LECTURES D'ESTIU, FRONTERES UNIVERSALS I GENT DIVERSA

 

Saudemos á morte;

na palma da man non sostenhamos ónices.

Chamémoslle:

libro de silencio,

pórtico terminal da escravitude,

escritura feliz da opacidade,

luz que desata e nome da ledicia.

Saudemos á morte;

non deamos pousada a Bach ou Joplin.

Contemplemos

o seu fremoso rostro á nosa beira.

He acabat aquest llibre que tenia pendent i que m'ha fet descobrir un autor de gruix amb el qual segur que repetiré ben aviat. Xosé Luis Méndez Ferrín (Ourense, 1938) és un reconegut escriptor gallec, ha estat president de la Real Academia Galega, activista polític, empresonat i processat en algunes ocasions, doctor en Filologia, d’una gran cultura, molt premiat i d’un nacionalisme universalista, encara que hi hagi qui insisteixi en què aquests dos adjectius son oposats en lloc de complementaris, i proposat en alguna ocasió per al Premi Nobel. 

Té una obra extensa i diversa, en molts gèneres, no sempre fàcil de trobar ni de conèixer a causa de la mala promoció literària generalitzada, tot i que compta amb algunes traduccions al castellà i a d’altres idiomes i també es pot trobar alguna cosa en català. En tot cas, potser paga la pena defugir la mandra i intentar fer un esforç quan es tracta d’escriptors en llengües properes i acostar-nos a l’original. No ha estat així en aquesta ocasió, de tota manera.

Aquest llibre de narracions ha estat publicat per diferents editorials i ha conegut moltes edicions des de principis dels noranta. En aquest cas ens trobem amb una bona traducció al castellà de Luisa Castro i amb una edició de la interessant i imprescindible editorial Hoja de Lata, petita, independent, asturiana i amb un catàleg de categoria en el qual gosaria a dir que no hi ha res sobrer. Malauradament no és una editorial molt present a les nostres llibreries habituals tot i que avui sempre ens queda internet i la compra a distància. La vaig conèixer en cercar l'obra de Luisa Carnés, que ells van recuperar, i fa temps, en la presentació d'un llibre meu, una amiga i antiga companya d'escola, asturiana d'origen, em va comentar que coneixia els editors i, per sort, a mi també en sonaven gràcies a la mencionada Carnés i a alguna entrevista que vaig llegir fa temps, en una estada que van fer per Catalunya.

Arraianos és un llibre singular, misteriós, reflecteix les característiques tan gallegues d’amor a la terra i arrelament a una manera de fer determinada, sense caure en els tòpics. Els arraianos son la gent de La Raya, un territori entre Galícia i Portugal que defuig les fronteres polítiques i obligatòries dels mapes mal pintats. Tenen fama d’estranys, d’especials, potser és el destí dels territoris fronterers, en general. Encara existeix en molts d’aquests llocs un lligam amb la natura i la terra i una determinada mitologia pròpia. Aquest estiu soc a Batea que, d'alguna manera, és també territori de franja, com ho és l'Aragó proper, i amb unes característiques pròpies i singulars malgrat la insistència política en posar-nos en un costat o l'altre.

Les deu narracions del llibre ens situen en èpoques diferents, des del temps del carlisme fins al franquisme més desolat i cruel. Ens trobem amb odis i rancúnies, orgulls i violència, i, sobretot, resistència moral davant de l’absurd del capteniment humà. També ens ensopeguem amb fets que ens remeten a la Galicia misteriosa i que, als amics de comparacions tòpiques, els poden evocar allò del realisme màgic, que ja estava inventat abans del boom hispanoamericà. Hi ha molta màgia en aquests contes, sovint cruels, una màgia que provoca temor i que ens remet a les velles rondalles rurals explicades a la vora del foc, que agermanen una mena d’ànima universal, tot i que en cada indret es manifestin de forma diferent i, avui, semblin a punt de desaparèixer.

No es aquesta una literatura de lectura fàcil, l’autor barreja evocacions i realitats, el passat i el present, la brama i els fets verídics. Els contes situats a l’entorn de la repressió política son altament inquietants. Més enllà de la temàtica ens trobem amb una prosa excel·lent, que demana recórrer a l’original així que sigui possible. L’autor és, també, un gran poeta, i això es nota en aquesta prosa tan personal, intemporal en molts moments malgrat algunes, poques, referències concretes.

Méndez Ferrín és un autor que caldria conèixer en profunditat, més enllà de modes i promocions oportunistes, i al qual ben segur que tornarem així que el comencem a llegir. Arraianos ens ofereix l’oportunitat d’acostar-nos de nou a aquest immens univers gallec, difuminat en aquest cas en un espai de franja indefinida, amb persones a les quals se’ls ha atribuït un caràcter determinat. El cinema gallec actual, tan interessant i innovador, té una pel·lícula amb aquest mateix títol, d’Eloy Enciso, de 2012, que incideix, sense provenir d’aquest llibre, en el tarannà i característiques de la gent de La Raya.