27.2.21

EL MON DE BEARN, TORNAT A VISITAR

 


Aquest divendres, al Cinefòrum de Tot Història, la pel·lícula triada va ser Bearn, dirigida per Jaime Chávarri, de l'any 1983. No és una pel·lícula rodona, però tampoc resulta rebutjable, el que passa és que s'allunya força del llibre original i, a més a més, no es va poder evitar fer comparacions amb El Guepard, que vam mirar no fa gaire. 

A conseqüència de tot plegat he estat uns dies immergida en el tema, gairebé una mica obsessionada amb Bearn i amb Villalonga. Recordava amb admiració una sèrie televisiva de l'any 1976, força digna i ben feta per l'època, molt fidel al llibre i amb un repartiment extraordinari, dirigida, crec, per Lluís Maria Güell.

Encara més, m'han vingut al cap un munt de records relacionats amb el llibre i amb tot el que es va arribar a escriure i comentar sobre el seu autor i la novel·la, durant els anys setanta. Bearn, la novel·la, em va entusiasmar quan la vaig llegir per primera vegada, en la seva quarta edició, la de l'any 1969. Més endavant la vaig rellegir amb motiu d'un club de lectura presencial i em va decebre una mica. M'ha passat, fins i tot, amb Tolstoi, això. Nosaltres canvíem i els primers amors i les primeres descobertes tenen un valor afegit.

Ara l'he tornada  a rellegir i m'ha agradat molt. A l'edició que tinc no hi ha l'epíleg famós, que crec sobrer, i que no ve al cas. Com que tot és opinable hi ha qui pensa que l'epíleg resulta, avui, imprescindible. En alguns manuals canònics titllaven aquest llibre del millor de la literatura catalana fins que va sorgir la intocable Rodoreda. M'he tornat molt descreguda i ja no em fan pes els cànons, ni les etiquetes que indiquen que un llibre és 'el millor' o 'dels millors de la literatura catalana, castellana o poble-sequia'. 

Al capdavall tots canvíem i com vaig escoltar de jove, a un molt bon professor de la universitat, la literatura (i jo diria que l'art i moltes coses més) funcionen com la borsa fins que se'ls atorga el distintiu de 'clàssic' i ja son intocables, com Gaudí. Però, compte, no hi ha cap valor segur, tot es pot devaluar en algun moment. Bearn és avui lectura obligatòria al batxillerat, cada dia m'agrada menys això de les lectures obligatòries amb treball convencional afegit. Però potser son útils, qui sap. 


L'entusiasme amb què m'he acostat a determinats llibres ve motivat per la fe i admiració que tenia per qui me'n va parlar, que no vol dir 'recomanar', va molt més enllà. L'entusiasme es contagiós. Uns dels contagiadors d'entusiasmes que vaig tenir la sort de conèixer, com a professors, van ser Ricard Salvat i Jesús Tusón, qui encara no s'havia reciclat, per cert.

En l'edició de Bearn que menciono hi ha fins i tot una nota a peu de pàgina de l'editor, suposo que Sales, en la qual admet haver matisat unes opinions hiperbòliques del text original sobre Campoamor, tan estimat, recitat i apreciat per les mares i àvies del meu temps, que aleshores era un valor de baixa. 

Allò de Txèkhov, de què no coneixia més valoració adient que el de que alguna cosa li agradés o no, és el més intel·ligent que he llegit sobre això de les qualitats. I, a més, ens agrada alguna cosa, un llibre, una pel·licula, una música, un quadre, en un moment determinat i podem canviar i tornar a canviar. Els dogmes ja estan, aquests sí, passats de moda de forma defintiva, però em temo que el mon acadèmic encara té una gran tirada a l'adoctrinament estètic. El senyor de Bearn expressa moltes opinions sobre cultura, literatura i el que sigui, i potser té raó en trobar cursi Ofèlia.
 
El gran valor del llibre, més enllà del final dramàtic i dels maçons, son els seus protagonistes principals però, també, els secundaris. Al darrera de les opinions i les converses d'aquest senyor feudal d'estar per casa hi ha molts lectures, molta saviesa, moltes cites en francès, en llatí, en català, que, avui, pagaria la pena documentar més a fons, al final del llibre. Potser s'ha fet en noves edicions i no ho sé. Hi ha també molt d'humor, humor fi, ironia a vessar, que afecta la majoria de personatges mes o menys importants. La pel·lícula no va saber o no va voler copsar tot això, molt present a la novel·la televisiva de 1976.


