11.1.21

ORTOGRÀFICS ORTODOXOS

 


Vaig entrar al facebook per tafanejar i em vaig ensopegar amb el missatge d'un d'aquests dogmàtics de l'ortografia que criticava l'entrada d'una senyora de noranta anys perquè el català emprat era deficient. El més divertit era que el martell d'heretges també feia unes quantes faltes en el seu propi missatge. L'ortografia no és cap dogma, és un recurs subjecte a arbitrarietat i canvis, però sovint se'n fa una mena de doctrina intocable. Fa anys, més de quaranta, vaig fer uns cursos de català, n'he fet una pila, aleshores els interessats en el tema érem minoria. La professora, excel·lent, era de la gent que, en aquella època, defensava una simplificació raonada de l'ortografia catalana, coses com ara reduir l'ús de pronoms febles (cosa que fem, de forma oral, en general) o deixar de banda la ela geminada. Diuen que Fabra ja volia eliminar les 'hacs', no se'n va sortir, pel que sembla. 

Les tendències, però, han anat per una altra banda. La geminada és avui al català el que la 'enya' al castellà, una mena de signe d'identitat intocable. Jo soc prou obedient i m'adapto a la normativa mentre és vigent, en el fons tot plegat és com els senyals de tràfic, una manera de facilitar les coses i fer que ens entenguem. La senyora de noranta anys que fa faltes d'ortografia probablement fa servir un català molt més ric, complex i interessant que no pas el del jove ortodox que la critica. Però l'ortografia té avantatges importants, és blanc o negre, en general, hi ha normes concretes i això dona seguretat. L'expressió oral ja és tota una altra cosa i no desvetlla tantes desqualificacions.

En aquella època del meu curs de català hauria fet riure la defensa que es va fer dels diacrítics, quan es va voler reduir el seu nombre. Jo he defensat sovint que els accents no serveixen per a res, entenem el significat de les paraules pel context, per sort els mots no viuen aïllats de la vida. Quan jo era petita tot era en castellà però també l'ortografia era un dogma i es qualificava la cultura de la gent per la seva ortografia. Una vegada un president de l'escala, que, com molta gent gran d'aleshores, no havia pogut anar gaire a l'escola, va escriure una nota convocant a una reunió amb moltes faltes i es van ficar amb ell amb molt poca educació.

És clar que avui les mancances ortogràfiques tenen remei fàcil, els correctors son a l'abast de la gent, això si és gent que ja fa servir ordinadors i la resta. També els traductors simultanis han estat una gran ajuda tot i que de vegades hi trobis coses divertides, avui mateix m'he trobat la Dolores Redondo mencionada com Dolors Rodó, en un text periodístic. Una coneguda que es diu Hidalgo, de cognom, es va trobar una vegada el seu cognom, en unes llistes oficials de la Generalitat, traduït com gentilhome. No sé si un hidalgo és ben bé un gentilhome, quan, de fet, gentilhombre és també un mot castellà, de vegades per no fer servir el castellà es fan giravolts molt estranys. Paraules molt populars del temps dels meus avis, com ara recader, no han estat mai admeses mentre se n'han incorporat de molt exòtiques i introduïdes amb calçador.

Moltes persones d'aquestes tan dogmàtiques no son conscients de les seves pròpies limitacions. Fa anys, en uns cursos de reciclatge, a una mestra d'origen castellà, de l'escola, li van dir que l'esborrador de la pissarra era l'esborrany. Jo li vaig rebatre el mot però, com és lògic, es va creure més aviat el que li havia dit el professor. Hi havia molt bon professorat en aquells cursos prehistòrics de reciclatge però crec que també hi havia persones que van fer avorrir la llengua catalana a alguns participants. 

Enguany molts llibres surten de forma simultània en castellà i català i no sempre els autors de l'obra original hi fan un repasset, et trobes amb coses estranyes. El tema de la traducció és complex. Allau ens ha mostrat, al seu blog, algunes traduccions de l'anglès raretes, poc acurades i que desvirtuen el text original. Malauradament no sé anglès però, en general, les traduccions ens poden fer passar bou per bèstia grossa i desvirtuar qualsevol text seriós. Hi ha una mena d'intuïció subliminal que et fa adonar de què alguna cosa grinyola. No hi ha res com poder-se acostar als textos originals, és clar, però això no és gens senzill.

La traducció ha estat sovint una feina recurrent i alimentícia per a molta gent de lletres. No sempre es compta amb temps per fer-la de forma aprofundida. Els idiomes no tan habituals com l'anglès o el francès ens arribaven sovint a través de traduccions prèvies fetes en aquestes dues llengües. Fins i tot en els subtítols de les pel·lícules en versió original, si entens alguna cosa, t'hi trobes divertides traduccions. Encara més, dins de la mateixa  llengua hi ha variants d'interpretació i expressió lligades a l'origen de les persones però, també, a la seva franja generacional i a d'altres aspectes subjectius.

En això dels traductors també hi ha fames que se suposen, sovint sense un fonament prou aprofundit. Poca gent dedicada a la traducció és gaire coneguda si no és que també es dedica, per exemple, a escriure altres coses pel seu compte. Durant els anys de la postguerra, el mateix que molts escriptors de pes havien de dedicar-se a la literatura popular, a escriure, a preu fet, novel·letes de gènere, també hi havia traductors motivats per les circumstàncies. Pedrolo, explicava la seva filla, no sabia anglès, es defensava amb diccionaris i intuïció i, paradoxalment, té traduccions de gènere molt reeixides. L'ortodòxia ortogràfica també va generar la dictadura d'alguns correctors poc flexibles, per a alguns escriptors eren una mena de corcó inevitable.

