MONSTRES DEL NOSTRE TEMPS I A FER MOIXONI, QUE VÉNEN

 

 

Ahir vaig anar al cinema, a Batea, a veure la segona part de Un lugar tranquilo. No soc massa seguidora de la ciència-ficció, encara menys quan incideix, cosa que fa sovint, en temes apocalíptics. No puc dir si la primera part m’hauria agradat més que aquesta segona, de tota manera he llegit lloances de totes dues. I, en tot cas, el final de la segona part és prou confús com per fer preveure una tercera part i qui sap si unes quantes més si el tema funciona.

La història, l’argument, té les seves convencions i demana complicitats. De moment no cal esbrinar perquè els monstres han arribat a casa nostra -per sort sempre aterren als Estats Units, d’entrada-, ni perquè son tan lletjos i tan agressius. Els éssers del més enllà poden ser bons i dolents, bells o estranys, podem trobar exemples, en la literatura i el cinema, per a tots els gustos.

La pel·lícula comença amb una llarga referència al primer dia de les desgràcies, amb el personatge de Krasinski, el factòtum de la història i marit de Blundt, encara viu i content. És un recurs que s’ha utilitzat en d’altres ocasions però està bé, sobretot per als qui, com jo, ens estrenem amb aquest segon capítol. La família ha perdut el pare però tenen un bebè al qual aconsegueixen silenciar a base d’oxigen afegit. La figura paterna troba un alter ego en un antic amic que ha perdut la família i el qual retroben durant la fugida, interpretat per Cillian Murphy, sempre inquietant encara que faci de bona persona.

I és que un dels valors importants de la pel·lícula son els actors, Blundt excel·lent com sempre i elevant del to del que faci, Mary Poppins inclosa. La filla, la jove Mllicent Simmonds, va prenent el protagonisme a la mare, com ha de ser, al capdavall, tant de bo aquesta jove actriu tingui sort i bons papers, s’ho mereix. El jove Noah Jupe també està prou bé tot i que no tingui tantes oportunitats com la germana. Com els entesos saben a la primera part es va perdre, per desgràcia familiar, un altre germanet. I és que en temps difícils sembla que hi ha tirada a endegar famílies nombroses.

Molts elements de la pel·lícula m’evoquen coses ben diferents, Alien, Tiburón, Los pájaros... L’ambientació, els desolats paisatges exteriors i interiors, tot plegat està d’allò més aconseguit. El que passa és que amb els anys perds la capacitat d’espantar-te com cal, ja et veus venir quan, de forma inesperada, sorgirà el monstre per algun racó, àdhuc a l’indret illenc on podia renéixer l’esperança. En tot cas, i en els temps que corren, podem trobar molta simbologia en la presencia d’aquests éssers horribles que potser, al capdavall, actuen també per instint de supervivència, qui sap. La lletjor com a horror absolut, és clar que per als atacants potser l’aspecte humà resulti igualment repugnant.

En tot cas, una pel·lícula remarcable, de plantejament interessant i elements originals, i això que costa molt, avui, inventar coses noves o que semblin noves. Soc ben capaç d’anar a veure la tercera part, quan la facin, a veure si d’una vegada, gràcies al complicat sistema ideat per la jove i brillant protagonista juvenil, s’acaba amb la plaga monstruosa. És clar que com que la humanitat supervivent s’ha corromput i degradat a causa de la situació les coses no seran gens senzilles i tornarem a allò de que dels antics amics ens en lliuri déu que dels enemics infernals ja ens en lliurarem nosaltres d’alguna manera.

Amb la intel·ligent intenció de no caure en tòpics passat de rosca no hi ha amors, ni elements romàntics, potser més endavant, quan tot s’estabilitzi i tothom es pugui donar una remullada imprescindible i convencional. Si els monstres fossin una mica més presentables encara podria passar-li a algú com al noi de La pell freda.