22.5.21

DIVAGACIONS CANÒNIQUES POC ACURADES

 

L'any 1994 Harold Bloom va publicar el conegut i reeditat llibre sobre el seu canon literari occidental. Per exigències editorials el volum va incloure una llista que es va convertir en un inconvenient, com el mateix Bloom admetia. El llibre de Bloom va propiciar que s'escrivissin llibres i articles sobre el seu llibre i les seves suposades o reals mancances, tot i que segurament la intenció de l'autor no era pas fer-nos recomanacions d'aquestes habituals que es fan per Sant Jordi, sinó anar molt més enllà i fer-nos reflexionar sobre el valor de la literatura. El tema és complex ja que una cosa és fer un judici de valor, en el sentit bo-dolent i, l'altre, incidir en la influència que determinats textos han tingut al llarg de la història, en aquest cas, occidental.

És relativament freqüent que algú et digui que determinada pel·lícula és de les deu o cent millors de la història. Tant en el cas dels llibres com del cinema, de l'art, de la música o de la cuina d'autor, no ho haurem pogut veure ni llegir ni tastar mai tot i, per tant, aquestes afirmacions, fins i tot quan venen d'entesos indiscutibles (tot i que cada dia veig que hi ha menys experts del tot en res) tenen un punt de vanitat ingènua. Quan jo anava a escola i era petita, amb aquella innocència de l'època, sempre comentàvem si, efectivament, la noia triada com a Miss Univers era la més bonica del mon o no.



Els llibres-catàleg amb una relació de coses de tota mena que has de conèixer o veure o el que sigui han proliferat en els darrers anys. Com que ara la gent viatja més també tenim llistats sobre llocs que has de veure... abans de morir. No sé què et passarà si, com el filòsof Kant, et limites a caminar de casa a la feina, moriràs en una suposada ignorància? Com que la majoria de persones no son Bloom ni tenen el seu bagatge intel·lectual, hi estiguis o no d'acord, la gran majoria d'aquesta mena de llibres no passen de ser un entreteniment divertit, ben editat en alguns casos, i que, fins i tot, et poden descobrir coses que ignoraves, ja que la tossuda realitat ens demostra que fins i tot els més saberuts tenen les seves ignoràncies.

En el cas de Bloom recordo que es va criticar l'oblit, per exemple, de gran part de la literatura en castellà. Per raons òbvies, tan injustes com es vulgui, els llibres en anglès o que han comptat amb bones traduccions a l'anglès son més coneguts que els de llengües minoritàries. El mon editorial està sotmés a pressions diverses i de tot el que surt al mon mundial, fins i tot a occident, ens arriba poca cosa. Fins i tot a la seva pròpia terra hi ha qui mai no assoleix el reconeixement que, potser, mereixia, en l'àmbit que sigui.

I també hi ha tendències, gustos, moments vitals. Voltaire odiava Shakespeare perquè li semblava excessiu. Avui potser no ho afirmaria amb tanta contundència, per no quedar malament. O potser sí, ja que se suposa que era un esperit lliure tot i que les seves biografies ens mostren que potser no tan lliure. Els canons i recomanacions, en general, ens parlen més de l'època en la qual es publiquen i donen a conèixer que no pas de la qualitat del que promocionen. Per a moltes valoracions gairebé fa falta envellir, he llegit llibres i he vist pel·lícules que m'han entusiasmat en el seu moment i que, amb els anys, han perdut pistonada. I també m'ha passat a l'inrevés, és clar. 

Cada època té els seus mandarinatges, crítics, professors d'universitat, periodistes de renom, que marquen tendències, moltes vegades, fins i tot, promocionant la seva gent sense manies. Les persones que saben molt, de veritat, els ratolins de filmoteca o de biblioteca, no acostumen a pontificar mai, tot ho matisen i relativitzen i son capaces de valorar-te Cervantes i Corín Tellado, cadascú en el seu context i les seves circumstàncies. Fa uns dies escrivia sobre l'oblit patit per Somerset Maugham, per exemple. En força ocasions es critiquen coses que no es coneixen, per intuïció o perquè l'autor ens cau malament per motius polítics o personals. Bloom també va escriure sobre això. De tota manera, som humans i poc objectiuts, no ens en podem estar, de tenir els nostres prejudicis. Avui, per exemple, hi ha qui no vol saber res del gran autor que és Vargas Llosa, per motius personals i mania al personatge. 

Avui, amb els nous mitjans, és fàcil parlar del que sigui sense haver-hi accedit del tot,  sabem moltes més coses dels autors, dels cineastes, els punts positius i els negatius, les seves manies i les seves tendencies polítiques. De tot hi ha molt i això atabala perquè ens enfronta amb les nostres limitacions inevitables. Per això les 'recomanacions' tenen, encara, el seu èxit. Un tema espinós son les lectures obligatòries que s'ofereixen en el context educatiu i que, inevitablement, adoctrinen culturalment. I no parlo tan sols de llibres de ficció, fins i tot passa en l'àmbit cientific, encara que els del ram t'assegurin que no és així. Amb això de la pandèmia hem escoltat i llegit opinions diverses de gent saberuda en aquest ram. Quantes vegades un metge savi no ens ha amollat algun disbarat o alguna afirmació que, amb el temps, hem vist que era errònia?  A les visites escolars a llocs com la Fundació Miró o la Tàpies m'he adonat de com existeix avui un gran adoctrinament estètic, amb les criatures, material altament sensible.

El que passa és que quan algú dogmatitza i mostra seguretat en el que diu ens quedem més conformats que no pas quan dubta i ens recorda que no en sap prou i que moltes coses son relatives. I, el pitjor, quan algú d'un camp determint, ciència, economia, literatura, art, es posa a opinar d'un camp que no és el seu i del qual sap quatre coses, sovint per intuïció. Això passa, sobretot, en temes com ara l'educatiu, és fàcil atribuir les mancances a l'escola i fa quatre dies un periodista cultural afirmava en un diari que a l'escola no es llegia i coses així. No fa gaires anys algú del mon científic m'assegurava que no es fa educació científica l'escola. Resulta que avui, a les escoles, es fan moltes coses diferents, però l'escola, ens agradi o no, ja no té el pes d'altres èpoques. No nego les mancances curriculars actuals però sí que afirmo que aquestes afirmacions parteixen de la ignorància de molts suposats savis que gosen opinar del que no saben.

Cada any, quan s'atorguen els Óscar, es fa evident la relativitat d'aquests premis grossos. Els Nobel, que creiem la joia de la corona dels premis, també ens hem adonat de què estan sotmesos a política, pressions i dèries diverses. Malgrat això encara hi ha qui t'assegura que una pel·lícula és bona perquè va rebre molts óscars en el seu moment. De tota manera l'oblit fa que fins i tot d'allò més valorat se'n perdi el record, amb poques excepcions. Fa quatre dies que hem percebut les ombres que s'han estès per damunt dels assoliments de les dones però, també, de com desconeixem molta literatura o molt cinema de països emergents. Això de canon occidental, en el nostre globalitzat i barrejat mon, ja sona avui a discriminació.

Hi ha qui s'angunieja davant de l'excés d'informació però enmig de l'excés tenim la possibilitat d'espigolar i triar, no cal que ningú seleccioni per nosaltres. La curiositat per tot pot ser que atabali i ja sabem que la tafaneria va matar el gat però jo agraeixo a l'atzar tecnològic poder entrar al google i saber coses noves des de casa, coses noves a les quals puc arribar per molts camins. Qui pensi que abans tot estava més clar que repassi antigues enciclopèdies de forma seriosa i veurà com ens feien passar bou per bèstia grossa. La llibertat ens dona inseguretat, per això fa por, Fromm dixit, tot i que la llibertat és un concepte tan manipulable i polièdric com la cultura, la pàtria i tants altres. Aquests dies em ve al cap aquell vell refrany castellà que fa no te acostarás sin saber una cosa más, em meravella la seva realitat, potenciada per la viquipèdia, cada dia s'aprèn alguna cosa, se'n relativitza una altra, i això fa trontollar certeses diverses, com ha de ser. Segons la meva opinió subjectiva, ep. Rectificar és de savis, evidentment.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Passo enllaç a una meva resposta per si interessés que no s'allarga doncs en el "teu" (per no dir seu), espai:

https://noucanjosep.wordpress.com/2021/05/22/de-vegades-el-descuit-es-molt-mes-trascendent-que-la-poca-cura-resposta-a-julia-c-c-de-la-panxa-del-bou-al-blogspot/

Júlia ha dit...

En general agrairé comentaris breus i que tinguin relació directa amb el contingut de l'entrada, gràcies.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Tens raó quan dius que: Hi ha qui s'angunieja davant de l'excés d'informació però enmig de l'excés tenim la possibilitat d'espigolar i triar, no cal que ningú seleccioni per nosaltres... Consti que Orwell i sobretot Huxley ja ens havien avisat, tot i així és cert que anem aprenent a separar el gra de la palla, i es d'agraïr tanta informació a l'abast, una informació que abans ni de conya teniem.

Salut.

Júlia ha dit...

L'angoixa o el rebuig sobre l'excés d'informació respon a la por a la llibertat i a escollir i a una certa mandra generalitzada. Jo puc dir que cada dia aprenc moltes coses, gràcies, sobretot, a les xarxes. He posat moderació als comentaris perquè m'entren coses estranyes que tenen poc a veure amb el contingut de les entrades, per cert.

Abans també ens amollaven moltes boles i no ens n'adonàvem.

Unknown ha dit...

Sí, sí... jo l'altre dia: Entrava a la Biblioteca de Manresa, la del Campus i va telefonar llavors mateix a "la Montse" un Sr. de "El País".
Cal anar amb compte!
Josep.

ncj... ha tornat! ha dit...

Bé! a na mi m'ha agradat l'expressió: "fer passar el bou per béstia grossa"... de fet ja... per exemple anant a una xerrada d'aquestes de universitats i Biblioteques vaig saber, per exemple que de les tonelades de carn viva (és a dir, entre cometes: "massa animal") no us penseu que digui una bajenada si aporto que de l'ordre del 65% és vacum (arreu del Món). A molta distància posem de l'ordre del 20% hi ha les cabres, les ovelles i el porcí, encara que no per aquest mateix ordre... Després els humans (que tampoc, em sap greu... segur que ho sabreu trobar a Internet, entre que som uns 7.600 milions, no fent el pès em sembla que ni de un deu per cent) Un posem 5% són les bèsties salvatges. Doncs apa! una coseta més...