Encara recordo les discussions de fa anys sobre allò del blog/bloc, per sort la lògica va acabar per imposar-se. La lògica i la realitat etimològica. Un bloc no ha estat mai un blog, i recordo que es va proposar dip i bitàcola, sense gaire èxit. Hi ha els ortodoxos que son totalment contraris al manlleu forani, sobretot del castellà però també de l'anglès. No hi ha res a fer, però, la realitat de la vida i de les tendències s'acaba per imposar. Amb el temps tot allò que sobreviu a la moda acaba per ser acceptat i, fins i tot, intocable, també. Darrerament s'ha fet servir això de pastera, pel meu gust una molt mala traducció d'aquest tipus d'embarcacions precàries i, malauradament, tant d'actualitat. La pastera, per cert, durant un temps del passat, era el lloc on, en els locals d'oci i mala vida, es practicava el joc d'atzar prohibit.

Durant el franquisme hi va haver una dèria malaltissa i dictatorial per passar-ho tot al castellà, en molts casos, per ignorància, de forma ben absurda. Això va provocar un munt d'acudits sobre propostes a l'entorn de possibles i hilarants noms de lloc, Sant Sadurní d'Anoia/ San Saturnino de la Chica, Massanet de Cabrenys/Demasiado limpio de Cabritos i coses així. Avui, en sentit contrari, de vegades  em trobo actituds semblants a aquelles tan odiades. De vegades, en broma, amollo alguna paraula que ja sé que no és correcta per comprovar com em surt el de sempre, a corregir-me la relliscada. Hi ha gent que no hi pot fer més. Hi ha paraules que semblen castellanes i en català existeixen, tot i que potser no tinguin ben bé el mateix sentit, com rama, i que provoquen mofes dels suposats entesos en el tema quan algú les deixa anar, encara que sigui en el sentit correcte. Moltes paraules catalanes tenen equivalents castellans en alguns indrets hispànics i als qui les fan servir els passa una cosa semblant, els diuen que se'ls ha enganxat el català, quan en diuen alguna. Tot ve del llatí incorrecte, de fet, que també va ser, ai, una llengua colonial i imposada, si mirem les coses fent presentisme i amb la lupa del bonisme universal.

Tot plegat és aquest un tema de no acabar mai. La llengua és una facultat que serveix per entendre'ns i, l'ortografia, una necessitat pràctica a l'hora d'entendre'ns per escrit. Més enllà d'això, la resta és política.

6 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

"Tot plegat és aquest un tema de no acabar mai. La llengua és una facultat que serveix per entendre'ns i, l'ortografia, una necessitat pràctica a l'hora d'entendre'ns per escrit. Més enllà d'això, la resta és política".

Amb aixó està tot dit. Hi ha uns quants talibans de la llengua a twitter, com en Virgili, sense anar més lluny, a més, una senyora de 90 anys parla o escriu en un català molt diferent a l'actual, segurament més pur, amb faltes d'ortografia incorporades i tot.


Salut

Tot Barcelona ha dit...

Cierto.
Los acentos van en el contexto y tampoco hay que ponerse duro con ellos, y las haches, la verdad, es que descolocan.
Lo que veo es que cuanto más ultra es la manera de pensar, más ultra son las particularidades que se exigen en la forma de escribir.
Salut

Manuel Adlert Arcos ha dit...

El dogmatisme i les fermes conviccions sempre em donen una mica de por. El que mes m'agrada des de que visc a Catalunya es que la gent s'adona que soc valencià, i manté una gran tolerància amb el meu parlar ple d'incorreccions, barbarismes, castellanismes .... conscients del meu esforç per anar millorant.

Júlia ha dit...

Francesc, em fan angúnia els dogmàtics del que sigui i me n'he trobat molts, la llengua es viva, evoluciona, canvia i no hi ha, com deia una molt bona profe que vaig tenir a la universitat res 'correcte o incorrecte' sino adaptat o no al context. Evidentment quan escric un text seriós tinc cura del que faig però en d'altres situacions aquest hiperpurisme patriotic em fa gairebé por.

Júlia ha dit...

Miguel, y lo bueno es que los talibanes son los primeros en caer en incorrecciones diversas, en muchas ocasiones.

Júlia ha dit...

Manuel, jo és que tot això de les incorreccions, barbarismes, castellanismes i la resta ho veig com una riquesa i una expressio de la diversitat, i, ja dic, quan escric per publicar el que sigui miro de tenir cura de seguir la normativa, de fet, no queda més remei, en general. El que dic val per a totes les llengües, hi ha qui pensa que un andalús parla malament el castellà i que el millor castellà és el de, per exemple, Valladolid, o el millor català el de Girona. Son dèries que s'haurien d'anar esbandint i posant a lloc. En el castellà la cosa és més complicada perquè les variants encara son més nombroses. En general penso que sumar sempre és millor que restar i que cadascú parli com vulgui i senti mentre ens entenguem. Un altre tema és si has d'escriure un text academic, per exemple.