4.3.21

BRAMES I ENGANYIFES

 

Corren aquests dies unes informacions d'aquestes en els quals se suposa que et descobreixen la sopa d'all sobre els bancs del Passeig de Gràcia, en els quals, expliquen, es podien posar carbonets a sota per tal d'escalfar els culs benestants. De la informació apòcrifa sobre el tema me n'han arribat deu còpies. Un altre ximpleria que corre aquests dies son unes imatges del Parlament danès, el de Borgen, amb subtitols, segons els quals estan parlant, molt malament pel cert, del nostre emèrit i la seva descendència, fent conya sobre vacunacions i d'altres facècies.

Per sort gent assenyada, com l'Enric H.Marc i alguns altres ja han explicat la filfa dels bancs en qüestió sobre els quals, per cert, en el seu temps ja es va fer molta brometa. Tot plegat fa que la gent que creu que el passat era millor i que internet provoca aquesta mena de coses, coses que, per altra banda, son habituals a programes de televisió, en muntatges suposadament còmics que tenen força audiència, passen per culpa d'internet i les xarxes que son l'esca del pecat del nostre temps.

Aquest més he explicat al diari del meu barri, Zona Sec, una anècdota que he recollit dels imprescindibles llibres de Miquel Badenes sobre el Paral·lel. Com potser els més grans sabeu i molts joves ignoren la menja emblemàtica del passat popular eren els cacauets. La gent poc acurada en menjava a dojo, pel carrer i als cinemes de barri. Segons explica Gonzàlez Ledesma en un dels seus llibres es veu que al cinema Condal recollien tantes closques que un hortolà que tenia la botiga a tocar del cinema en feia un adob d'allò més interessant.

Abans de la guerra, davant de l'Espanyol, avui Barts, després de passar per tot un rosari de noms diversos per no caure en el parany de recuperar l'original, avui poc adient a les noves tendències, hi havia un senyor aragonès que tenia una parada ambulant de cacauets i d'altres menges, venia molt i era molt popular. Va començar a córrer la brama de que havia estat botxí, una mena de substitut del Nicomedes Méndez, del qual ja s'ha dit de tot i més.

Les raons poden ser de dos tipus, enveja de la competència o bé que retirava a un actor que havia fet de botxí en una obra d'aquelles populars d'abans, amb orfanetes, dones pecadores i dolentots que acabaven malament. El cas és que el pobre home, tot i que continuava venent, desvetllava morboses curiositats i era objecte de comentaris i preguntes desagradables. No va plegar però va anar canviant la paradeta de lloc, sempre a la zona més mogudeta del Paralelo.

De la mateixa manera que, malgrat les proves fefaents que en demostraven el contrari i com ha passat amb tot aquest cuento de la vampira del Raval, encara molts anys després es deia que l'home dels cacauets havia estat botxí en la seva joventut. Sempre s'ha pogut manipular la informació, de vegades per gresca i de vegades amb mala intenció, avui és molt més fàcil i la propagació pot arribar a cotes extraordinàries. 

De vegades, quan ets descreguda, com jo, ja no et creus ni coses que després resulta que son certes, jo no em creia que el Boyer festegés amb la Preysler, per exemple, però va resultar que sí. No se si paga la pena ser una escèptica tirant a cínica o tenir bona fe i deixar que, de tant en tant, et facin beure a galet. Una revista catòlica que rebian a casa, una vegada, deia que aquell refrany que fa 'piensa mal y acertarás' s'havia de substituir, cristianament, per 'piensa bien aunque no aciertes'. En tot cas, depèn del moment vital, tot plegat. Les veritats absolutes i dogmàtiques, al capdavall, també son mentida.

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Jo no em creia lo de la Preysler i el Vargas Llosa, i mira. Lo de Borgen ja han dit avui que era un Fake. Massa fakes cada dia, algun ens l'acaben colant per l'escaire.

Salut

Tot Barcelona ha dit...

Ayer a la noche me llegó a mi por el Tam Tam. No hago caso, al final te has de poner a discutir y no vale la pena pues mis fuerzas son las justas.
Hay un libro (deben haber muchos más, seguro), que se llama Cerdà 150 anys de modernitat (Magrinya y Marzá. Ed Fundació Ildefons Cerdà) que se dedica a hablar del Eixample y de sus complementos. Allí sale la historia de la farola y el objetivo de esos cajones laterales, debajo del asiento, escondite, por así decirlo, muy bien diseñado, estaba el aparato, no se si serían las cuerdas o algo similar, para subir y bajar la luminaria para mantenimiento o en caso de avería.
Un abrazo
Salut

. Chiloé ha dit...

Es un gran prestigio que te censuren los imbéciles, pero cada vez que veo aquí a quienes han intentado insultarme e intimidarme, me vuelvo autista en su incómoda presencia.

Júlia ha dit...

Francesc, a mi sempre va ser fàcil enredar-me, ara més aviat em passa a l'inrevés, no em crec gairebé res, en tot cas pel telefon tan sols comparteixo acudits poc bel·ligerants.

Júlia ha dit...

Miquel, jo ja vaig veure que això dels fanals era un bluf, sempre vaig saber que els motius de la porteta eren per al manteniment, de tota manera de vegades no ho desmenteixo ni aclareixo perquè la gent no et creu, al menys, a mi, no em creuen gaire. Hi ha qui té més poder de convenciment, sovint llegeixo articles d'experts en temes barcelonins que diuen moltes mitges veritats o, senzillament, especulen.

Júlia ha dit...

Chiloé, és que no siempre se sabe si alguien es imbécil o no, no siempre somos de la misma manera, he, he.