REFLEXIONS ZOOLÒGIQUES

 

Ahir vaig tornar al Zoo, amb la meva neta. De moment, considerant les renovacions que s'hi estan fent i les obres endegades, crec que tenim zoològic barceloní per a uns quants anys mes, encara que es renovin a fons els objectius i el relat. Anava a escriure més coses sobre la història de l'espai i m'he adonat que ja ho havia fet en d'altres ocasions així que em limito a recordar un dels articles del passat en els quals incidia en el tema.

El Zoo, quan jo era petita, es deia el parque, era un espai lamentable i descurat però hi havia tants espais lamentables en aquella època que jo no m'adonava de la brutícia, rates incloses, que acompanyaven els residents exòtics a les velles gàbies obsoletes. Agradi o no, la millora exponencial de l'espai va arribar durant la llarga i controvertida etapa Porcioles, una època que encara costa de valorar des d'una certa objectivitat, si és que és possible l'objectivitat valorativa quan tantes coses conflueixen en la nostra manera de veure les coses.

El tema estrella aquests dies és això de l'aeroport, la Ricarda i la resta. Com que en el debat hi convergeixen tant interessos i tantes opinons la gent normaleta poca cosa podem dir i, en tot cas, sempre serà des de la ignorància subjectiva dels no experts. Els experts son una plaga, n'hi ha per a tots els temes i per a tots els gustos. Quan fas anys t'adones de com n'és de fàcil, per a molta gent implicada en grans esdeveniments, allò de donde dije digo digo diego o una cosa així. Les hemeroteques ajuden a recordar però fa molta mandra i, per altra banda, no sol agradar als convençuts que desmitifiquis els seus ídols.

El Parc de la Ciutadella, com tantes coses, ja va tenir les seves polèmiques en el passat oblidat, nomenament força a dit de Fontseré, a qui després van bandejar perquè allò de fer-hi allà una Exposició perjudicava el seu projecte, molt interessant per altra banda. Un recull de notícies, projectes i dogmes sobre el futur, per exemple, de Montjuïc, amollaria informació per a una enciclopèdia. Quan es van carregar el parc d'atraccions dels pobres i no van renovar explotacions privades va ser amb l'excusa de què tot havia de ser natura però després s'hi ha abocat ciment a dojo, amb benedicció municipal i de la resta, i obvio les destraleries venudes amb grapa de les obres olímpiques. Mentre es defensen determinats espais d'altres s'obliden i malmeten, per exemple, l'altre dia explicaven en un espai de la tele de crònica negra que hi ha grups que desforesten indrets del Montseny per cultivar marihuana, em temo que es protesta quan el tema no comporta grans riscos i, per altra banda, dona rendiments electorals. O pensen que donarà rendiments electorals, vaja.

Un tema que desvetlla grans visceralitats, tornant al zoo, és el dels animal En això també existeix un cert racisme zoològic, hi ha animals que gaudeixen de suport ambiental i ideològic i d'altres que no, en això tenen més sort les minories en perill d'extinció, potser a nivell humà funcionem també així, qui sap. Hi ha un gran debat pendent sobre el tema però és espinós i tothom s'acabaria enfadant, fins i tot els animalistes amb contradiccions, i això de les contradiccions i les incoherències és un pou perillós, a ningú no li agrada que li facin notar les seves, és clar. 

De moment, al menys, es pot tornar al Zoo i al Parc de la Ciutadella, que compta encara amb espais de lamentable manteniment i ús, com ara l'Umbracle, i ha perdut un munt de possibilitats amb les diferents tendències. Malgrat tot conserva el seu romanticisme i les seves estàtues oblidades o mig oblidades, entre la gespa, excepció feta de l'incombustible General Prim, que rumbeja a cavall tot just entrar, amb el qual, de moment, ningú no s'hi fica, encara que fos esclavista i ens bombardegés, si ets de Reus tens a favor moltes coses, encara més amb cognom català, és clar. No li nego, això tampoc, la gran vàlua militar i política, situada en el seu temps i les seves circumstàncies. I, a més a mes, ens el van matar de mala manera els de per allà, això sempre santifica per destraler que hagis estat, en podria posar molts exemples. Per sort ja no ens han tret més la seva mòmia a passejar.

El Zoològic més interessant és l'humà, evidentment, tan difícil d'entendre, tan disposat a fer coses grans i admirables com a estossinar o a deixar estossinar o a fer moixoni si s'estossina. Al capdavall hem d'admetre que hi podem fer poca cosa pel que fa a les tragèdies col·lectives. Opinar és de franc, al menys de moment i per aquí sobta que estem tan malament, amb tanta gent que sap el que s'ha de fer i creu que el passat era millor i la classe política, en bloc, un gran desastre, tot i que tampoc no hi hagi alternatives, ara per a ara, a les nostres febles i còmodes democràcies.

El Zoo humà, a nivell universal, ara caic ara m'aixeco, tot i l'interès posat al llarg dels segles en eliminar-nos de forma contundent, ha prosperat. Molts dels problemes actuals rauen, precisament, en l'èxit de l'espècie, que ha augmentat de forma exponencial, cosa que ningú no s'hauria imaginat en temps del Malthus aquell o quan, amb una estranya bona intenció, experts del passat, tan escoltats i venerats com ara, malgrat que no hi havia xarxes ni tele, asseguraven que les guerres eren, gairebé, fenòmens naturals destinats a controlar el nombre d'habitants d'aquest planeta que ens hem entestat a dividir en trossets pintats als mapes, amb unes línies aleatòries i poc naturals que, quan cal, es transformen en parets, filats i duanes. 

Aquestes coses em venien al cap ahir, contemplant els animalons diversos i, encara, residents a l'Hotel de la Ciutadella, acompanyada de la meva neta la qual, si el destí li es propici i tot continua si fa no fa, potser veurà, fins i tot, l'arribada del segle XXII. Y yo me iré y se quedarán los pájaros cantando... La Festa Nacional nostrada, ja no em motiva gens, per cert, i la polèmica sobre l'aeroport no em fa ni fu ni fa perquè, al capdavall, s'acaba fent i pastelejant allò menys esperat i per a tot es troben raons i justificacions. Cinisme edatista, vaja. 

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2017/09/lelefanta-julia-i-la-posteritat.html