FRANÇOISE SAGAN I EL SEU TEMPS

 

Avui el diari 'La Vanguardia' inclou un article sobre l'escriptora Françoise Sagan. Sagan es deia en realitat Françose Quoirez i va néixer l'any 1935. Va morir el 2004. Va néixer en una família benestant, burgesa. Va ser expulsada d'alguna escola però al capdavall es va treure el batxillerat i va ser admesa a la Sorbona. No es va arribar a graduar. El nom el va manllevar d'un personatge de Proust.

La seva primera novel·la, 'Bonjour tristesse' la va publicar l'any 1954, amb divuit anys i va assolir èxit internacional. Preminger la va portar al cinema. Va continuar escrivint, amb èxit. L'any 1960 va firmar el Manifest dels 121, cosa que va fer que l'OAS, d'extrema dreta, col·loqués una bomba a casa dels seus pares, sense conseqüències greus. Malgrat els canvis en les tendències literàris va mantenir l'estil  de novel·la psicològica francesa. Va escriure guions, teatre, articles periodístics,  fins i tot va dirigir cinema.

Els seus temes reflectien el seu estil de vida fàcil, cotxes ràpids, residències burgeses, cinisme, sensualitat... Es va casar dues vegades, va tenir un fill que ha tingut cura del llegat literari matern. Va tenir amants diversos, homes i dones. Consumia drogues i alcohol i més enllà del llegat literari va morir sense diners. 

La biografia actual es obra de Marie-Dominique Lelièvre, que n'ha escrit unes quantes sobre famosos del seu país, la majoria fills d'una postguerra amb ganes d'oblidar que havien estat un país col·laboracionista i que havien enviat jueus als camps d'extermini. Es va fer una lectura amable del passat i la literatura hedonista de Sagan va agradar força en aquella postguerra.

Havia llegit uns quants llibres d'ella, no hi connecto gaire amb aquest mon d'excessos i gresca, passat de voltes, cosa que no treu mèrit al seu estil. De jove envejava l'èxit juvenil de Sagan, qui sortia sovint a les revistes de l'època. Però ella va poder estudiar i promocionar-se, aquell era un altre mon. França ha sabut vendre bé els seus mites i l'escriptora tenia tots els números per triomfar, tot i que s'ha d'admetre que, malgrat el seu tipus de vida, va ser força treballadora. Avui molts dels seus personatges em semblen buits i estranys, però també reflecteixen una època singular, interessant, un país que, en certa manera, considerant com estàvem per aquí, vam mitificar força.

https://elpais.com/gente/2025-07-06/marie-dominique-lelievre-la-biografa-de-las-celebridades-francesas-que-esta-vetada-en-desfiles-chanel-era-antisemita-no-tengo-duda.html

https://epaper.lavanguardia.com/reader/aa96494f-3a85-4472-aeeb-6e96eb395eb4?origin=%2Fla-vanguardia%2Fla-vanguardia-castellano%2F2025-08-18

https://es.wikipedia.org/wiki/Fran%C3%A7oise_Sagan

JOAN DE SAGARRA, MICHEL DEL CASTILLO, TRÀGEDIES, LLIBRES I OBLITS

 Avui, divendres, 9 de maig, m'assabento de la mort de Joan de Sagarra, precisament poc temps després d'haver-lo mencionat en aquesta entrada. Descansi en pau, tota una època que se'n va.

Joan de Sagarra reprén les seves col·laboracions al suplement cultural de 'La Vanguàdia', amb una periodicitat més espaiada, un cop al mes. Durant molts anys he anat llegint els seus articles, sempre interessants.  Com tanta gent gran troba  a faltar una Barcelona que, de forma inevitable, s'ha perdut, com passa amb tantes coses.

En aquest retorn Joan de Sagarra dedica l'article al llibre 'Tanguy' i a l'escriptor Michel del Castillo pel motiu que ell mateix comenta al final de l'escrit:

Por qué he sacado hoy el tema de Tanguy se preguntará el lector. Muy sencillo: porque Michel del Castillo se nos murió el pasado 17 de diciembre, a los 91 años, y ningún medio de comunicación, es un decir, literario de este país nos dio la noticia de ello. Descanse en paz.

Certament, pels nostres verals no he llegit res sobre la mort d'aquest autor, tot i que no ho llegeixo tot i em pot haver passat per alt. En canvi he trobat articles de la resta de l'estat, amb motiu de la seva mort, en suplements culturals diversos. En linco un d'Osca i un altre de Cantàbria. 

El llibre 'Tanguy', autobiogràfic, tot i ser de 1957, no es va publicar a casa nostra fins a principis dels noranta, hi ha una versió en català, andorrana, de 1994.Molts altres llibres de l'autor ni tan sols s'han traduït al castellà ni al català, però aquest va tenir, en aquell moment, força ressò.

El llibre em va impressionar molt, ara no se si el llegiria, aquestes històries m'afecten molt més que en el passat. L'escriptor va patir l'abandonament dels pares i va anar a parar, per diferents i terribles circumstàncies, a l'horrible 'Asilo Durán', on va romandre quatre anys i va patir abusos, maltractament i de tot, tant per part dels `padres' responsables com dels alumnes 'destacats'.

Després va tenir més sort però de tot plegat en va conservar una mena d'odi cap Espanya, en general, i els moments menys dramàtics i més positius tenen poc espai al llibre. Al cap d'alguns anys va poder anar a França, a casa d'uns parents, va estudiar i va fer una carrera literària interessant. Ha mort gran, als noranta-un anys.

Avui poca gent el recorda, per aquí, tot i que sempre hi ha excepcions. Si en voleu saber més podeu accedir als articles que menciono i, en francès, trobareu molta més informació. Del Castillo va ser un cas d'aquests de mala sort en tot, sobretot en aquells anys de la seva vida. Els primers culpables, evidentment, van ser el seu pare i la seva mare, ell francès i ella espanyola, gent benestant i preparada però, pel que sembla, moralment molt deficients malgrat els seus compromisos polítics. 

Malauradament a França hi ha una pel·lícula ximpleta amb el mateix títol, coses que passen. A l'article de Joan de Sagarra també s'evoca la Barcelona mítica de Marsé, Vázquez Montalban, Casa Leopoldo. I es recorda un altre llibre imprescindible per conèixer la sordidesa de la nostra ciutat en una època fosca 'El marge', de Pierre Henri de Mandiargues, amb una traducció, per cert, molt interessant, crec que de Joan Oliver.

Espero que Joan de Sagarra pugui continuar col·laborant en articles culturals durant molt de temps.

https://fr.wikipedia.org/wiki/Michel_del_Castillo

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20250424/10616016/tanguy.html

https://www.eldiariodehuesca.com/cultura/en-recuerdo-michel-castillo_27848_102.html

https://elcuadernodigital.com/2024/12/30/michel-del-castillo-un-ejercicio-de-memoria/

DONES EXCESSIVAMENT REIVINDICADES I D'ALTRES SERVITUDS

 

Fa ja alguns anys, per casualitat, suposo que als encants, em vaig ensopegar amb el primer llibre d'Ernaux que vaig llegir. Recordo que el vaig comentar al blog i una seguidora i amiga blogaire que va morir fa algun temps, la Glòria Abras, em va lloar l'escriptora i me'n va recomanar alguns llibres. En català, aleshores, no hi havia res d'ella i, en castellà, poca cosa.

Els seus llibres en francès, a iberlibro, es trobaven a preus ridículs, un, dos euros. En vaig llegir uns quants i em vaig interessar per l'escriptora. Em vaig adonar de què tenia les seves seguidores, i ho dic en femení perquè totes eren dones. Les seves novel·les -o el que siguin, el gènere, avui, no té una definició definitiva- son autobiogràfiques, trossos de la seva vida fets literatura, elaborats de forma extraordinària, relats breus sobre algun aspecte concret, menys Els anys, excel·lent, en el qual repassa tota la seva trajectòria vital i la relaciona, com fem tots, en general, amb esdeveniments lligats a la història col·lectiva, en el seu cas més aviat francesa.

No és estrany que a Ernaux la llegeixin més aviat les dones. En general les dones, avui, llegeixen molt més, i potser ja ho feien en el passat, i l'activitat era força criticada. Fins i tot Santa Teresa recrimina a la seva mare que llegeixi llibres de cavalleries i la Bovary cau en el parany romàntic a causa de la lectura. A la pobra Regenta la matxaquen de joveneta perquè escriu poemes... a la Mare de Déu. La discriminació de la dona, més enllà del maltractament evident, ha trobat formes polièdriques i perverses, molt ben assumides pels senyors, que durant segles han trobat natural coses com ara la prostitució.

Un tema recurrent, a la literatura de volada i a la més popular, és el de la dona abandonada, soltera, amb una criatura, problema horrible en el passat. Podria posar milers d'exemples, també de conegudes de la vida real, del barri, de pobles familiars. Fins i tot, tan sols que una noia hagués festejat uns anys, si renyia, fos per decisió pròpia o perquè l'havia plantat  el nòvio, allà ja no es casava perquè estava tocada. A les grans ciutats, com Barcelona, la cosa podia passar més desapercebuda, però als pobles i ciutats provincianes tot plegat era un gran escàndol.

També ha estat un tòpic la dona dolenta, explotadora d'homes, com l'àngel blau, amants perverses que causaven la ruïna de les famílies i en el parany sexual de les quals queien els pobres senyors de forma imprudent i obsessiva. Les coses han canviat molt, és clar, afortunadament, al menys ara i aquí. L'esdeveniment és un llibre molt breu d'Ernaux, un dels tres o quatre que s'han publicat en català, explica el seu calvari quan, amb vint-i-tres anys, en quedar-se embarassada, va voler avortar. En un llibre tan breu, amarg en molts aspectes, hi convergeixen molts temes que avui semblen contes de la iaia. I això que ella era universitària, ja no era una adolescent, i allò era la França dels seixanta, dels primers seixanta. 

En aquella època a la universitat, fins i tot a França, hi anaven els nois i noies de casa bona i alguns exotismes que provenien de classes menys afavorides, com és el cas de l'escriptora que, com aquell xicot de El camino aconsegueix estudiar, gràcies a la insistència i sacrificis de la seva mare. El tema universitari i la discriminació evident que vivien aquests joves que gosaven immergir-se en ambients més privilegiats és un altre dels temes d'Ernaux, en algun dels seus llibres. A la famosa tetralogia de la Ferrante també sorgeix aquest tema, si ja era difícil, per a la majoria de gent, poder anar a la universitat, per a les noies la cosa era molt més complicada.

L'avortament, aleshores, i parlo de França, estava molt castigat. Per l'església, no cal dir-ho, era un pecat enorme, però també pels poders civils. L'embaràs fora del matrimoni era, en general, un problema de les dones. Ernaux explica el capteniment dels homes, la culpabilitat que li cau al damunt, la fatxenderia professional dels metges i com, al capdavall, ha de recórrer a la clandestinitat, cosa que li provocarà una hemorràgia terrible. L'alliberament sexual de la dona, en aquells anys, va esdevenir també un parany, ja que els homes, amb poques excepcions, es rentaven les mans quan passaven coses no desitjades.

Avui, amb això del Nobel, un premi tan politizat i mediatitzat com els altres, encara més quan més importants son i més diners donen, en aquest cas potser és prou merescut, considerant els homes als qual s'ha atorgat, Ernaux ha estat més coneguda a nivell general. Avui fins i tot ser dona, en aquests repartiments de premis diversos, queda bé, ja tocava, diuen. Un altre tema és que el suposat privilegi vaig acompanyat de reflexions serioses sobre el feminisme, per part dels cavallers, en més d'una ocasió escolto 'ara s'estan passant'. Potser sí, en alguns casos. Durant segles es van passar ells i encara no han demanat perdó, ara que està de moda dir que s'ha de demanar perdó de coses que gent de la teva ètnia, del teu sexe o del teu país va fer, en el passat remot, quan la mentalitat era una altra. Les dones, a una gran part del mon, encara estan molt mal tractades, i una altra trampa és obligar-les, psicològicament, a que facin carreres professionals, i lluitin per llocs de poder, encara que no en tinguin ganes. Però aquest seria un altre tema. 

