un molt bon programa a Radio Clásica en el qual evocaven els cent anys del naixement de Mario Lanza, el 31 de gener de 1921. Quan jo era petita Lanza va ser un mite cinematogràfic, més que no pas musical. El gran Caruso, en la qual evocava la vida del famós tenor, va ser un gran èxit. Caruso va morir, precisament, l'any en què va neixer Lanza, però a l'estiu, força jove també.
Els entesos grans, que encara recordaven Caruso, van protestar perquè Lanza, malgrat les devocions que aplegava, deien que no donava la talla de l'italià. Lanza era de família italiana però ja havia nascut als Estats Units. És deia Alfredo Cocozza però va prendre nom i cognom a la seva mare, Maria Lanza, també amb molt bona veu i a qui l'avi de Lanza no havia permès dedicar-se al bel canto.
De fet Lanza no va fer mai òperes senceres, amb molt poques excepcions, i no va entomar l'èxit sobtat de forma assossegada. S'engreixava amb facilitat, tenia rauxes de caràcter, bevia i endrapava, gastava molts diners i anava amb senyores. Tenia també família molt estimada, dona devota i quatre fills, dos nens i dues nenes. Aviat les coses es van tòrcer, a El príncipe estudiante el van substituir per Edmund Purdom, a causa del seu sobrepès i de discussions amb els qui manaven. Tot i que ell era qui cantava, això sí. Una cura per aprimar-se molt estranya, en la qual t'induïen al coma i d'altres salvatjades va acabar per provocar-li una embòlia i va morir.
Tenia trenta-vuit anys. La llegenda també va comentar que potser la màfia hi havia ficat cullerada, perquè ell no havia volgut actuar en una festa de la família. No sembla gaire probable que fos així però coses més estranyes passen, en el mon. Va fer d'altres pel·lícules, no tan exitoses com el Caruso, però que van tenir el seu què, Las siete colinas de Roma, que de nom original es deia Arrivederci, Roma, el títol d'una cançó que es va fer per a Lanza i que va ser un exitasso, d'aquelles que aguanten el pas del temps i acabes per no saber d'on van sortir. I fins i tot una amb la nostra Sara Montiel i Joan Fontaine, dirigida pel marit de la Montiel, Mann, Dos pasiones y un amor, en versió hispànica.
La de Roma la feia amb una noia molt maca, Marisa Allasio, una mena de Brigitte Bardot més virginal però igualment dotada. Allasio es va casar amb un noble italià i va deixar el cinema. Amb el pas del temps i el crepuscle matrimonial va plànyer no haver acceptat el paper que faria la Cardinale al Gattopardo, entre d'altres.
La dona de Lanza no va poder suportar la mort del marit, va morir a causa d'un excés de barbitúrics, un suïcidi, probablemente. Tres dels fills de la parella van morir relativament joves, anys a venir. El gran Caruso la va fer amb Ann Blyth, una molt bona actriu i cantant que tambe es retiraria, tot i que forma temporal, en casar-se amb un metge. Molts metges han tingut tirada a les senyores de la faràndula, em sembla. Ell va morir fa uns anys, ella encara es viva, van tenir fills, eren molt catòlics, tant és aixi que els van donar una mena de nomenament pontifici.
Durant la seva vida breu i els seus exits efímers Lanza va ser molt admirat per la gent de l'edat de la meva mare, la del cantant, de fet, si fa no fa. Tothom en parlava, al veïnat, se'l podia escoltar sovint per la ràdio, hauria de ser el patró dels tenors mediàtics i sembla que Carreras, en algun moment, va dir que havia estat cantant d'òpera gràcies a Lanza.
La historia de Lanza, salvant totes les distàncies, m'ha fet pensar en un personatge barceloní, el Musclaire, Manuel Utor (1862-1946), un home humil, d'ascendència andalusa i de la Barceloneta. Tenia bona veu i va tenir els seus èxits lírics, i suports de molts admiradors, tot i que li mancava preparació i no era gens disciplinat. Utor, però, va arribar a vell, va cantar moltes vegades Marina i, al capdavall, va tornar a fer pinyols en cafès i tavernes, com en els seus inicis.
Jo era petita quan vaig veure El príncipe estudiante i es veure que gairebé m'han de treure del cine Condal a causa del tip de plorar que em vaig fer perquè la parella s'havia de separar, ja que el noi era de sang reial i la noia, no. Hi ha coses que potser recordo perquè me les han explicat, també pel·lícules. Parafrasejant Ibañez Escofet, la memòria és un gran cementiri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada