MONSTRES DEL NOSTRE TEMPS I A FER MOIXONI, QUE VÉNEN

 

 

Ahir vaig anar al cinema, a Batea, a veure la segona part de Un lugar tranquilo. No soc massa seguidora de la ciència-ficció, encara menys quan incideix, cosa que fa sovint, en temes apocalíptics. No puc dir si la primera part m’hauria agradat més que aquesta segona, de tota manera he llegit lloances de totes dues. I, en tot cas, el final de la segona part és prou confús com per fer preveure una tercera part i qui sap si unes quantes més si el tema funciona.

La història, l’argument, té les seves convencions i demana complicitats. De moment no cal esbrinar perquè els monstres han arribat a casa nostra -per sort sempre aterren als Estats Units, d’entrada-, ni perquè son tan lletjos i tan agressius. Els éssers del més enllà poden ser bons i dolents, bells o estranys, podem trobar exemples, en la literatura i el cinema, per a tots els gustos.

La pel·lícula comença amb una llarga referència al primer dia de les desgràcies, amb el personatge de Krasinski, el factòtum de la història i marit de Blundt, encara viu i content. És un recurs que s’ha utilitzat en d’altres ocasions però està bé, sobretot per als qui, com jo, ens estrenem amb aquest segon capítol. La família ha perdut el pare però tenen un bebè al qual aconsegueixen silenciar a base d’oxigen afegit. La figura paterna troba un alter ego en un antic amic que ha perdut la família i el qual retroben durant la fugida, interpretat per Cillian Murphy, sempre inquietant encara que faci de bona persona.

I és que un dels valors importants de la pel·lícula son els actors, Blundt excel·lent com sempre i elevant del to del que faci, Mary Poppins inclosa. La filla, la jove Mllicent Simmonds, va prenent el protagonisme a la mare, com ha de ser, al capdavall, tant de bo aquesta jove actriu tingui sort i bons papers, s’ho mereix. El jove Noah Jupe també està prou bé tot i que no tingui tantes oportunitats com la germana. Com els entesos saben a la primera part es va perdre, per desgràcia familiar, un altre germanet. I és que en temps difícils sembla que hi ha tirada a endegar famílies nombroses.

Molts elements de la pel·lícula m’evoquen coses ben diferents, Alien, Tiburón, Los pájaros... L’ambientació, els desolats paisatges exteriors i interiors, tot plegat està d’allò més aconseguit. El que passa és que amb els anys perds la capacitat d’espantar-te com cal, ja et veus venir quan, de forma inesperada, sorgirà el monstre per algun racó, àdhuc a l’indret illenc on podia renéixer l’esperança. En tot cas, i en els temps que corren, podem trobar molta simbologia en la presencia d’aquests éssers horribles que potser, al capdavall, actuen també per instint de supervivència, qui sap. La lletjor com a horror absolut, és clar que per als atacants potser l’aspecte humà resulti igualment repugnant.

En tot cas, una pel·lícula remarcable, de plantejament interessant i elements originals, i això que costa molt, avui, inventar coses noves o que semblin noves. Soc ben capaç d’anar a veure la tercera part, quan la facin, a veure si d’una vegada, gràcies al complicat sistema ideat per la jove i brillant protagonista juvenil, s’acaba amb la plaga monstruosa. És clar que com que la humanitat supervivent s’ha corromput i degradat a causa de la situació les coses no seran gens senzilles i tornarem a allò de que dels antics amics ens en lliuri déu que dels enemics infernals ja ens en lliurarem nosaltres d’alguna manera.

Amb la intel·ligent intenció de no caure en tòpics passat de rosca no hi ha amors, ni elements romàntics, potser més endavant, quan tot s’estabilitzi i tothom es pugui donar una remullada imprescindible i convencional. Si els monstres fossin una mica més presentables encara podria passar-li a algú com al noi de La pell freda.

RONDALLES ACTUALITZADES I ROBOTS DE BON VEURE

 

Ahir, divendres, al cinefòrum virtual de Tot Història vam parlar a l'entorn de la pel·lícula Ex Machina (2014). No havia vist abans la pel·lícula i, en ocasions, crec que això pot ser un avantatge, com en el cas dels llibres. També vaig intentar, cosa difícil avui, no llegir res sobre ella fins no haver-la vist. Tot ens condiciona, al capdavall, i cada dia costa més acostar-te a l'art, la literatura o el que sigui de forma lliure del tot i intel·lectualment virginal.

Ex Machina s'ha definit, en general, com a thiller psicològic de ciència-ficció. El seu director és Alex Garland, escriptor i guionista que es va estrenar com a director de cinema amb aquesta historia. De forma molt resumida se suposa que ens explica la història d'un jove programador brillant, convidat per l'executiu en cap de la seva empresa a viatjar a la llunyana i solitària casa d'aquest per realitzar un Test de Turing a un robot humanoide. La prova, proposada el 1950 per aquest matemàtic, que els ignorants en aquests temes hem conegut gràcies al cinema, rau en com arribar a esbrinar si una màquina té un comportament intel·ligent i pot pensar.

La ciència-ficció és un camp molt extens que permet dolls d'especulació i imaginació. En aquest gènere, que té les seves devocions, tant en literatura com en cinema, hi podem trobar coses molt diferents, sovint relacionades amb un futur més o menys previsible que, de fet, reflecteix gairebé sempre les nostres pors col·lectives i individuals del present. Hi ha persones que han escrit ciència-ficció a partir de coneixements seriosos sobre el camp de la ciència i d'altres que han escrit llibres remarcables sense necessitat de tenir aquests coneixements. Les utopies i les distopies s'han adscrit al gènere, no sempre de forma prou raonada, de la mateixa manera que hi ha qui t'assegura que, per exemple, Crim i càstig, és novel·la negra. I és que les etiquetes sembla que ajuden a vendre, tot i que de vegades fan un efecte contrari i no desitjat.

Ex Machina és una història que es presta al debat, ja recurrent, a l'entorn de la intel·ligència artificial, la consciència, la rebel·lió del robot enfront del seu creador, i un munt de temes que suren per la pel·lícula. Compta amb un repartiment limitat però brillant i efectiu, Domhnall Gleeson, Alicia Vikander, Oscar Isaac i Sonoya Mizuno en un paper menor, però rellevant. Tots i totes estan molt bé, segons la meva subjectiva opinió. Opinar sobre la versemblança de la història em sembla inútil, i també m'ho sembla intentar especular sobre la intel·ligència i consciència de les màquines i els robots. 

La narració beu en moltes fonts, en la tradició més ancestral, al capdavall el déu tradicional cristià fa homes, perquè es deu avorrir, i àngels que se li rebel·len, se li enfronten, i fins i tot el voldran matar. Té elements de rondalla de por que evoquen Els tres pèls del dimoni o Barba Blava. I en alguns casos fa pensar en pel·licules de culte, com ara La huella, original i remake, amb dos homes d'edat diferent immergits en un estrany joc amb previst final tràgic i, en els dos casos, en una mansió claustrofòbica, rareta i solitària, que també ens pot recordar la de Parásitos o la de Rebeca. El sistema electrònic que permet observar el que sigui evoca el Gran Germà, fins i tot en les seves derivacions frívoles televisives. I podem entrar, així mateix, en el tema de Frankestein o fins i tot en allò d'Hildegard i la seva mare abusiva. Això de l'aparença humana que, a sota, no és res més que un conjunt de connexions o, com a V, un llangardaix terrible es, així mateix, un tema molt ben aprofitat. 

El director ha tingut molta grapa a l'hora d'aconseguir que amb pocs decorats, poca gent i poca acció tot mostri la seva coherència, que no vol dir versemblança. Algunes veus feministes han incidit en això de què el savi bevedor, masclista, esportista i, potser, guillat, però no pas més que molta gent de pes, tan sols faci senyores, senyores joves i de bon veure. Pero, al capdavall, en el mon típic masculí ja fa anys que existeixen les nines inflables i coses més estranyes. I, al capdavall, aquesta roboteta de bon veure, gairebé angelical, acabarà per alliberar-se dels senyors i de l'espai i guillarà, amb talons de pam i mig i vestida de noia elegant, amb faldilleta, en un interessant final molt obert, que provoca més especulacions i força derivacions teòriques a l'hora de debats distrets i profunds.

Sobre la pel·lícula, amb força premis i reconeixements, es pot llegir i escoltar de tot. Té la seva màgia perversa i és lògic que existeixin opinions per a tot els gustos. O que s'ironitzi sobre qui, per exemple, neteja una casa tan gran i complexa. És  clar que la intel·ligència artificial pot fer de tot però, normalment, no s'entra a fons en temes domèstics ni quotidians, en aquestes històries. A nivell personal i des de la meva ignorància irreversible no crec pas que les màquines arribin a tenir consciència ni intel·ligència, al menys com hem entès, fins ara, aquests dos conceptes tan fràgils i relliscosos. I és que hi ha humans -i humanes, no discriminarem- que no tenen o no semblen tenir ni una cosa ni l'altra. 

PESEN MOLT I VALEN POC, AMBIVALÈNCIES DEL FOC I DELS LLIBRES

 

En el darrer cinefòrum de Tot Història vam comentar la coneguda pel·lícula de Truffaut Farenheit, 451. Com és ben sabut la pel·lícula es basa en una coneguda narració de Ray Bradbury i tant el llibre com la versió en cinema apleguen un munt de mitologia i de comentaris escrits de tot tipus i per a tots els gustos.

Diuen que Bradbury estava satisfet de la versió de Truffaut tot i que, segons la meva subjectiva opinió,  la versió en cinema perd, paradoxalment, molta literatura. Fins i tot penso que el discurs varia força, del llibre a la pel·lícula, a banda de què Clarissa no mor, al cinema, i que un personatge clau, com Faber, ha desaparegut de la versió fílmica. El llibre respon a les inquietuds dels anys cinquanta i la pel·lícula, fins i tot en l'estetica, als neguits i bones intencions dels seixanta. Existeix una versió, una sèrie relativament recent, amb uns efectes especials més ambiciosos i alguns canvis importants en la narració. No la conec i no en puc valorar el resultat.

Ja he manifestat en més d'una ocasió que comparar literatura i cinema és inevitable però, sovint, injust i absurd. Fa uns dies escoltava un cantant que havia fet versions cantades de poemes i deia que el poema i la cançó eren, també, dues coses ben diferents. De tota manera en aquest camp es poden fer moltes elucubracions, posar molts exemples de tota mena i caure en els tòpics més recurrents.

Farenheit, 451 es presta molt a amollar tòpics diversos. Els poders, els totalitaris de forma brutal i els més acomodaticis a una certa llibertat, de forma subtil, sempre han intentat bandejar, destruir o amagar allò que no tocava, no tan sols en el tema literari sinó en art, ciència, cinema... La pel·lícula no entra en categories qualitatives, tots els llibres son dolents, fins i tot els dolents, i tots cremen i no en queda res, o aquesta és la intenció. En canvi les noves tecnologies, en aquells seixanta limitades als grans aparells de televisió, son l'esca del pecat i els llibres es limiten a còmics amb dibuixets, cosa que em va fer pensar en aquelles absurdes campanyes a favor i en contra dels tebeos, 'on hi ha un tebeo hi haurà un llibre', deien. I els qui feien còmics van rebatre la qüestió dient 'on hi ha un tebeo hi haurà un tebeo'.

És aquesta sacralització del llibre, el de paper, com a objecte digne de respecte per ell mateix, amb la qual no combrego, allò que crec que disfressa el missatge, segurament amb bona intenció i tot. Els perversos poders, en general, no han volgut pas eliminar tots els llibres, encara més, molts poders de tota mena s'han servit dels llibres per adoctrinar, per menystenir allò que no passa pel sedàs de la cultura, una paraula que ningú no sap ben bé que vol dir. Per això hi ha llibres sagrats, plens de dogmes, tan interpretables com es vulgui, això sí, si els qui manen ho permeten.

El llibre, fa anys, era un bé car i relativament escàs. La nostàlgia d'un passat mitificat encara manifesta la bondat insubstituible del llibre de paper, allò de la olor que fa i la resta. Avui, la veritat, molts llibres ja no fan olor ni pudor. Haurem d'inventar esprais que facin olor, fa uns dies vaig anar a la inauguració d'una exposició sobre el Corpus i es tiraven olors en esprai, de flors, per exemple, per ambientar. En alguns espais museïtzats també s'ha fet servir això de les 'olors' comprimides. 

Un dels comentaris habituals, pel que fa a la lectura, és constatar que al metro la gent llegeix menys llibres que abans i es distreu amb les perilloses i frívoles pantalletes. Amb la pantalleta es poden llegir llibres, diaris, i fer un munt de coses culturals, però les novetats sempre son condemnables, al principi. Quan jo era petita molts escriptors reivindicaven l'escriptura a mà, ni que fos amb bolígraf, enfront de la màquina d'escriure.

La pel·lícula te un regust d'època, un evident encant lligat a una certa estètica kistch, una mena d'innocència plena de tendresa. Els llibres que es cremen son gairebé tots en anglès, alguns en francès i en castellà crec que surt una mica el Quixot. La pel·lícula dona un paper doble a Julie Christie, musa de l'època, bellíssima, que aquí la fan un mica més grandeta que no pas al llibre, potser per insinuar un cert enamorament que, afortunadament, no arriba més enllà de la presa de consciència del bomber penedit.

És inevitable, en certs moments pensar en clàssics com 1984, Un mon feliç... també, en alguns aspectes, m'evocava fragments de El show de Truman, pel·lícula gràcies a la qual vaig perdonar a Jim Carrey tots els seus excesos. El bomber penedit va ser Oskar Werner, un bon actor que va morir relativament jove i alcoholitzat, llàstima. Christie fa avui una vida tranquil·la amb Duncan Campbell, fins i tot tenen una caseta pel País Valencià, que sempre fa il·lusió. Tan sols molt de tant en tant fa algun paper de lluïment. Haver estat una gran bellesa com ella fa que quan arribes a molt gran tothom vulgui comparar i els comentaris son malèvols, tot i que Christie ha envellit prou bé, considerant el panorama. De fet el càsting va costar de consolidar-se, hi havia moltes opcions previstes.

La pel·lícula compta amb un bon planter de secundaris, Ciryl Cusack, Anton Diffring, un fugitiu de l'Alemanya nazi a qui feien fer sovint de nazi dolentot, i no era l'únic cas. Trobem rostres d'aquells que ens sonen i els quals, més enllà dels cinèfils impenitents, son poc coneguts. He hagut de cercar qui era l'actriu d'aspecte estrany que mor en un pur estil Joana d'Arc entre els seus llibres cremats, es deia Bee Duffell, irlandesa, que va treballar molt en el teatre i poquet en el cinema, a banda de no morir, tampoc, massa gran.

Expliquen que Truffaut no sabia gairebé anglès, aquesta va ser l'única pel·lícula que va rodar en aquest idioma. També diuen que amb Werner va acabar molt malament. Coses de les feines, vaja, per glamouroses que siguin. Fa pocs dies, en comentar 'La peau douce' recordo que també vaig comentar que va acabar malament amb Desailly, per cert.

Sobre els llibres, avui en tenim un excés, en surten a gavadals, en trobem de boníssims gairebé nous, de segona mà, a preus molt barats. Es promocionen bajanades i resten ocultes moltes perles. La gent nostàlgica et diu que no llença els llibres però, al capdavall, potser ho fa d'amagat, o bé als porta a algun lloc on els vulguin, i on també, quan no els quedi més remei, en llençaran alguns. Molta producció nova editorial torna a ser pasta de paper al cap de poc més de dos anys.

Quan vaig ser, fa anys, en un programa de biblioteques escolars, em va sobtar que ens diguessin, a les reunions, que llencessim material a dojo i renovessim el fons. Si no es venen novetats o reedicions que semblin novetats la cosa anirà malament, ja hi va prou, de fet. En aquest tema, com en tants, la gent sovint diu allò que no fa, per quedar bé, tot i que cada vegada ens estem desacomplexant més. 

Hi ha llibres pels quals tenim afecte, no ho nego pas. Però també hi ha molta fullaraca que mereix cremar o llençar-se a la brossa. El foc té una mena de component sagrat misteriós, hi ha qui és incapaç de llençar, per exemple, cartes familiars, però, en canvi, cremar-les, si té la sort de comptar amb una llar de foc, li sembla més adient. Carvalho crema molts llibres, fa neteja, gràcies a tenir llar de foc a casa. Abans sembla que s'ho ha llegit tot, però, no tothom pot dir el mateix. 

Quan van buidar el pis dels meus pares, en morir la meva mare, sobre els llibres, la gran majoria edicions senzilles, un munt dels quals d'aquells del Cercle de Lectors, el senyor que se'n va cuidar em va dir: els llibres, avui, pesen molt i valen poc. És així, ens agradi o no, a banda del tema de l'espai, justet, i de què tenir una bona biblioteca demana tenir-la endreçada i ben classificada, si és que en algun moment cerquem alguna cosa en concret. La gran majoria de llibres no els tornarem a llegir ni a consultar. I quan es parla de llibres, en general, m'adono que es fa referència, sobretot, a narrativa, poesia i, a tot estirar, a una mica de filosofia o història. La utilitzacio perversa de la matemàtica, a la pel·lícula, també podria ser objecte de controvèrsia. 

Es veu que això de malmetre llibres per evitar-ne la difusió ja ho va fer molta gent del passat, entre la qual un emperador xinès de l'any de la picor, resulta sorprenent, considerant la poca gent que podia llegir en aquells temps, i encara més, a la Xina. Farenheit, 451, com molta gent ja sap, acaba amb el bomber abandonant el costat fosc i passant-se a l'espai cultural, arbrat i democràtic on la gent ha optat per 'ser un llibre' aprenent-se de memòria algun 'clàssic'. Precisament, de forma contradictòria, aquesta reivindicació de la memòria i la transmissió oral, en aquell any seixanta-sis, patia molts penjaments de la pedagogia moderna, la memòria era la intel·ligència dels rucs, coses així. El fet és que amb l'accés a l'escriptura i la lectura es va perdre aptitud memorística tot i que en qualsevol moment es pot recuperar, si es practica

Hi ha aspectes de la pel·lícula, i del llibre, tot i que jo li veig una altra volada, que avui sonen a ingenuïtat de l'època, a aquells seixanta tant enganyosos pel que fa a l'esperança en un mon millor. En tot cas, gràcies a les criticades noves tecnologies, m'he baixat de l'ebiblio una molt bona versió catalana, en una edició relativament recent, amb traducció d'un poeta, Jaume Subirana, i amb un pròleg de Garcia Tur que no pot evitar alguns dels tòpics recurrents, tot i que els escriu de forma magistral i dona gust llegir-lo, és clar. El que m'ha inquietat una mica és que he vist que hi ha una 'versió escolar', això de les versions escolars ja em fa una certa angúnia.

No tinc gaire tirada a la ciència-ficció, malgrat que una bona amiga, la Montserrat Galícia, n'escriu, molt bé per cert, des de fa anys, i amb aquest gènere ha guanyat dos premis Ruyra, poca broma. Admeto que que m'he ensopegat amb titols molt interessants, fins i tot jo em vaig estrenar fa anys amb alguna coseta que es pot considerar del gènere. Sovint les distopies, més freqüents avui que les utopies, estem en un temps de planys i lamentacions, ens parlen del present, com tota la narrativa, al capdavall, encara que la situem en el passat o en el futur. En la literatura de gènere hi ha de tot, depèn de les autories i de la grapa. I fins i tot del nostre moment vital en llegir el que sigui. Hi ha llibres, però, que sempre seran un rotllo És el que deia abans, no tots els llibres del mon mereixen sobreviure al foc ni al reciclatge, les coses com siguin.

CIÈNCIA-FICCIÓ, FANTASIA, REALITAT I LITERATURA

Aquest cap de setmana s'ha celebrat, a l'Auditori Eduard Toldrà, de Vilanova i la Geltrú, la III Convenció Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia. Entre els molts actes organitzats s'hi comptava la presència d'una autora i dos autors convidats, en representació de la Ciència-Ficció catalana, castellana i estrangera: Montserrat Galícia, César Mallorquí i Ian McDonald (irlandès).

Jo hi vaig anar ahir per la tarda pel fet que Galícia, amiga meva, m'havia convidat a fer-li l'entrevista programada. Vaig assistir així mateix a la taula rodona d'abans de l'entrevista, on van sortir els temes, recurrents i eterns, a l'entorn dels canvis en la lectura, les etiquetes de gènere i edat, el valor del llibre en l'actualitat, comparacions odioses entre cinema o sèrie i llibre, o,  donades les circumstàncies, sobre els horitzons i límits d'un gènere el nom del qual potser, com en el cas d'altres gèneres, no és res més que una mena d'estratègia comercial. En el fons, al capdavall, cadascú de nosaltres acaba per parlar per experiència pròpia, vulgui o no vulgui.

He de dir que em va impressionar veure César Mallorquí, perquè és un autor veterà i imprescindible, amb una llarga i premiada trajectòria, i perquè no puc deixar d'evocar el seu pare, el Mallorquí de la meva infantesa, pare del Coyote, un grandíssim treballador, com el fill, i amb una vida amb aspectes tristos en molts moments. De fet, César Mallorquí crec que es diu així en homenatge al personatge estrella del seu pare, César de Echagüe. Un seu germà, bon escriptor i molt intel·ligent, així mateix, també  va tenir una mort tràgica. Crec que en moltes famílies, la meva inclosa, hi ha hagut, pel que vaig sabent, suïcidis més o menys reconeguts, però el tema encara es troba lluny de la normalització.

Havia llegit alguns llibres de César Mallorquí en el temps en el qual la meva filla comprava força llibres juvenils. Aquelles lectures em feien pensar en la injustícia d'aquestes etiquetes per edats, tan absurdes quan les criatures comencen a ser grandetes. 

Motivada pel fet d'haver pogut escoltar Mallorquí ahir, a la taula rodona, me n'he baixat un de seu, de l'ebiblio. Voldries llegir-ho tot i ser fidel als teus mites però això és impossible. César Mallorquí té una presència elegant i que impressiona, fa un cap i mig més que la majoria de gent que té al volt, té una veu potent, una gran experiència en la professió i una ironia intel·ligent i una mica càustica. 

He anat en diferents ocasions a Vilanova però no coneixia ni aquest preciós auditori Eduard Toldrà (no es podia haver dit de cap altra manera) ni l'interessant barri de les Casernes, ben aprofitat, restaurat i aprofitat. Uns edificis que ens remeten, arquitectònicament, a l'època dels primers Borbons, com el castell de Montjuïc o el barri de la Barceloneta. Les casernes vilanovines les va pagar la gent per evitar haver d'allotjar les tropes a casa. Malgrat les misèries del decret de Nova Planta l'època de Carles III va ser bona per a moltes coses, va ser un home del seu temps però amb idees de modernitat. Malauradament la seva descendència, ajudada pel senyor Napoleó i les seves ànsies expansionistes, va rodolar per un pendent que sembla que no acabi de trobar el to, ni tan sols en el present.

A l'entrevista vaig incidir, una mica  de puntetes, en el tema polític. Sobretot perquè em costa d'entendre que la situació no estigui més present a tot arreu, encara més en els actes i celebracions col·lectius, pensi cadascú com pensi, pel que fa a la situació dels empresonats de llarga durada. Per cert, la literatura i el cinema tenen tendència, des de fa dècades, a mostrar-nos futurs distòpics, tràgics, complexos i dolorosos. En époques passades es pensava en futures utopies igualitàries, per exemple, en la possibilitat de mons millors i feliços, però no pas feliços com el de Huxley, al qual ens assemblem cada dia més. Hem perdut la innocència i la fe però una mica més d'esperança no ens faria cap mal.

Mentre tornava em van enviar informació sobre la consulta a l'entorn de la conservació del Parc de l'Alhambra, tema sobre el qual escrivia ahir. Els veïns, per majoria, han decidit que no es faci allà el poliesportiu, veurem si el resultat es  respecta. He participat al llarg de la vida en consultes per quedar bé que després han quedat en res o en poca cosa. 