LLOANÇA DE LA SENZILLESA

 

Un cor senzill
Gustave Flaubert
Traducció de Valèria Gaillard
Il·lustracions d’Ana Juan
Rosa dels Vents, 2021

Aquesta edició, en català, de Un cor senzill, és, més enllà del seu contingut, una petita meravella, un llibre molt bonic, il·lustrat de forma moderna i evocadora a la vegada. Recull el text d’un dels contes de Flaubert reunits per l’autor al recull Trois contes i, pel meu gust, és el més rellevant i interessant de tots tres. Els altres dos son La llegenda de Sant Joan, l’hospitalari i Herodies. Un cor senzill és l’únic que se situa en el moment en què es va escriure. L’escriptor els va redactar entre 1875 i 1877.

Segons es pot llegir en diferents referències, Flaubert es trobava en una època de desànim, a causa de circumstàncies personals i històriques i en una mena de crisi literària. Molts bons autors han quedat lligats a una obra cabdal, la més rellevant i difosa, i després no han pogut repetir l’excel·lència ni el ressò aconseguits. Això s’esdevé amb Madame Bovary i potser és a Un cor senzill, un relat força breu, on tornem a recuperar la grapa literària de l’escriptor. 

És aquest un conte realista, parla de la vida quotidiana i les seves misèries, i enfoca el relat en la burgesia del moment, tot i que la seva protagonista pertanyi a la classe desafavorida, és una minyona gris i conformada amb la seva vida i el seu destí. Aquesta dona del cor senzill es troba perduda en un mon hostil, s’ensopega amb gent que no la respecta, les seves poques il·lusions s’esberlen sempre en algun moment, passa sense deixar petja i, precisament, en aquest tarannà conformat rau la seva grandesa literària.

Flaubert va ambientar el conte a la seva Normandia, la mateixa de la Bovary. Escrivia de forma molt lenta i precisa, i això es reflecteix en la seva acurada prosa i en la descripció de detalls de tota mena. Personalment, de Madame Bovary he valorat sempre, molt més, la descripció de l’entorn i del context que no pas el nus argumental que ha potenciat el cinema. Expliquen que l’escriptor es va inspirar en una minyona de casa seva i que va triar el tema aconsellat per la seva amiga George Sand. I que per al personatge de la mestressa, Madame Aubain, també es va fixar en la seva pròpia mare.

Flaubert es va documentar de forma acurada, va anar en persona als llocs que descriu, encara que fossin lluny de casa seva, més lluny encara en aquella època de transports complexos i lents. Els exteriors, però, son menys importants que els interiors i sempre responen a la seva relació amb els personatges, uns personatges que no son exactament dolents però si egoistes, desagraïts, indiferents a l’afecte i devoció que, a la seva manera, la minyona els atorga amb la seva dedicació domèstica. Un personatge singular, una pinzellada exòtica en un conjunt tan provincià, és un lloro, animaló colonial, habitual fa anys en algunes llars benestants, com també ho eren, en algunes ocasions, els micos.

La narració ens descriu així mateix el que representava la religió aleshores, seguida per la protagonista amb allò que en deien, entre admiració i respecte, la fe del carboner. Amb la seva ingenuïtat la minyona, ja gran, aconsegueix que aquell darrer objecte de la seva devoció, ja dissecat i malmès, formi part de la processó de Corpus. A Un cor senzill hi ha poca acció, o això sembla. El mon de la història, de la política, s’esvaeix davant de l’existència anodina d’una gent que, més que viure, passa per la vida. La vida, però, per monòtona que sembli és sempre un gran i definitiu argument. Hi ha fragments del llibre que ens poden fer somriure però el conte desvetlla tristor i malenconia davant de la injustícia acceptada, a nivell individual i col·lectiu, en un mon on, com ara, malauradament, el que compta son els diners, l'èxit professional o la posició social. Flaubert, malgrat el seu èxit literari va ser, al capdavall, un home trist. O potser un home lúcid i realista.

El lloro dissecat ha inspirat fins i tot una novel·la contemporània, per cert, El lloro de Flaubert, de Julian Barnes.

Fa anys vaig escriure un poema dedicat a les persones senzilles, en aquell cas, un home, tan menystingudes i tan imprescindibles a la vida pràctica i quotidiana.

Balada de l'home gris

Feliç qui mor sense saber que mor
feliç aquell que viu sense pensar-hi
feliç aquell que troba el seu amor
ensopit, i vulgar, i rutinari.

Feliç qui té la fe del més enllà
enterbolida amb fum d'espelma antiga,
i que tot el que arriba a desitjar
ho pot comprar a qualsevol botiga.

Feliç el conformista i el badoc
i aquell que no vol fama ni diners,
feliç aquell que no ha tastat el foc,
feliç aquell que no cobeja res.

Passar pel món com una ombra arraulida
sense desvetllar enveja ni passió,
passar tan sols, acaronant la vida,
com la tonada breu d'una cançó.

Passar de ser tingut per poca cosa
a la pols on tots hem de davallar.
no tenir nom, ni fets, ni haver fet nosa.
Passar sense remor. Tan sols passar.

La Pols dels Carrers, Meteora, 2006

UN ANTIC LLIBRE DE MODA, PER RAONS ÒBVIES

Sembla que la situació ha fet que revifés la lectura d'un llibre que ja té molts anys, La pesta, d'Albert Camus, publicat per primera vegada l'any 1947. En castellà es compta amb moltes traduccions, la més emblemàtica la de Rosa Chacel i, en català, amb la de Joan Fuster de principis dels seixanta. No cal dir que, si és possible, el millor és acostar-se directament a l'original. Per a més facilitat de lectura existeixen àudio books gratuits, penjats a Youtube, i força interessants.

Al grup Tot Història vam dedicar la tertúlia d'aquest més a aquest llibre, ajornant d'altres lectures. És la primera vegada que es tria una novel·la, tot i que sigui aquesta una novel·la molt especial, ja que sempre hem llegit obres de tema històric. Van sorgir molts temes a l'entorn del llibre, de la filosofia que s'hi percep, de la seva relació amb el nostre present, i, al capdavall, vam acabar més aviat parlant del nostre propi present i dels seus problemes. 

Vaig llegir el llibre fa molts anys, era molt jove i aleshores no vaig establir, com és lògic, relacions entre aquella situació i la nostra. Fins fa, com qui diu, quatre dies, el llibre em resultava més aviat metafòric. Tot i que Camus havia tingut notícies d'epidèmies reals expliquen que tot plegat és una mena de metàfora política, relacionada amb l'ocupació nazi de França. Malauradament l'escriptor va morir molt jove i no sabem com hauria evolucionat el seu pensament o què ens hauria pogut explicar, més a fons, sobre aquest llibre, considerat una novel·la, tot i que es tracta d'una novel·la molt especial.

