10.10.21

CREPUSCLES VITALS I ELS LÍMITS DE LA VIDA

 



Vaig comprar aquest llibre a cegues. No sabia de què anava ni qui era Tessa Hadley. Sovint va bé acostar-se al que sigui sense prejudicis, recomanacions prèvies ni opinions alienes. Em va fer el pes la coberta de l'edició en català tot i que el títol és ben poc original. El poc que vaig fullejar, a la llibreria, em va fer pensar que explicava una història de gent normal tot i que això de la normalitat, avui, és un terme relliscós. De fet no anava errada, és la història de dues parelles que han arribat a la maduresa i que es coneixen des de joves. A partir de la mort d'un dels quatre personatges el llibre va jugant amb el passat i el present i ens va descobrint els rerefons d'una gent de classe mitjana, convencional en molts aspectes, però amb els seus petits secrets i desitjos, tot sense estridències, i amb la participació intermitent de persones de la generació anterior a la dels protagonistes, la dels pares, de després, la dels fills. 


Explicat així tot plegat pot semblar ensopit però el cert és que es tracta d'un d'aquells llibres que m'ha sabut greu acabar. Hadley, llegeixo, va publicar tard però, afortunadament, ni que sigui a partir dels seixanta, ha assolit un bon reconeixement. Escriptores contemporànies, Zadie Smith, Chimamanda Ngozi Adichie, la segueixen i lloen. Hi ha fragments extraordinaris, un dels personatges, una dona amb certa vocació artística, és una mica el focus que il·lumina el conjunt. Enmig d'un context de gent educada, que s'aprecia i que raona els seus sentiments quan no els pot defugir, endevinem enveges, gelosies, frustracions, masclisme inconscient... No es pot tenir tot, vet-ho aquí, i això és un llast poc agradable, sobretot quan arriba aquest cap el tard vital i la vellesa és a tocar.

Darrerament, sense cap mala intenció ni posicionament previ, m'adono que llegeixo més llibres escrits per dones que per homes. Un dels personatges, el més positiu de la colla, qui, amb la seva mort, destarota l'aparent estabilitat del quartet, reflexiona en algun moment sobre la llibertat i originalitat de les dones a l'hora de crear, d'innovar, una teoria molt interessant que al seu amic, que no s'adona del poc que té en compte l'obra artística de la seva esposa, li sembla una mica estranya, fins i tot. 

Em preguntava, en acabar aquest llibre, si podia interessar igualment homes i dones, actualment. En teoria la bona literatura no té condicionants de cap mena però al darrera portem, ai, el pes d'això que en diem cultura i que no sempre és positiu ni alliberador. Ahir, en una llibreria de vell, em vaig comprar un llibre d'Eudora Welty, una gran autora lloada, entre d'altres, per Stephen King en el seu volum sobre l'escriptura i la creació literària. L'altre és Adiós Volodia, una molt bona novel·la escrita per Simone Signoret, qui, malauradament, no va viure prou per continuar escrivint. La seva parella, Montand, es va quedar ben sorprès, en llegir-la. Recordo que el llibre va tenir bones crítiques però jo encara no l'he llegit, per cert. O sigui, que, sense mala intenció, vaig acabar per comprar més llibres de dones.

4 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Doncs ja que parles d'escriptores, jo darrerament he tornat a rellegir Carmen Laforet amb l'excusa del centenari del seu naixement.

Una abraçada.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

No et dona problemes baixar la foto?. A mi em surten borroses des de fa dos o tres dies.

Júlia ha dit...

Joan, una bona opció, 'Nada', en concret, em va impressionar molt quan era joveneta, per cert, la versio en cinema no està gens malament considerant l'època.

Júlia ha dit...

Francesc, de moment no he notat res estrany.