4.1.21

TERESA JUVÉ, A FREC DE FER CENT ANYS I MOLTS LLIBRES

 


Pel febrer farà cent anys l'escriptora Teresa Juvé i pel gener haurem recordat el centenari de Patricia Highsmith, que va morir el 1995. Les commemoracions de morts i naixements no van més enllà d'algunes reedicions i unes quantes xerrades i, en tot cas, depèn de la popularitat del personatge. 

Arribar a molt gran, i en actiu, contribueix, i no pas sempre, a què t'atorguin algun reconeixement inesperat, i encara gràcies. En el cas de les dones la cosa sempre és més greu. Juvé, a més a més, és la vídua del polític Josep Pallach, resulta inevitable que quan l'entrevistin el recordin a ell, encara més quan van ser una parella extraordinàriament unida i enamorada.

Teresa Juvé és escriptora, té molts llibres publicats i d'altres d'inèdits. Ha escrit en català però també en castellà, la llengua de la seva mare i la del cor, per aquest motiu familiar, com la mateixa escriptora ha explicat en alguna ocasió. Tot i amb això el gruix de la seva literatura l'ha escrit en català. Els seus llibres més coneguts, escrivint els quals s'ho passa molt bé i dels quals en té uns quants d'inedits, son els d'enjòlit, situats a la Catalunya del segle XVI, i que tenen com a protagonista un portantveu del rei, Plagumà. 

Juvé ha rebut homenatges i reconeixements però no pas tants com mereix i caldria. La longevitat d'algunes dones del mon de la literatura fa que, en ocasions, encara estiguin a temps de rebre algun premi inesperat o que trobin un cert ressò en els mitjans. Els seus darrers llibres els ha publicat Meteora, cosa que en algunes biografies convencionals ni tan sols no es menciona. Un problema de les informacions de la xarxa, que també passava a les informacions en paper, és la manca d'actualització, en molts casos. Al menys per la xarxa pots complementar  el que vols saber, en moltes i diverses fonts. També va publicar Meteora el que va dedicar al record de Pallach, Tu ets jo, que acabo de demanar per internet. 

Teresa Juvé ha tingut, ella mateixa, una vida apassionant. Va estudir de joveneta a Madrid, a la Institución libre de enseñanza i a l'Institut-Escola. La seva família es va haver d'exiliar. Segons ella mateixa explica el seu pare, amb tota la raó, estava molt decebut amb el paper que van jugar els països democràtics europeus amb la nostra guerra i el franquisme. En saber l'assassinat d'un company d'institut, jueu, va entrar a formar part activa, sent molt joveneta, de la resistència francesa. Tot i amb això, anys a venir rebutjaria un reconeixement del govern francès, a causa de l'actitud de França davant de la dictadura de Franco, el govern del qual, ai, va acabar per reconèixer.

Va conèixer Pallach a França i es van enamorar de seguida que es van veure i van començar a parlar. Pels anys setanta van tornar a Catalunya i la trajectòria de Pallach ja es prou coneguda. O potser no. Va ser un polític apassionat, eficaç i lúcid, moltes de les seves idees son més vigents avui que no pas quan era viu. Va rebre penjaments, insults, atacs diversos, fins i tot per part de gent propera i amiga del camp de la política, un insult recurrent era dir que pertanyia a la CIA, com es va fer en el cas del brillant i bescantat Víctor Alba. Podem recordar que ja de Nin s'havia dit que era nazi i franquista. 

Ningú d'aquella esquerra visceral, tan suposadament purista i marxista, avui força aburgesada, mitificada, i, sovint, molt més ignorant del que crèiem, ha demanat perdó per aquelles campanyes ximpletes però inquietants, i tanta afició que hi ha a dir que s'ha de demanar perdó de tota mena de coses. Al contrari, molta gent, avui i des de fa temps, porta l'aigua i el record de Pallach al seu molí i especula sobre com pensaria, avui, el polític, cosa que la mateixa escriptora defuig, ja que no pot es pot saber de cap manera com hauria evolucionat.

Hi ha diferents casos, d'homes sobretot, que han tingut atacs de cor fulminants a causa dels disgustos entomats.  Crec, i la seva vídua potser també, que aquells atacs absurds, que avui els polítics d'abans expliquen amb un somriure culpable i irònic i para de comptar, van tenir un pes en la seva prematura mort. Però això em portaria, així mateix, a l'especulació. En tot cas, l'enveja és un dels pecats capitals més terribles, què hi farem, i sovint cerca justificar-se amb tota mena d'explicacions sobreres. L'estalinisme visceral també sura de tant en tant i està més ben vist que no pas el nazisme.