CRONOMÒBILS IMPOSSIBLES

Entre d'altres notícies sobre difunts notables d'aquests dies m'assabento de la mort de Pere Verdaguer. Verdaguer va fer moltes coses interessants, jo crec que hauria estat i, potser ho va ser, un candidat a aquest estrany i atzarós Premi de les Lletres Catalanes. Va rebre diferents guardons però em temo que la gent jove en sap poca cosa, com també en sap ben ben poca de Verde i Aldea, successor amb poc èxit de Pallach, una altra persona coneguda que ha finat en aquests primers dies de l'any 2017.

El primer que em ve al cap, relacionat amb el nom de Pere Verdaguer, és el llibre de ciència-ficció El Cronomòbil. Era un llibre habitual en les biblioteques escolars de la desapareguda i enyorada segona etapa d'EGB. S'ha reeditat en alguna ocasió, ara he mirat per les llibreries virtuals i es pot trobar a preus baratíssims, com tants altres. 

Pere Verdaguer va escriure molts més llibres de ficció, a més d'estudis diversos sobre la llengua, de divulgació o més acadèmics. Però diria que El Cronomòbil és una mica com el Mecanoscrit de Pedrolo o la Pedra de Tartera de Barbal, aquell llibre que ha tingut més sortida i que de vegades amaga la resta de forma parcial o, potser, inevitable. En algunes entrades a la xarxa observo que adjectiven Pere Verdaguer com a prolífic, no sé el perquè, o potser sí, però això de ser prolífic en ocasions em sembla un penjament. Em temo que encara hi ha certa tirada a considerar la galvana com a sinònim de genialitat.

Pere Verdaguer era un dels nostres homes a la Catalunya francesa. Avui la relació amb aquella Catalunya imprecisa i gavatxa es troba una mica sota mínims, segons la meva opinió. Què farem, amb allò dels Països Catalans? La meva filla va anar a escoles del CEPEC, els Països Catalans eren una reivindicació constant i s'ensenyaven en l'apartat de ciències socials però en algun moment es va decidir que no tocava i els currículums es van homologar segons tendències. Cal recordar que una hipotètica i ben intencionada volta en carro pels Països Catalans va ensopegar en alguna ocasió amb rebudes poc amables.

Un dels personatges d'aquella Catalunya a la qual la Generalitat va ajudar a pagar les Bressoles ha estat Le Bihan qui em va sorprendre en una ocasió, durant una entrevista, fent proclames sobre la possible independència de Catalunya -parlo de fa anys- mentre fugia d'estudi quan es feia referència a França i el que podia esdevenir-se per allà. Verdaguer firmava en ocasions en francès, Pierre. Les coses són complexes, què hi farem. Ja te prou mèrit que gent de per allà treballi per la causa, ni que sigui de forma possibilista. En alguna ocasió en què he estat a pobles francesos que se suposa que són catalans m'he trobat amb escrits en un català macarrònic que no té res a envejar al valencià alternatiu del sud irredempt.

Els diaris han dedicat alguns obituaris una mica apressats a Pere Verdaguer, encara bo. Crec que tota una època s'està esvaint amb la mort de tantes persones que no vaig conèixer mai però que formen part del meu imaginari i em temo que tampoc no hi ha un gran interès en què aquesta memòria recent, avui que tant es parla de memòria, suri de forma seriosa pel nostre fràgil present. Ai, què bé ens aniria, un bon cronomòbil, per tal de poder tirar enrere i endavant, i contemplar la història amb ulls condescendents i resignats!

MICHELÍADA, EL CORATGE D'INNOVAR I LA SALUDABLE AMBICIÓ LITERÀRIA DE MUNNÉ-JORDÀ

Enllaço amb el tema anterior, ja que si us heu mirat sencer el documental sobre Pedrolo, Trencant l'oblit haureu pogut escoltar una de les veus més interessants i generoses del panorama literari actual, amb una llarga trajectòria com a escriptor, Antoni Munné-Jordà. Ja he escrit en d'altres ocasions sobre la relativa marginació mediàtica que pateix a casa nostra el gènere de la ciència-ficció, la fantasia o com en vulguem dir, en comparació amb d'altres de moda, com ara la novel·la negra de la qual entomem en els darrers anys un veritable empatx. Aquest gènere és molt estimat per Munné-Jordà i és que la ciència-ficció permet una gran llibertat de temàtiques i ambientacions i sovint els móns fantàstics ens parlen d'allò que tenim més a tocar, malgrat les aparences.

Munné-Jordà ha escrit coses diferents, àdhuc assaig i d'aquí ve una part de la relació amb l'ambiciosa obra pedroliana, en concret amb el cicle Temps Obert. Gràcies a la també escriptora Montserrat Galícia m'he assabentat de la publicació de Michelíada, un llibre ple de referents culturals, des de la mateixa estructura inspirada en la Ilíada, a l'estil del que va fer Joyce amb Ulisses, fins a picades d'ullet a Ramon Muntaner. Res no és gratuït en aquesta novel·la singular, post-avantguardista, amb una coberta senzilla i aspiracions d'esdevenir un clàssic contemporani, que ha publicat una editorial coratjosa, Males Herbes. La novel·la ens porta a un món en el qual la guerra és ja, de forma oberta, un espectacle mediàtic i pot desconcertar més d'un lector si aquest no té presents tots els referents que hi convergeixen. Escric sobre ella sense haver-la acabat encara, ja que com algunes grans obres literàries, ambicioses i complexes, precisa d'una atenció i una certa lentitud lectora i possiblement hi tornaré de tant en tant en aquest espai.