Moltes situacions del llibre ens remeten a l'actualitat, amb grans diferències, aquella és una pesta localitzada en una ciutat i ara ens trobem amb un problema universal. L'assistència mèdica, amb totes les seves limitacions, ha millorat força. I, de forma inevitable, el llibre mostra ombres incòmodes, lligades a la mentalitat de l'època, les dones son gairebé invisibles, tenen un paper poc rellevant, no parlen, pràcticament. I la població autòctona, considerant que som a Orà, no surt per enlloc, crec que tan sols en un breu comentari sobre el mal estat, mèdicament parlant, de la gent àrab (sic).

Coses semblants vam comentar, fa poc, en un cinefòrum sobre Casablanca. Es pot dir que allà la protagonista, excel·lent i lluminosa Ingrid Bergman, té molt de protagonisme. Però si anem al fons del tema, és una dona que depèn dels homes, fins i tot ideològicament. L'anècdota romàntica plana per damunt de la situació històrica i els magribins son uns grans absents, en aquell bat-i-bull del cafè d'en Rick.

He escrit en diferents ocasions sobre Camus, home brillant, atractiu, humanista en constant evolució, i que, amb el temps, ha estat més valorat que Sartre. Els orígens de tots dos eren diferents, és clar. Expliquen que, en el fons, el que li passava a Sartre és que Camus tenia més èxit amb les dones i més bona planta, les gelosies d'aquest tipus no son cap bestiesa i expliquen moltes crítiques absurdes i moltes rivalitats suposadament intel·lectuals. 

Aquella França, avui, em resulta molt menys mítica que quan era jove i imaginava existencialistes ben peixats fumant en sòtans plens de fum i d'alcohol, mentre Juliete Greco cantava coses com ara Le temps des cerises i un pintor de Montmartre feia retrats al carbonet, fins i tot enmig de la penombra. 

Camus no va conèixer del tot el tema del problema algerià, tot just va començar a saber com anaven les coses i es mostrava molt inquiet, ben conegut és aquell comentari, sovint mal explicat i tret de context, sobre la possibilitat de què la seva mare patís un atemptat terrorista, i de què entre la justícia i la seva mare, ell triava la mare. Ell era partidari d'una Algèria en pla d'igualtat amb el continent però, això sí, francesa. Sobta pensar com gent intel·ligent i brillant no s'interessava gaire per la cultura de fons del país colonitzat. 

Malgrat tot, Camus s'aprecia perquè se'ns mostra -i potser m'equivoco- com algú poc dogmàtic, amb coratge per canviar d'idees i de tendències, si cal. Tenia iaia menorquina, com és ben sabut. I al discurs del Nobel va lloar el seu mestre de primària, gràcies al qual va aconseguir seguir estudis superiors, poques vegades ens han dedicat un discurs tan rellevant, la veritat.

Un altre tema present al llibre és el de la presència o no de Déu i la possibilitat d'una ètica laica. Avui sembla aquest un tema superat però a molta literatura de fa algun temps era una qüestió recurrent. Avui sabem que, sense Déu, es pot viure, fins i tot, molt millor, i que no tot està permès, ni de bon tros. En tot cas a La Peste hi convergeixen molts temes gens menyspreables, encara avui, o, sobretot, avui. Com ara el debat, reobert aquests dies, entre la necessitat de control dels poders i la llibertat personal i individual, la qual, en determinades situacions, acaba reduïda a ben poca cosa, i tots contents, a més a més.

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2010/01/albert-camus-i-leuropa-dahir.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2018/05/albert-camus-una-vida-i-moltes.html

ARXIPÈLAGS SIMBÒLICS

Philippe Claudel, escriptor i cineasta francès nascut a prop de Nancy, l'any 1962, ha esdevingut un autor d'èxit i reconegut. No tots els seus llibres ens han arribat traduïts i, si es pot, cal acostar-se a les versions originals d'aquest autor.  A L'arxipèlag del Gos, com en d'altres novel·les seves, ens immergeix en una geografia metafòrica, els personatges també son arquetips i els bateja amb noms com ara L'Alcalde, El Professor, La Vella, El Capellà... amb algunes excepcions molt significatives.

L'argument grinyola en algun moment i la història no resulta del tot rodona, passava una mica el mateix a Ànimes grises, però això és del menys. Que hi hagi morts, misteris i traïdories ha propiciat que, com sol passar avui, de forma abusiva, s'etiqueti el llibre, en part, com a thriller. Em temo que al final hi haurà poca cosa que no sigui novel·la d'enjòlit, vaja. 

Claudel beu en moltes fons i l'esquema del llibre pot semblar poc original, ens remet a èxits del passat, com ara a aquell Enemic del Poble ibsenià o al Crist de Nou crucificat, un clàssic de la meva joventut reeditat no fa gaire, per cert. Un fet inesperat sacseja una comunitat tancada, rància, endarrerida i poruga. En aquest cas el fet és ben actual, l'arribada de tres cadàvers d'estrangers a la platja d'aquesta illa metafòrica. Un perill, a més a més del del volcà, per a l'estabilitat sòrdida dels seus habitats, esperançats amb un futur i eteri turisme impossible.

L'actitud de les forces vives, exemplificades en els poders tradicionals de les comunitats, serà amagar el tema. Però el foraster acollit amb reticències, l'intel·lectual bonhomiós i responsable, no hi estarà d'acord. Caldrà neutralitzar-lo amb una acusació greu i sacrificar-lo pel suposat bé comú. És clar que les coses no son tan senzilles i pot ser que la presència dels ofegats acabi per arribar a l'eixida de casa.

L'originalitat de l'escriptor francès rau en què sap denunciar i inquietar, a l'entorn dels mal de la humanitat, a nivell col·lectiu i individual, sense fer pamflets i escrivint molt bé. Els problemes de l'ànima humana persisteixen i es repeteixen, però mai no són ben bé iguals, la gent canvia i les circumstàncies, també. L'evolució moral, que jo vull creure que existeix, va molt lenta i té alts i baixos. La grapa de l'autor és que inserint els fets en un espai imaginari el podem reconèixer i identificar sense  problemes, aquesta illa pot ser un barri, un poble, un país o un partit polític. Les misèries existeixen però tan sols es fan evidents quan convenen i es poden tergiversar, en profit dels qui manen.