La literatura de Teresa Juvé és interessant per molts motius, el seu català, com ella mateixa accepta, és literari, va ser professora de literatura occitana, per cert. Ahir, motivada pel tema, vaig dedicar estones a recuperar entrevistes a l'escriptora, com ara el programa (S) avis que li va dedicar Puigbó, a TV3 i algun altre, a la mateixa cadena, en el qual opinen polítics com Maragall, Pujol, Junqueras i d'altres. Contrastar la prudència de Teresa Juvé quan parla sobre Pallach amb el que deien i diuen alguns polítics, sobre ell, fa una certa angúnia. 

A Pallach l'acusaven de no ser marxista i argumentava que havia llegit Marx a fons i que aquest no era marxista. Doncs resulta que molts suposats pallaquistes també incideixen ben poc en el pensament real de Pallach. Això ja sol passar, recordo a Tolstoi, en aquella pel·lícula sobre els seus darrers dies, en la qual l'escriptor, davant del dogmatisme d'alguns seguidors seus els diu que son més tolstoians que ell mateix. Els panegerícs tampoc ajuden a entendre i amb la nostra gent tenim la tendència a voler-la idealitzar o reconvertir-la, segons ens sembla i convé. Les decepcions que ens ha procurat el PSC, després de la seva prematura absorció pel PSOE, han fet que Pallach, al qual no es pot negar un cert personalisme vital, quedés en l'imaginari com aquell socialisme català que podia haver estat i no va ser. La gent del seu partit es va repartir entre el PSC i CIU. Però entrar en aquest tema obvia moltes realitats i la política-ficció és absurda.

El centenari de Teresa Juvé, hauria de comptar amb una promoció seriosa de la seva literatura i amb programes acurats als mitjans sobre la seva vida i la seva obra, els seus llibres de ficció son força cinematogràfics, per cert. Maria Nunes, que fa i escriu unes sèries molt interessants de rutes literàries barcelonines, editades en paper per Meteora, ha potenciat força els llibres de Teresa Juvé. En tot cas, no és aquesta la darrera entrada que dedico a la vida i obra d'una dona tan singular, intel·ligent i interessant. Per cert, al programa mencionat, de Josep Puigbó, Juvé explica que va començar a interessar-se pel gènere de misteri amb referents històrics, en llegir, a França, els llibres de Van Gulik, escriptor, diplomàtic, orientalista, situats a la Xina del segle VIII. Un autor molt remarcable, per cert, que avui costa de trobar en edicions recents, al menys, per aquí.

5 comentaris:

Ma-Tilda ha dit...

Molt interessant.

Júlia ha dit...

Gràcies!

Tot Barcelona ha dit...

Con la introducción que nos has hecho, creo que ya le rindes homenaje.
Decirte que, sino hubiera sido por tu entrada, me hubiera pasado la fecha desapercibida. Gracias.
La tenía presente como filósofa, y entre otras cosas, y porque salió el tema de conversación con una persona que sabe mucho sobre el tema, como miembro de la Resistencia Francesa.
Salut

Júlia ha dit...

Supongo que con motivo de los cien años se hablará de ella y de su vida y obra. Eso espero.

nou Can Josep... ha tornat! ha dit...

Jo només puc dir que m'esgarrifa el fet que mentre un sol escrit de Nunes per exemple i ara mateix o de'n Benet i Jornet, escrit en una tarda de qualsevol cosa per dinar o no, sinó tot lo contrari! fan que tantes persones hi dediquin temps i esforços a fer un serial (i el que és pitjor doncs "que mogui tants diners") quan si la gent no estigués "cansada i afeixugada" que deia Aquell, podríem coincidir tots a saber i prendre viatjant a ciutats i ports plens de coneixences (parafresejant a Miquel Martí i Pol -suposo, i dic suposo perquè ho conec cantat per Lluís Llach ("Viatge a Itáca")) Jajaj.

No sabia que existís aquesta senyora. Per molts anys. El meu germà treballava a La Fira de Barcelona. La meva tieta, la germana gran de casa a la meva mare es va casar amb un Camps. El meu germà el duïa follat a la feina un Jové i per nadal ens duia lots i lots amb ampolles de Cava on hi posava "Juvé i Camps". Pobre home! Era enginyer Industrial especialitzat en Calderería... en cinc anys i màster del IESE ¿es va eaquivocar? Es va voler ficar en política i li va "sortir" un càncer galopant. Era pobret de l'Òpus Dei. Tenia 52 anys quan va morir.