És original i agosarat el tractament de la llengua, els personatges es diferencien en expressar-se segons les diferents formes dialectals del català, utilitzades de forma planera i seriosa, tot un treball immens d'elaboració intensa i acurada. Els noms dels protagonistes ens remeten a un univers on les marques ho són tot. Em desvetlla una gran admiració que algú sigui capaç d'endegar, amb un bon feix fins i tot d'humor nostrat, una epopeia ambiciosa, sobre la qual el millor que podeu fer és escoltar l'autor quan explica els seus objectius i reclama ampliar el panorama literari català amb textos agosarats i innovadors com aquest, que pot semblar gairebé intraduïble i que no pretén el consum immediat de lectura ocasional, sinó alguna cosa més, allò que també pretenia Pedrolo amb el seu cicle novel·lístic i que potser molta gent no ha acabat d'entendre, més enllà d'escriure llibres i, si era possible, viure de l'escriptura. Fer alguna cosa diferent, actual, inclassificable i polièdrica. A còpia, això sí, de pencar a fons i de passar-ho bé escrivint, és clar. Això per damunt de tot. Fins i tot, en aquests casos, el de menys, segons com es miri, és el resultat concret ja que cada persona i cada generació interpreta la literatura, el mateix que l'art, a la seva manera o a la manera que li han explicat que calia que l'interpretés.

EL DOCTOR PERICARD I NOSALTRES

Fa algun temps l'amic Miquel-Pere de Saragatona-Provisionals evocava la figura de Frederic Pujulà, un d'aquells personatges encara poc coneguts, més enllà de àmbits molt concrets i, sovint, restringits a causa de l'excés d'esdeveniments culturals i de la manca d'una difusió adient en la majoria de casos.

Ahir, gràcies a una trobada amb l'amiga i escriptora Montserrat Galícia, vaig anar a la xerrada que es feia a l'Ateneu sobre aquest autor en el marc dels actes del centenari de la publicació d'Homes artificials, considerada la primera novel·la de ciència-ficció en català. La ciència-ficció és un gènere, com tots al capdavall, difícil d'encotillar i definir. Homes artificials, considerant el mercat català del llibre, encara ha tingut sort i alguna reedició. Una gran part de l'obra de Pujulà costa de trobar i una altra part és inèdita.

Conec poc Pujulà com a escriptor, més enllà del seu títol de més èxit però em temo que incidir en aquesta obra i no entrar a fons en la seva personalitat seria com admetre que Pedrolo és el Mecanoscrit, cosa que, malauradament, també passa.

Vaig somriure amb condescendència quan, després de recórrer l'exposició sobre el Paral·lel, que té moltes virtuts, però també alguns defectes i mancances, em vaig ensopegar amb la pregunta clau, per què no en sabíem res? Precisament al grup d'història del meu barri en saben un munt, del Paral·lel, i també de la gent que l'ha explicat i documentat abans de l'Exposició mediàtica. El fet, però, és que la majoria sabem molt poc de res, del Paral·lel i del que sigui. L'excés d'informació a l'abast ha abaltit la figura de l'erudit divulgador, com Néstor Luján, un dels escriptors que ahir, berenant a la Laie, abans d'anar a l'Ateneu, vam evocar amb la Montserrat Galícia.

Sobre Pujulà, em vaig fer aquesta mateixa pregunta, després d'escoltar les xerrades a l'entorn de la seva trajectòria vital que van fer els conferenciants, a l'Ateneu, per què no en sabia 'gairebé' res? Santa Llúcia gloriosa, en tal dia com avui em conservi la vida i la claredat per mirar de fer minvar la meva ignorància espigolant per internet i per on sigui. Pujulà és un personatge ben digne d'inspirar una sèrie de televisió, amb la seva complexa vida, lligada a uns temps i a unes circumstàncies. Un home polièdric, d'interessos diversos, del qual podeu saber una mica més mirant ni que sigui la criticada Marieta, Viquipèdia. En copio un fragment adient als vents que ens sacsegen:

Estudiós del pensament de Pi i Margall i de Valentí Almirall, va ser partidari de profundes reformes socials i contrari als grans estats que ofegaven les nacions, i propugnà la lliure federació entre aquestes per aconseguir la fraternitat universal. Enquadrat en el modernisme més vitalista, propugnava el desvetllament de Catalunya i la necessitat de retrobar la consciència com a poble des d'un vessant decididament d'esquerres.

Des de les pàgines de Joventut mantingué una encesa polèmica amb Pi i Suñer sobre la interpretació que feu del pensament piimargallià respecte a la forma ideal de govern.

