12.4.21

'SAGE FEMME', SENY I RAUXA A LA FRANCESA

 


Ahir em vaig mirar Sage femme, una pel·lícula francesa de fa tres anys, que no havia vist al cinema. En castellà la van batejar com Dos mujeres i cada país l'ha rebatejat com li ha semblat, deu ser que això de la Sage femme no deu semblar prou comercial.

Com que de Dos mujeres ja en tenim una altra de més famosa i antiga sembla que, en aquest cas, ha estat habitual afegir-hi el director, Dos mujeres, de Martin Provost. Més enllà d'aquestes estranyes facècies és aquesta una pel·lícula senzilla,  emotiva i que mostra la grapa del director francès a l'hora d'entomar el tema de la dona i les seves circumstàncies amb sensibilitat i lucidesa.

Les dues dones son Deneuve, menys encarcarada que en d'altres ocasions, i Catherine Frot, una actriu que jo coneixia molt poc i que em va semblar excel·lent. Frot és una comadrona d'uns cinquanta anys, mare soltera amb un fill, una persona plàcida i altament responsable, contenta amb la feina que fa, feina que, com tantes coses, és troba en un procés de reconversió que portarà al tancament de la clínica, petita i familiar, on ella ha treballat durant molts anys.

En la seva vida, relativament tranquil·la i ensopida, hi incidiran dues persones, un home al qual coneix en el petit hort que ella cuida en el seu temps lliure, i una mena de fantasma del passat, una dona que va viure amb el pare de la protagonista i que el va abandonar, provocant-ne el suïcidi. Una dona eixelebrada i irresponsable, malalta de càncer.  Aquests detalls, explicats en fred, poden semblar fulletinescos però res d'això, tot resta amarat d'ironia francesa, de diàlegs brillants, d'evocacions del passat que fan que intuïm que les coses no estan tan clares, de nostàlgia per l'irrecuperable temps perdut i pels valors que es trasformen, en ocasions amb certa frivolitat, com en el cas de l'ofici de comadrona.

En el cine francès, en general, s'hi xerra massa i de vegades no s'acaba d'aprofundir en allò essencial, aquí també passa això en alguns moments. També sabem, d'entrada, com acabarà la cosa, les dues dones establiran lligams, recuperaran afectes, complicitats... Malgrat tot la pel·lícula emociona de forma natural, tan natural com el treball de Frot, que sembla ben bé la nostra veïna de l'escala, una antiga coneguda. 

Amb Catherine Deneuve tinc una estranya relació cinèfila, de vegades m'ha agradat força i, d'altres, no gaire o gens, aquesta fredor tan lloada i eficaç en alguns papers, no m'acaba de convèncer. Però aquí sura la seva ironia francesa més genuïna, i això que, en el cas d'aquestes actrius, els arranjaments estètics els passen factura a l'hora d'expressar emocions. Olivier Gourmet, un altre sòlid actor francès, fa de l'amic i amant de la soferta comadrona, en un paper vitalista i positiu. També surt, una mica de passada, una altra gran dama del cinema francès d'abans, Mylène Demongeot, avui una mica oblidada, sobretot perquè moltes pel·lícules franceses ens arriben amb comptagotes, això, si arriben. I, si arriben, passen de pressa, amb poques excepcions. En resum, una bona i amable tria per a una tarda de diumenge de l'època de la pandèmia.

7 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

La Deneuve tampoc m'acaba de fer el pes, la trobo massa freda, distant.

En el cine francès, en general, s'hi xerra massa - dius -, cert i no només al cinema, els francesos, almenys els que conec els hi passa el mateix.

Àngels ha dit...

Gràcies per aquest ressenya, m 'interessa la peli ni que sigui per les dues actrius. Amb la Deneve em passa semblant que a tu. De la Frost no sé si has vist Odette. Si no, faig una mica d' espoiler:un escriptor frustrat perquè li diuen que només agrada a senyores lectores carrinclones com la Odette acaba coneixent-te la persinalment

Júlia ha dit...