L'Arxipèlag del Gos és una mena de faula moral ben intencionada, malauradament les denúncies intel·lectuals no han fet mai el forat esperat en el conjunt de la societat, de què serveix sensibilitzar-se sobre un tema si no hi pots fer gaire cosa, de forma directa? Tot i amb això calen escriptors i escriptores com Claudel que mirin una mica més enllà del seu melic, això sí. I que escriguin bé, per descomptat.

COLETTE AL CINEMA

S'ha estrenat la pel·lícula Colette, sobre la vida d'aquesta escriptora inclassificable, protagonitzada per Keira Knightley i Domínic West, i dirigida per Wash Westmoreland. No es pot negar que Knightley no sigui una bona actriu però té alguna cosa que fa que mai no m'acabi de convèncer, tampoc en aquesta recreació dels primers anys del personatge. Una mena de fredor, no sé com explicar-ho. La pel·lícula és una biografia parcial, acotada en el temps, amb una bona recreació de l'ambient d'aquells anys i d'aquell París tan mitificat.

La vida de l'escriptora va ser llarga, complexa  i apassionada. En alguna promoció s'ha fet referència a que Colette és una dona oblidada, doncs ho deu ser per aquí i per segons qui, a França és tot un mite de referència. No fa pas molts anys que ens van oferir una nova versió d'una de les seves novel·les més populars, Chérie, en una versió, com en aquest cas, una mica massa americana. Colette, ara i aquí, parla en anglès i escriu en francès, per cert.

Domínic West em va resultar més convincent en el paper d'aquest Willy vividor i espavilat, que no tan sols explotava la seva dona en el tema literari sinó que havia muntat una petita empresa de negres a sou. No era pas l'únic i avui potser també en trobaríem algun altre. Colette era una autora desaconsellable per la moral vigent, durant la meva joventut, tot i que algun llibre d'ella es podia trobar, fins i tot en edició barata mentre que els suposadament escandalosos corrien sota mà, fins i tot per les casernes dels reclutes. Colette encara era viva quan  jo era petita, recordo haver-ne vist alguna fotografia a les revistes, va morir el 1954.

 

Per la xarxa he trobat una imatge de la coberta d'una edició de Chéri que a la web on es troba, de venda de llibres de segona mà, titllen de vintage. Algú em va passar aquesta novel·la, quan ja era vella, i recordo que unes companyes de feina es reien de mi ja que pensaven que era una mena d'obreta tipus Corín Tellado, a causa de la coberta. Quan van fer la nova versió del llibre, el 2009, em vaig tornar mico pel fet que no trobava cap referència a alguna versió protagonitzada pel gran Jean Marais, que és el noi de la coberta. I és que, de fet, la fotografia pertany a una versió teatral francesa, de 1949. També tinc molt present la versió en cinema de Gigí, amb Leslie Caron, molt promocionada i que em va decebre, m'esperava una altra cosa, no havia llegit el llibre, aleshores. 

Colette ha estat força present en el cinema, ja el 1913 es va fer una versió muda de Claudine, dirigida per Henri Pouctal, i el 1918 una versió de La vagabonde. Marc Allégret va portar a la pantalla una novel·la de Vicki Baum, una autora que va tenir el seu moment, Lac  aux  dames. Era l'any 1934 i Colette va treballar a fons en el guió. L'escriptora també va intervenir en el guió de Divine, el 1935, d'Ophuls. Claudine à l'école va passar al cinema el 1937, dirigida per Serge de Poligny, amb Blanchette Brunoy en el paper de protagonista. Jaqueline Audry va dirigir una primera Gigi, amb Danièle Delorme. 1950 va veure estrenar tres versions de Colette, Julie de Carneilhan, Minne, la ingenua libertina, també amb Delorme i una primera adaptació de Chéri, dirigida per Pierre Billon. 

El 1952 Rosellini es va basar en un relat de Colette per al seu episodi en una pel·lícula dedicada als pecats capitals, en el seu cas, l'enveja. El cinema d'episodis, dirigits per directors diferents, va ser una moda relativa durant uns anys. Le ble en herbe, del 1954, una història sobre dos adolescents, amics de petits, que es converteixen en amants, va ser dirigida per Autant-Lara. Rosellini es va tornar a inspirar en Colette per Viaggio en Italia, del 1954, amb Bergman i Sanders en el paper d'un matrimoni en crisi. 

L'any 1958 va arribar la Gigi de Minnelli, un musical molt esperat i promocionat, que havia estat ja musical teatral i que potser no va respondre del tot a les expectatives. La pel·lícula va abaltir l'amoralitat picant del text primigeni per fer l'argument més convencional i Audrey Hepburn, que l'havia representat al teatre, amb èxit, va estar a punt de fer el paper principal però sembla que al final el va refusar.

I ja, fins al 2009, no tornem a retrobar les seves novel·les, al cinema, amb el Chéri de Stephen Frears.  Pel que fa als aspectes biogràfics, el 1991 es va estrenar Becoming Colette, dirigida per Danny Huston, amb Mathilda May i Brandauer en el paper de Willy. La televisió francesa ha endegat documentals sobre l'escriptora i unes quantes sèries televisives sobre llibres seus, de  forma constant i devota, sense oblits remarcables i amb constància patriòtica. I segur que em deixo coses al tinter.

De tot plegat, a casa nostra segurament n'hem vist una part molt petita. Els seus llibres s'han reeditat aquí de forma parcial i una mica erràtica, no sé si hi ha alguna coseta en català i tot. La vida de Colette va ser tan intensa i apassionada que caldria una sèrie llarga i ben feta per esbrinar tan sols una part relativa del seu pes específic, literari i humà.  Va relacionar-se amb un munt de gent interessant d'èpoques diverses i es va adaptar a la modernitat, col·laborant amb el cinema i la televisió. 

