15.10.21

TALLEYRAND, CÍNIC, LÚCID I INCOMPARABLE

Si les gens savaient par quels petits hommes ils sont gouvernés, ils se révolteraient vite.

Quand je m'examine, je m'inquiète. Quand je me compare, je me rassure.

Agiter le peuple avant de s'en servir, sage maxime.




Aquesta nova i excel·lent biografia de Charles Maurice de Talleyrand escrita per Xavier Roca-Ferrer i publicada per Arpa ens acosta, de forma planera i aprofundida a la vegada, a un dels personatges més interessants de la seva època, una figura controvertida i no massa apreciada per gent de diferents ideologies. En ocasions la seva personalitat ens ha arribat a través de frases brillants, aplicables tot sovint al món contemporani però moltes vegades tergiversades o tretes de context.

Existeixen moltes biografies i estudis sobre Talleyrand, ell mateix va escriure les seves memòries, on arranja el passat com li convé, cosa habitual en aquest tipus de llibres, per altra banda. A Talleyrand no se li pot negar el cinisme, l’oportunisme, l’afany pel lucre i, en el terreny més personal, l’afició a les dames i al joc. Tot plegat, al capdavall, defectes molt humans, que podem trobar en un gran nombre de personatges històrics i, fins i tot, a nivell quotidià, en molts dels nostres contemporanis.

Més enllà de tot això, però, li hem d’admetre, contemplant la seva vida i les seves circumstàncies en perspectiva, la brillant intel·ligència, la seva moderació, l’habilitat per sobreviure en temps complexos i per ser sempre, o gairebé sempre, allà on es prenien les grans decisions intentant en molts casos arranjar disbarats o procurant que tornés la calma després de la tempesta. A més, rumbejava un molt particular sentit de l’humor que sovint va aparellat amb la intel·ligència pràctica. Va intentar que Napoleó deixés de banda la megalomania que el va portar al desastre i que les potències europees intentessin establir acords possibles i d’una certa durada.

Xavier Roca-Ferrer (Barcelona, 1949) és un cas paradigmàtic de gran home de lletres tot terreny, un luxe no tan reconegut com caldria en un país amb moltes mediocritats mitificades. Notari de professió, doctor en Filologia Clàssica, editor, traductor, amb obra literària de ficció, en català, i uns quants premis aconseguits, com ara el Josep Pla. Coneixedor de la literatura russa, de la literatura clàssica xinesa i japonesa, traductor i autor de llibres sobre història, entre els quals aquesta biografia o la de Madame de Staël, també extraordinària, tot plegat dona a les seves publicacions un nivell important d’interès i credibilitat.

L’autor intenta mantenir un difícil equilibri a l’entorn d’un personatge molt complicat, amb una vida molt llarga per a la seva època, sense defugir les contradiccions i les accions més lamentables en les quals va tenir participació directa. No fa afirmacions contundents sobre aspectes poc comprovats i, de forma inevitable, no pot defugir un cert grau d’admiració per aquest animal polític que sovint dona moltes voltes als qui es trobaven en primera fila, fins i tot al mateix Napoleó, amb qui va tenir una relació d’amistat i admiració mútua que no podia acabar bé per raons òbvies, però que sempre va comptar amb un respecte subliminal per ambdues parts.

Al volt de Talleyrand anem trobant una sèrie de personatges d’un atractiu immens, alguns més coneguts que no pas uns altres, també moltes dones, situades a causa de l’època en un segon pla però a les quals va apreciar i utilitzar quan li calia, valorant-ne l’eficàcia com a mitjanceres o mestres de cerimònia, en molts casos. El protagonisme polític de Tayllerand s’inicia a partir de l’esclat de la Revolució, l’any 1789. L’any 1838 es el de la seva mort, als vuitanta-quatre anys. Aristòcrata destinat a l’església, coix, cosa que aleshores representava una limitació molt incòmoda, bisbe per conveniència, exiliat en alguns moments dramàtics de la història de França, necessari i imprescindible fins i tot per aquells que l’odiaven o menystenien, la seva biografia pot provocar rebuig des d’un punt de vista teòric i bonista però, com ell mateix va dir, «si el comparem», segurament serem molt més benèvols i objectius.

Fins i tot va conservar la lucidesa a l’hora de la mort, amb una estranya reconciliació amb l’església i una mort cristiana molt oportuna. Un geni, vaja, en això de nedar i guardar la roba on en fer allò que tan rebuig provoca i tan habitual i pràctic resulta en èpoques difícils, fer la puta i la Ramoneta. I, més enllà d’aquesta manera de fer, un home lúcid sobre el tarannà humà, les febleses dels homes o les vanitats dels poderosos. Conscient de què la pau i l’ordre afavoreixen el creixement econòmic i que allò que beneficia la gent corrent i la fa prosperar és bo, també, per als qui cobegen fer calaix a dojo. Les biografies ben fetes, com és el cas, donen una mirada més objectiva sobre la història i la gent que no pas els manuals ben intencionats o les proclames etèries.

En algun moment del llibre l’autor fa una reflexió important sobre la postura hipòcrita de culpar els qui manen, els polítics, de tots els mals del poble, com si aquest poble fos una mena d’abstracció innocent, menor d’edat i manipulada. Un poble que tot sovint ha donat suport massiu a gent menyspreable, ambiciosa, poc eficient, a més a més, i, en molts casos de forma democràtica i amb un entusiasme inquietant i persistent, fins que el desastre, en ocasions reconvertit en història-ficció, no ha pogut amagar les misèries col·lectives. És complicat escriure bones biografies, sobretot dels nostres contemporanis, una bona biografia esberla les mitologies i, com en aquest cas, ens fa admirar personatges que potser no ens feien el pes.

Publicat a 'Llegir en cas d'incendi'

https://www.llegir.cat/2021/10/critica-talleyrand-xavier-roca-ferrer/

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

"En algun moment del llibre l’autor fa una reflexió important sobre la postura hipòcrita de culpar els qui manen, els polítics, de tots els mals del poble, com si aquest poble fos una mena d’abstracció innocent, menor d’edat i manipulada. Un poble que tot sovint ha donat suport massiu a gent menyspreable, ambiciosa, poc eficient, a més a més, i, en molts casos de forma democràtica i amb un entusiasme inquietant i persistent, fins que el desastre, en ocasions reconvertit en història-ficció, no ha pogut amagar les misèries col·lectives."

Aquest parraf val per tot l'escrit, és que és exactament així com ha succeit al llarg de la història, però segueix el poble votant malament, com diria Vargas Llosa.

Júlia ha dit...

Hi ha una gran tirada a culpar 'els polítics' que no son res més que un reflex i una conseqüència de la resta.