Francsc, depèn del paper que fa, ja li donaven papers d'aquest tipus. El cinema francès té de tot però pel meu gust està molt sobrevalorat, és clar que ells son molt bons a l'hora de vendre el que sigui.

Júlia ha dit...

Àngels, per elles val molt la pena i té uns diàlegs força interessants, jo no coneixia aquesta actriu i no he vist Odette, la buscaré, gràcies. I ja dic, aqui fins la Deneuve està una mica més 'humana'.

Cinefilia ha dit...

La vaig veure al cine quan es va estrenar i la recordo como una bona pel·lícula. A banda d'"Odette" (2006), que també et recomano, un altre títol interessant dels molts que ha protagonitzat la Frot seria "La última nota" (2006), on interpreta una pianista. Per cert, Olivier Gourmet és belga...

Júlia ha dit...

Sí, tens raó, vaig estar buscant i vaig veure que era belga i també havia fet moltes coses, doncs una altra pel·licula que m'apunto, 'La úlitma nota', a veure si venen millors temps i puc tornar a anar al cinema de forma més habitual.

Unknown ha dit...

Hola. DOBLES FELICITATS Júlia, -ahir dia 16/Abr tinc entès que era el su sant!-. L'altre motiu que no sé si 1)se li ha passat per alt, 2)no li agrada la política o 3)No està per orgues! doncs que el dia d'aquest post sobre els francesos (i les franceses en aquest cas) érem a 14 Abril, l'aniversari de la Proclamació el 1931 de la República catalana Des del Balcó del Palau de la Generalitat (F.Macià).

No sé si ens hauríem, en un exercici no només rememoratiu, per al que es necessita una certa, (allò que et diuen els professors de Microeconomia): "De Capacitat de Abstracció", exercici que jo ara no em veig "capacitat" d'escriure cinc o sis pàgines com una mena de article periodístic sobre els "Avenços" de l'època de Maciá.

Potser els megàfons? La Radio? això de cridar pel balcó (jo que el 1991 vaig estar tancar en un psiquiàtric a Santa Coloma) hi ha balcons a les "cases de Bojos" amb baranes que van fins a la paret del sostre per a que els sonats (com jo.. i com en Macià?) no ens tirem, amb l'excusa de clamar... no ens tirem a daltabaix del balcó... hahah no sé si seria massa abstreure's ara, de imaginar que algun en algun lloc devia ser el primer de saltar, i recordar 1)que els lladres se les saben totes i 2)que "the ancient greeks" (que diuen els Anglesos) (els espartans concretament) havien de passar la primera nit de noces "colándose por la ventana".

No sé si seria massa allargassar-ho amb allò altre de "asomarse al balcón de tu escote" que deien els Gabinete Caligari.

A Vic, eren altres temps hi havia el Dr. ESCOTE i fins que els de la Real Académia de La Lengua no s'hi van avenir... havia de deambular el Dr. per l'Edifici de Osona Salut Mental sense accent:

Ell era Dr. Escoté i doncs encara no podíem accentuar les paraules "en mayúscula". I a més a més, i des de llavors també no hem de accentuar s(ó)lo en cara que equivalgui a SOLAMANTE. així resava el logo: "solo, café solo" (que jo ja no puc prendre). Devia ésser cap al 2008-9

Felicitats igualment!

Per cert la última pel·lícula francesa que he vist era la història d'una monja que es posa, em sembla que és al segle XIX a ensenyar a comunicar-se a una noia cega, sorda i muda. La vaig veure en unes jornades sobre espiritualitat del Centre Interanacional D'Esperitualitat Ignasiana "La Cova" de Manresa al Multicines.

Impactant. També vam veure en aquestes circumstàcies em sembla que és "Diario de un Cura Rural" Jajaj