1.12.21

LLOANÇA DE LA SENZILLESA

 


Un cor senzill
Gustave Flaubert
Traducció de Valèria Gaillard
Il·lustracions d’Ana Juan
Rosa dels Vents, 2021

Aquesta edició, en català, de Un cor senzill, és, més enllà del seu contingut, una petita meravella, un llibre molt bonic, il·lustrat de forma moderna i evocadora a la vegada. Recull el text d’un dels contes de Flaubert reunits per l’autor al recull Trois contes i, pel meu gust, és el més rellevant i interessant de tots tres. Els altres dos son La llegenda de Sant Joan, l’hospitalari i Herodies. Un cor senzill és l’únic que se situa en el moment en què es va escriure. L’escriptor els va redactar entre 1875 i 1877.

Segons es pot llegir en diferents referències, Flaubert es trobava en una època de desànim, a causa de circumstàncies personals i històriques i en una mena de crisi literària. Molts bons autors han quedat lligats a una obra cabdal, la més rellevant i difosa, i després no han pogut repetir l’excel·lència ni el ressò aconseguits. Això s’esdevé amb Madame Bovary i potser és a Un cor senzill, un relat força breu, on tornem a recuperar la grapa literària de l’escriptor. 

És aquest un conte realista, parla de la vida quotidiana i les seves misèries, i enfoca el relat en la burgesia del moment, tot i que la seva protagonista pertanyi a la classe desafavorida, és una minyona gris i conformada amb la seva vida i el seu destí. Aquesta dona del cor senzill es troba perduda en un mon hostil, s’ensopega amb gent que no la respecta, les seves poques il·lusions s’esberlen sempre en algun moment, passa sense deixar petja i, precisament, en aquest tarannà conformat rau la seva grandesa literària.

Flaubert va ambientar el conte a la seva Normandia, la mateixa de la Bovary. Escrivia de forma molt lenta i precisa, i això es reflecteix en la seva acurada prosa i en la descripció de detalls de tota mena. Personalment, de Madame Bovary he valorat sempre, molt més, la descripció de l’entorn i del context que no pas el nus argumental que ha potenciat el cinema. Expliquen que l’escriptor es va inspirar en una minyona de casa seva i que va triar el tema aconsellat per la seva amiga George Sand. I que per al personatge de la mestressa, Madame Aubain, també es va fixar en la seva pròpia mare.

Flaubert es va documentar de forma acurada, va anar en persona als llocs que descriu, encara que fossin lluny de casa seva, més lluny encara en aquella època de transports complexos i lents. Els exteriors, però, son menys importants que els interiors i sempre responen a la seva relació amb els personatges, uns personatges que no son exactament dolents però si egoistes, desagraïts, indiferents a l’afecte i devoció que, a la seva manera, la minyona els atorga amb la seva dedicació domèstica. Un personatge singular, una pinzellada exòtica en un conjunt tan provincià, és un lloro, animaló colonial, habitual fa anys en algunes llars benestants, com també ho eren, en algunes ocasions, els micos.

La narració ens descriu així mateix el que representava la religió aleshores, seguida per la protagonista amb allò que en deien, entre admiració i respecte, la fe del carboner. Amb la seva ingenuïtat la minyona, ja gran, aconsegueix que aquell darrer objecte de la seva devoció, ja dissecat i malmès, formi part de la processó de Corpus. A Un cor senzill hi ha poca acció, o això sembla. El mon de la història, de la política, s’esvaeix davant de l’existència anodina d’una gent que, més que viure, passa per la vida. La vida, però, per monòtona que sembli és sempre un gran i definitiu argument. Hi ha fragments del llibre que ens poden fer somriure però el conte desvetlla tristor i malenconia davant de la injustícia acceptada, a nivell individual i col·lectiu, en un mon on, com ara, malauradament, el que compta son els diners, l'èxit professional o la posició social. Flaubert, malgrat el seu èxit literari va ser, al capdavall, un home trist. O potser un home lúcid i realista.


El lloro dissecat ha inspirat fins i tot una novel·la contemporània, per cert, El lloro de Flaubert, de Julian Barnes.

Fa anys vaig escriure un poema dedicat a les persones senzilles, en aquell cas, un home, tan menystingudes i tan imprescindibles a la vida pràctica i quotidiana.


Balada de l'home gris

Feliç qui mor sense saber que mor
feliç aquell que viu sense pensar-hi
feliç aquell que troba el seu amor
ensopit, i vulgar, i rutinari.

Feliç qui té la fe del més enllà
enterbolida amb fum d'espelma antiga,
i que tot el que arriba a desitjar
ho pot comprar a qualsevol botiga.

Feliç el conformista i el badoc
i aquell que no vol fama ni diners,
feliç aquell que no ha tastat el foc,
feliç aquell que no cobeja res.

Passar pel món com una ombra arraulida
sense desvetllar enveja ni passió,
passar tan sols, acaronant la vida,
com la tonada breu d'una cançó.

Passar de ser tingut per poca cosa
a la pols on tots hem de davallar.
no tenir nom, ni fets, ni haver fet nosa.
Passar sense remor. Tan sols passar.


La Pols dels Carrers, Meteora, 2006

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Comprenc el desànim que podia sentir Flaubert, després d'escriure Madame Bovary se li devia fer difícil superar-se.

Salut.

Júlia ha dit...

Personalment la Bovary sempre m'ha semblat sobrevalorada, he, he, els francesos son molt bons propagandistes de les seves coses.

Helena Bonals ha dit...

M'agrada molt el teu poema! Va molt ben encaminat.

Júlia ha dit...

Moltes gràcies, Helena!!!