Per això, tot i que amb aspectes positius i admetent que la pel·lícula actual passa prou bé i es pot veure, sembla que sigui, de fet, el primer capítol de la sèrie hipotètica i possible. Pionera, trencadora, intel·ligent, polifacètica, prolífica i contradictòria, aquesta dona va ser tot un volcà en erupció, més enllà fins i tot del tema sexual, al qual no li trec importància. Els qui no l'han llegit o no en saben res, amb aquesta pel·lícula es quedaran una mica in albis. 

Els anys passen molt de pressa, en el cinema, gràcies al conegut i pràctic recurs de posar-nos cartellets amb la data i mostrar com la moda, la il·luminació i els carruatges evolucionen. Pel que fa a la posteritat, al final ens ofereixen un cert resum de la seva trajectòria vital, amb algunes fotografies reals. Poca cosa. però sempre ens quedarà internet, per sort i gaudi dels tafaners contemporanis.

MOLT MÉS QUE UNA BIOGRAFIA

La vida de Txèkhov, escrita per Irene Nemirovsky, és va publicar per primera vegada després de la mort de l'escriptora, l'any 1945. Existeixen diferents edicions en castellà però jo diria que aquesta de L'Avenç, amb una molt bona traducció de Margarida Casacuberta, és la primera en català que tenim a l'abast. Txèkhov és un personatge que ens continua fascinant, sobretot a través d'alguns dels seus contes i de les seves obres de teatre més emblemàtiques. 

Com sol passar, aquesta fascinació ha fet que molts directors i arranjadors en fessin versions diverses, ara tenim un Ivanov al Lliure que no he vist, per tant no en puc dir res. No em crida l'atenció ja que a mi m'agraden les obres de l'autor quan les representen de forma clàssica tot i que sovint, en l'actualitat, fins i tot els muntatges més convencionals, es passen les acotacions, gairebé tan importants com el text, pel folre.

Nemirovsky ha estat una escriptora que hem redescobert en aquests darrers anys, al menys a fons, tot i que de Le bal hi ha fins i tot una versió en pel·lícula, de l'any 1931,   interpretada per una molt jove Danielle Darrieux, mite vivent i incombustible del cinema francès que aquest maig farà cent anys, si Déu vol.

Dues vides intenses, malmeses més o menys a la mateixa edat, i difícils de comparar, més enllà dels orígens eslaus de tots dos. Nemirovsky potser no va comptar amb l'afecte maternal de petita però no va tenir necessitats materials, més aviat al contrari, va néixer entre les elits i va rebre una educació intensa i acurada. Però la vida és estranya i va topar de front amb aquell horror que sacsejaria el continent i que avui ens sembla inexplicable, per moltes explicacions que se li busquin.

Com Zweig, Nemirovsky era jueva reticent, més aviat refusava el tema i en feia brometa però el tema la va encalçar i eliminar i no pas a Alemanya sinó en aquesta França sovint tan contradictòria i que havia conegut ja misèries antisemites com l'afer Dreyfus. Txèkhov sembla, en ocasions, no sentir simpatia pels jueus però aquest és un factor anecdòtic ja que l'escriptor era, per damunt de tot, un molt bon home, disposat a patir amb els qui patien. No cal ni tan sols que militem en res per tal que ens caiguin bastonades quan vagin mal dades, n'hi ha prou amb què ens etiquetin d'allò que potser no hem volgut ni tan sols ser. Al menys en èpoques passades es toleraven, amb moltes limitacions, els conversos. El nazisme i el col·laboracionisme francès no filaven tan prim ja que ells prioritzaven allò de la raça per damunt de les creences religioses.

La infantesa i joventut de l'escriptor fan que moltes teories pedagògiques sobre l'entorn i la família se'ns esberlin. Hi ha gent que se m'enfada quan li dic que a través de la meva feina d'anys he comprovat com de famílies lamentables en sortien fills excel·lents i a l'inrevés, allò de l'ovella negra rebrota de tant en tant a l'indret més afable, tranquil i pacífic. Adolf Tobeña ha insistit en el tema, des d'un punt de vista més científic, però quan l'han portat a un debat o tertúlia he vist que els seus contertulians semblaven no creure del tot en el que explicava, malgrat que qualsevol observació del passat, mirada en perspectiva o sota la lent familiar i de l'entorn proper, ens demostra que les coses són com són i no com voldríem que fossin. 

És clar que tractar i educar bé les criatures pot tenir efectes positius i, a l'inrevés, però no sempre és així, ni de bon tros. És com creure que amb l'augment de l'educació i la cultura serem millors, un bon grapat de gent culta ha fet molts disbarats o ha deixat que se'n fessin i han existit persones excel·lents que eren analfabetes o ignorants. En aquestes sobrevaloracions de la cultura o de la lectura també hi suren prejudicis i elitismes. En els darrers temps vivim davant d'una altra onada ximpleta de pedagogia suposadament moderna i innovadora beneïda per alguns suposats experts, què hi farem. 

La vida de l'escriptor rus ens resulta prou coneguda, ell mateix va escriure sovint a l'entorn de les seves vivències personals, però el llibre de Nemirovsky és molt més que una biografia i ens obre moltes finestres a l'entorn de l'escriptor, sempre queden coses per descobrir, encara que no ho sembli. El mateix passa amb el context, aquella Rússia contradictòria, violenta i miserable en molts aspectes però amb tanta grandesa en uns altres. Txèkhov era realista, no s'enganyava pel que fa a la natura humana, sabia que hi havia bona gent, poca, però que sovint era absolutament impotent davant de la situació. En algun moment va escriure que el món era bonic però que érem nosaltres, els humans, els qui potser hi sobraven. Té moltes frases estranyament modernes, com ara aquella que diu que els homes intel·ligents volen aprendre i els altres, ensenyar. O com quan manifesta que en la seva valoració de les obres literàries tan sols coneix un criteri, el de si li agraden o no. 

Txèkhov era metge i exercia, sovint sense cobrar. Aquests escriptors eteris que es queixen d'haver de fer feines diverses o que critiquen i criticaven el lletraferit de diumenge per la tarda haurien de reflexionar sobre aquesta mena de coses i de vides. Va viatjar a l'infern, a aquella horrible Sibèria carcerària, malgrat la seva, ja, mala salut perquè creia que ho havia de fer. La Rússia de l'època és estranya, molta gent s'adona de què les coses han de ser d'una altra manera i es fan intents ben intencionats que aconsegueixen poca cosa ja que les solucions ràpides no existeixen. 