    
La novel·la la va protagonitzar Ángel Picazo, un molt bon actor del qual corria la brama de si era fill il·legítim d'Alfons XIII, ja que hi retirava. A la meva mare li encantava. La senyora era Carulla, molt jove i maca. Joan Mayol l'interpretava un actor que després es va passar més aviat al doblatge, Roberto Martín, i la seductora Xima era Marisa Paredes, esplèndida. I s'hi poden retrobar, ja que els vint capítols de menys de mitja hora estan penjats a la xarxa, un munt de secundaris coneguts, al menys coneguts dels qui ja som una mica grandets, com ara Joan Borràs, sense barba, Angelat i d'altres.

La pel·lícula té un repartiment prou acurat en el qual, pel meu gust, destaca Amparo Soler Leal, magnífica. Fernando Rey és un bon actor però jo crec que no acaba d'encaixar en el paper. Imanol Arias era jove i guapo però, com actor, estava molt verd. I Ángela Molina no m'ha acabat mai de fer el pes, tot i que a la primera part, quan és jove i seductora, es defensa.
 
Les diferències amb el llibre son rellevants, escurcen la durada temporal de la història, cosa que la desvirtua, es troben a faltar molts fragments imprescindibles per entendre el tarannà dels personatges. Al pobre Joan Mayol, que tants problemes morals i religiosos té, a la pel·lícula li concentren els neguits en el tema sexual. Hi ha un excés de folklore mallorqui i de vestits regionals, pel meu gust. I, en canvi, es passa per alt la mena d'uniforme simbòlic, perruca del XVIII i hàbit franciscà, que vesteix el protagonista quan decideix fer bondat d'una vegada.

Admeto des de fa anys i panys que els llibres i les pel·lícules son coses diferents i s'han de valorar de forma diferent. De fet Visconti també s'arranja a la seva manera el llibre de Lampedusa. I la pel·lícula, amb totes les seves mancances, té un cert encant si considerem que no estem veient una mena de marca blanca del Gattopardo.

Sobre els dos llibres es van fer moltes odioses comparacions, a l'època. En el mon literari nostrat, aleshores petit, limitat i elitista, hi havia molta tafaneria i envegetes a dojo. A mi em semblen bons tots dos llibres però crec que es millor el de Villalonga, un personatge singular, del qual sabem, encara, poques coses, perquè això de ser falangista durant un temps, ho han passat per alt, fins i tot, a la viquipèdia en català, obviant els desastres generals de la guerra i que tot plegat no va ser el que avui ens volen fer creure, un conte de bons i dolents sinó uns fets amb moltes i profundes complexitats. Ara tinc previst llegir aquest llibre recent sobre el jove Porcel on sembla que surt molt Villalonga, amb qui, a més a més, va establir una interessant correspondència, també editada.

Potser fan bé en maquillar biografies perquè aquí costa dissociar unes coses de les altres i aviat es posen etiquetes a tort i a dret. De vegades escolto gent més jove que jo que assegura no voler llegir Vargas Llosa, per exemple, perquè és de dretes i s'ha tornat frívol. Es perden un gran escriptor, amb una obra sòlida i de més gruix, pel meu subjectiu gust, que no pas la de García Márquez, posats a comparar. 

Crec que està per escriure una biografia acurada de l'autor, de gruix, actual i documentada i, si pogués ser, obra de l'Agustí Pons, a l'estil de la de la Capmany. Com també, si hi hagués calerons, es podria endegar una bona sèrie de Bearn, acurada i tan llarga com calgués, en mallorquí, és clar. Però corren mals temps per a aquests iniciatives i per a fer segons quin bunyol val més no fer res i rellegir el llibre o mirar-nos de nou la de la tele d'aquell 1976, tan llunyà i, de vegades, enyorat i tot, a causa de les esperances i les il·lusions que teníem, lligades, de forma inevitable, a l'edat tendra. Aquells ays, per a mi, son ja com els  paradisos perduts del senyor Tonet de Bearn el qual, de moment, deixaré descansar una mica.

Per cert, a l'edicio que tinc, del 1969, la famosa Sala de les Nines, que acaba per ser una mena d'enganyifa, un bluf, despres de desvetllar tanta curiositat, rep el nom de 'Sala de les Munyeques'. Suposos que l'autor ho devia voler així, en tot cas després ja van ser nines i nines s'han quedat. Com que a la peli ens van cremar les memòries del protagonista ara tampoc no les podem recuperar del tot ni saber què ens explicava. 

1 comentari:

Deric ha dit...

Aquest és un d'aquells llibres que sempre m'ha angoixat molt, no seria dels que repetiria lectura.