Ahir em vaig mirar Sage femme, una pel·lícula francesa de fa tres anys, que no havia vist al cinema. En castellà la van batejar com Dos mujeres i cada país l'ha rebatejat com li ha semblat, deu ser que això de la Sage femme no deu semblar prou comercial.
Com que de Dos mujeres ja en tenim una altra de més famosa i antiga sembla que, en aquest cas, ha estat habitual afegir-hi el director, Dos mujeres, de Martin Provost. Més enllà d'aquestes estranyes facècies és aquesta una pel·lícula senzilla, emotiva i que mostra la grapa del director francès a l'hora d'entomar el tema de la dona i les seves circumstàncies amb sensibilitat i lucidesa.
Les dues dones son Deneuve, menys encarcarada que en d'altres ocasions, i Catherine Frot, una actriu que jo coneixia molt poc i que em va semblar excel·lent. Frot és una comadrona d'uns cinquanta anys, mare soltera amb un fill, una persona plàcida i altament responsable, contenta amb la feina que fa, feina que, com tantes coses, és troba en un procés de reconversió que portarà al tancament de la clínica, petita i familiar, on ella ha treballat durant molts anys.
En la seva vida, relativament tranquil·la i ensopida, hi incidiran dues persones, un home al qual coneix en el petit hort que ella cuida en el seu temps lliure, i una mena de fantasma del passat, una dona que va viure amb el pare de la protagonista i que el va abandonar, provocant-ne el suïcidi. Una dona eixelebrada i irresponsable, malalta de càncer. Aquests detalls, explicats en fred, poden semblar fulletinescos però res d'això, tot resta amarat d'ironia francesa, de diàlegs brillants, d'evocacions del passat que fan que intuïm que les coses no estan tan clares, de nostàlgia per l'irrecuperable temps perdut i pels valors que es trasformen, en ocasions amb certa frivolitat, com en el cas de l'ofici de comadrona.
En el cine francès, en general, s'hi xerra massa i de vegades no s'acaba d'aprofundir en allò essencial, aquí també passa això en alguns moments. També sabem, d'entrada, com acabarà la cosa, les dues dones establiran lligams, recuperaran afectes, complicitats... Malgrat tot la pel·lícula emociona de forma natural, tan natural com el treball de Frot, que sembla ben bé la nostra veïna de l'escala, una antiga coneguda.
Amb Catherine Deneuve tinc una estranya relació cinèfila, de vegades m'ha agradat força i, d'altres, no gaire o gens, aquesta fredor tan lloada i eficaç en alguns papers, no m'acaba de convèncer. Però aquí sura la seva ironia francesa més genuïna, i això que, en el cas d'aquestes actrius, els arranjaments estètics els passen factura a l'hora d'expressar emocions. Olivier Gourmet, un altre sòlid actor francès, fa de l'amic i amant de la soferta comadrona, en un paper vitalista i positiu. També surt, una mica de passada, una altra gran dama del cinema francès d'abans, Mylène Demongeot, avui una mica oblidada, sobretot perquè moltes pel·lícules franceses ens arriben amb comptagotes, això, si arriben. I, si arriben, passen de pressa, amb poques excepcions. En resum, una bona i amable tria per a una tarda de diumenge de l'època de la pandèmia.