La de després va ser, durant anys, igualment horrible, malgrat les lectures idealitzades que n'hem volgut fer, una mica com els passava als russos mateixos quan idealitzaven els mugics, ja que alguna cosa hem de pensar que hi ha en el nostra entorn que ens forneixi una mica d'esperança. Txékhov escrivia que la felicitat no existeix sinó més aviat el nostre desig de què existeixi, ben mirat no és poca cosa. La dura vida de Txékhov ens hauria d'ajudar a no queixar-nos però és més còmode estar instal·lats en la queixa recurrent. Del que es pot llegir avui, sobretot a l'entorn de la política i la societat, un tant per cent molt alt són, de fet, queixes inútils i moltes vegades, absurdes, que no serveixen per a res.

Nemirovsky va deixar descendència, Txèkhov va deixar darrera seu Olga Knipper, que va arribar als noranta anys en aquell terrible context de la Unió Soviètica. Van estar casats durant poc temps, una part del qual, separats a causa de la feina d'ella. Les consideracions que Nemirovsky fa a l'entorn de la devoció russa pels seus actors és encisadora. Semblant, potser, a la que inspiren els actors argentins a la seva terra, tema sobre el qual ironitzava en una ocasió, per la ràdio, Emilio Gutiérrez Caba, que planyia la poca durada de les nostres devocions teatrals. Teatrals, literàries i de tot, diria jo. Aquesta vida de l'escriptor és un petit gran llibre amb fragments inoblidables, per tenir i rellegir, vaja.

ERNAUX, ALTRA VEGADA

He continuat amb la lectura d'Annie Ernaux, encara més després que la Glòria me la recomanés. He trobat llibres seus, barats i de forma còmoda, a Iberlibro, en francès, així practico aquesta llengua que m'evoca el temps de la infantesa i l'adolescència, car el francès era aleshores l'idioma habitual en l'aprenentatge escolar. 

Quan més llegeixo aquesta autora més em sorprèn el Nobel atorgat a Modiano, existint Ernaux al mateix país, però ja he insistit en moltes ocasions en què això dels premis té molts condicionants i servituds metaliteràries. En la majoria de casos, pel que fa als premis, un dels temes descompensats és el del nombre d'homes en comparació amb el de dones. La place m'ha emocionat a fons, feia temps que no em passava amb un llibre. Ernaux evoca la figura del seu pare, mort gairebé al mateix temps en què ella aconsegueix una plaça de professora

Un pare amb uns quants paral·lelismes amb el meu, infanteses difícils, una pobresa que gairebé era misèria sense arribar a ser-ho i que, per això, conformava la gent en pensar que n'hi havia que ho passaven pitjor. I una inseguritat fornida en una mena de complex d'inferioritat, a causa de no haver pogut assolir un gruix cultural ni una solidesa econòmica. Al mateix temps, una estranya barreja de respecte i menyspreu vers els més afavorits que porta, de forma inevitable, a un sentiment personal molt habitual, desitjar que la filla tiri endavant, tingui èxit professional i es converteixi en una burgesa.

Ernaux, que fa literatura amb la seva pròpia vida, no es pot escapar, en ocasions, d'alguns prejudicis culturals, passats pel garbell de la saviesa oficial i acadèmica. Al capdavall la infantesa marca i això que ella va tenir l'oportunitat d'estudiar, filla única, amb una germana morta a causa d'una malaltia com la diftèria. I amb uns pares que a còpia de treballar molt van anar aconseguint un cert benestar amb una petita botigueta-taverna. L'escriptora ha manifestat en alguna ocasió que no fa catarsi personal però això es podria matisar. El que passa és que allò que fa, sobretot, és literatura. 

Una evidència: la França profunda de l'època era tan galdosa com el nostre país, potser tenien alguns serveis més, a l'abast, però ben poca cosa. Quan jo era jove es va publicar un informe a França on s'evidenciava que a la universitat encara hi arribaven de forma majoritària els rics i els burgesos. Els anys seixanta hi va haver un salt endavant però una cosa era París i l'altra, les províncies i els poblets. Els universitaris d'aquí i d'allà que pertanyien a les minories, amb alguna excepció puntual i atzarosa, sentien un cert menyspreu motivat per la tradició educativa, vers la gent ordinària i inculta. Pobra, vaja. Una mena d'absurd sentiment de superioritat que es pot copsar fins i tot en llibres com la recent biografia de Montserrat Roig, per exemple. Tot va canviar de pressa, això sí, i avui tenim noves víctimes en qui emmirallar-nos, encara he escoltat coses com ara que els recents immigrants fan baixar el nivell de l'escola i això referit al nivell de parvulari, que ja és gros.

Un element per a aquest menyspreu ha estat el dialecte. Els francesos han estat uns mestres en això de diferenciar el bon idioma de l'idioma pagerol, incorrecte, que evidenciava el baix nivell del qui parlava o escrivia. Ernaux explica com l'anguniejava escoltar determinades paraules a casa seva, encara cueja tot això, em temo que a la majoria de llocs de la terra. Una companya mestra m'explicaba una cosa semblant, com l'avergonyia que el seu pare, d'un poble de Granada, utilitzés mots de tant valor patrimonial com hogaño. La diferència entre llengua i dialecte és  inexistent, fins i tot la definició de què és una llengua no resulta gens clara i està subjecte a dèries i prejudicis, vegeu els diccionaris, tot i que els diccionaris també poden ser molt maliciosos. Hi ha pel mig política, classisme, mandarinatges.

Avui la truita ha fet un tomb i no es fa tanta broma sobre els habitants del món rural com sobre els dels grans centres urbans, en els quals es conformen noves variants i nous accents. Una broma recurrent sobre pagerols, que el llibre recull, em recorda facècies actuals sobre infants que creuen que la llet surt del tetrabrik, perquè són de Can Fanga. No me n'he trobat mai cap, la veritat. Però encara hi ha qui se sorprèn quan transita per comarques, sobretot per les del sud, les formes dialectals de les quals ens són poc conegudes. Els prejudicis no tenen aturador i son constants i en totes direccions. 