 A l'article Als separatistes castellans (1901) ens deixà veure el seu pensament internacionalista i catalanista: "Ens heu acusat de separatistes a nosaltres que tenim per ideal superior la unitat de tot el món, basada, si, dintre dela llibertat més absoluta..." "Però si som criminals perque volém ésser autònoms... millor serà que se os deixi". 

Dins de Als socialistas é individualistas, exposà la seva idea natural de pàtria: "...un Estat es obra dels homes, y'ls seus contorns s'esborran ab la punta d'una espasa... Per això la gran tasca es dividir el Món en sas Regions naturals... Encoratjemnos els uns als altres; sigan els de Finlandia finlandesos... castellans els de Castella, y nosaltres catalans, que aquest es el primer pas per a sentirnos homes...".

Les declaracions d'ignorància culpable sempre s'han de fer de forma individual i concreta, compromesa. Si a l'exposició que comento haguessin escrit: per què no en sabíem res abans, de tot això, els qui hem muntat l'Exposició? em semblaria una acceptació de limitacions tendra i sincera, versemblant, però aquests recursos a les generalitzacions em semblen sempre injustos. De Pujulà segur que hi ha molta gent que en sap molt més que no pas jo, però que no té manera de fer saber allò que sap a la majoria de la gent. 

L'escriptor, esperantista i moltes coses més va morir a França, l'any 1963, quan jo tenia gairebé quinze anys i sabia moltes menys coses que no pas ara però em pensava que ho sabia tot. Pujulà va lluitar a la primera guerra mundial, va sobreviure a una condemna de mort durant la postguerra i a causa de l'edat i potser d'algun conegut de bona voluntat va conseguir que els vint anys de condemna quedessin en dos, però li van fer la punyeta tant com van poder.  Potser que també intentem poder allargar la celebració del centenari de la novel·la amb la commemoració del cinquantenari de la seva mort, pel proper febrer, tot i que aquestes commemoracions tampoc no serveixen per a gaire cosa. Unes quantes reedicions de llibres seus estarien molt bé. Es vendrien?

Montserrat Galícia i la CIÈNCIA-FICCIÓ catalana

Ahir vaig rebre, amb gran alegria, una telefonada de l'escriptora Montserrat Galícia, a qui conec des de fa anys i amb qui, en diferents ocasions, he compartit una xocolata desfeta, xerrant sobre literatura. S'havia comprat el meu llibre La descomposició de la llum, el mecanoscrit del qual, ja fa també molts anys, li havia passat jo per llegir, en una primera versió.


Montserrat Galícia pertany a aquest planter, d'immensa categoria, d'autors i autores que s'han dedicat, sobre tot -però no tan sols- al camp de la literatura juvenil, de forma constant i excel·lent. Un camp que potser és força agraït pel que fa a les vendes i a la difusió dels llibres, però que no té el ressò que li caldria en el món literari convencional, i només cal veure la llista, pràcticament inexistent, d'autors importants en aquesta modalitat que hagin estat convidats, per exemple, a Frankfurt.


Fa poc vaig veure Montserrat Galícia a la premsa, en una fotografia en la qual havien reunit tot un estol d'autors i autores nascuts l'any 1947, que devia ser d'una gran collita literària. El peu de fotografia, però, esmentava els més famosos, que, evidentment, eren els dels llibres per adults i els més mediàtics.

Montserrat Galícia ha anat escrivint i publicant amb una gran i envejable constància. Ha guanyat dues vegades el premi Joaquim Ruyra i també l'Enric Valor de novel·la juvenil, a més de molts altres. S'ha especialitzat -sense que això comporti cap exclusió vers altres gèneres- en la ciència-ficció, i pertany a la Societat Catalana de Ciència-ficció i fantasia, que, sense massa soroll, porta ja molt temps fent feina i endegant interessants i diverses iniciatives. Entre les quals, per cert, una jornada a Vilanova, el dia 6 d'octubre d'enguany, que reuneix el bo i millor dels autors catalans que han conreat aquest gènere i a la qual encara sou a temps de participar.


Malauradament, continuem empassant-nos Harripotters i d'altres productes foranis, com si fossin una gran novetat literària, mentre els nostres autors i autores en el camp infantil i juvenil, -una etiqueta molt relativa, car els seus llibres poden significar, també, un gaudi important per als adults- són poc promocionats. Només cal veure els programes literaris de la televisió, que, de tant en tant -per les festes nadalenques, per exemple- dediquen un breu espai al tema i després se n'obliden de forma escandalosa.


Galícia és una gran experta en literatura en general, a més d'excel·lent autora. M'ha fet llegir autors i autores interessants, imprescindibles, que jo no coneixia. Un dels records d'actes literaris més emotius que tinc és el de la presentació de la seva novel·la per a adults, La cambra de Virgínia, en la qual evoca la figura de Virginia Woolf, i que va presentar Olga Xirinacs. Tres escriptores de diferents generacions, Woolf-Xirinacs-Galícia, unides per l'atzar d'un moment entranyable, a la, també entranyable, llibreria ONA. Tant que reivindiquem aspectes culturals i polítics i tanta poca cura que tenim de conèixer i difondre les nostres coses.