Ernaux és ja una clàssica moderna de la literatura francesa, si és té en compte el molt que es troba escrit sobre ella i sobre la seva obra. El llibre que m'han enviat, de Gallimard, compta amb un munt de notés i propostes destinades a allò de fer el treball de l'institut, a mi m'han estat útils però em fa una mica d'angúnia el tema de les lectures destinades a escolars de nivells no universitaris, la veritat. A base de donar tanta referència mastegada es condiciona la recepció literària i de vegades em temo que es pot provocar fins i tot un cert rebuig lector.

Moltes de les notes recullen les referències intel·lectuals que fa l'autora. La gent adulta amb una cultureta mitjana, àdhuc aquell que no és francès, en podria prescindir. En un fragment Ernaux incideix en el fet que allò que els seus pares van viure tenia poc a veure amb el que vivia i escrivia Proust per la mateixa epoca o, també comenta, per exemple, que Proust valora la forma dialectal d'una coneguda perquè aquesta és... la minyona de la casa. Doncs això també ve explicat a les notes, no fos cas que els lectors no entenguessin la referència. 

El llibre que comentava fa uns dies, La mujer helada, és anterior a La place, penso que paga la pena, si és possible, seguir una mica l'autora de forma cronològica, tot i que tampoc no resulta imprescindible. La place va guanyar el premi Renaudot i va representar l'inici del reconeixement de l'escriptora, és un premi de prestigi que tampoc no ha estat exempt de polèmica. Com que ara tinc la dèria de fer números en tot, també he comprobat que s'ha donat a més homes que dones. No  passa tan sols en el camp literari, sinó en molts altres, els motius poden ser diversos però no sembla que ningú s'hi posi pedres al fetge, que diuen. Fins i tot en un tema banal com això dels 'catalans sociables' les catalanes o són insociables o són absents del rànking.

Un altre llibre que he llegit d'Ernaux ha estat Passion simple, és un volum molt breu, gairebé és pot considerar un conte i tot i que està molt ben escrit no té la volada emocional de l'anterior. Explica la guilladura a la qual et porta una passió amorosa, sexual sobretot, i les ximpleries que acabes fent i tot el que acabes oblidant, centrant la teva vida en l'objecte del desig. Com que no he arribat a aquests extrems de dependència física i emocional no m'ha produït la mateixa empatia que l'anterior, però és evident que fins i tot en obres de menys ambició Ernaux és una gran escriptora i que ha assolit allò tan cobejat per tots els lletraferits i lletraferides, un estil propi.

Continuarà...

ANNIE ERNAUX, LA MEMÒRIA LÚCIDA I EL PES DE LA VIDA

Fa pocs dies em vaig ensopegar, per casualitat, amb un llibre d'Annie Ernaux, un dels més antics, però publicat el 2015 en l'editorial Cabaret Voltaire. En castellà en podem trobar mitja dotzena més, la majoria publicats per Tusquets. Res, fins ara, en català, cosa una mica preocupant quan fins i tot hi ha alguna cosa traduïda al basc. M'ha sorprès comprovar el molt que s'ha escrit sobre aquesta autora, inclòs un voluminós treball en pdf al qual es pot accedir de forma gratuïta, una tesi doctoral. La gasiveria de les wikipèdies contrasta amb el gran volum d'informació de tota mena sobre Ernaux: entrevistes, comentaris, ressenyes, fotografies. 

Ernaux és avui ja una senyora gran, velleta (va néixer el 1940), encara que això de vell sigui en l'actualitat quelcom políticament incorrecte, un penjament, en lloc de ser una connotació positiva lligada a l'experiència vital acumulada. Ernaux ha fet literatura de la seva vida i ho ha fet d'una manera molt personal, amb un estil propi, acumulatiu i contundent, a tall de ganivet, com comenta en algun lloc. Explica ella mateixa que la majoria d'allò que ha escrit no es pot considerar narrativa, però avui els límits del gènere són imprecisos, confusos, ja que hi cap de tot, en aquest calaix de sastre de la novel·la del present. Ernaux ha manifestat més d'una vegada que no utilitza l'escriptura com a catarsi, encara que això, contemplat de portes enfora, sigui qüestionable.

El llibre que he acabat recentment, La mujer helada, un títol que no agrada a l'escriptora i que va imposar l'editorial, és dels inicis, de l'any 81, i en ell l'autora explora els condicionaments sociològics de l'educació ambiental femenina que fan que de forma recurrent, malgrat fins i tot en casos com el seu, a la França il·lustrada, amb estudis i una família poc convencional al darrere, aboqui la dona a l'aparellament, el matrimoni i la maternitat. Volem pensar, encara més quan som joves, que decidim pel nostre compte però la majoria de decisions venen canalitzades pel pensament vigent en cada moment, molt més important que l'educació rebuda o que la família de la qual es procedeix.

França ranciejava aleshores més del que ens pensàvem, vet-ho aquí, i ho deu fer encara, altrament no s'expliquen moltes coses del present d'un país que ha sabut explotar en la seva mitologia les misèries històriques patides i ha tingut en moltes ocasions la grapa de fer de la necessitat, virtut. Una de les seves virtuts és el tracte dels temes culturals i les possibilitats oferides a la gent com Ernaux però també a personatges en les antípodes ideològiques de l'escriptora, com Richard Millet.

Millet és un escriptor i editor polèmic, provocador, i l'any 2012 va publicar un assaig titolat Langue fantôme, suivi de Éloge littéraire d'Anders Breivik. Breivik és el sinistre personatge noruec que va assassinar brutalment tot un munt de joves compatriotes, en un país d'aquests que admirem i tenim per modèlics. El garbuix ideològic de l'assassí es va manifestar complex i incomprensible tot i que sempre se cerquen explicacions, fins i tot literàries, com en el cas dels escrits de Richard Millet. 

Ernaux va publicar un article a Le Monde titllant l'assaig de Millet de feixista i de deshonra per a la literatura, acompanyat d'un centenar de signatures de suport d'altres lletraferits, entre els quals Le Clézio. L'escrit de Richard Millet era molt criticable, evidentment, però una tendència suïcida de l'esquerra canònica, ara i abans, és la de silenciar i voler esborrar del mapa tot allò que no respon a les consignes i als tòpics ideològics habituals.

Tot plegat va generar una agre polèmica de la qual aquí ens n'han arribat les engrunes i en la qual es barrejaven temes com el multiculturalisme, la llibertat de l'escriptor, la pèrdua de pes de la llengua francesa, el terrorisme, la miopia general davant dels problemes seriosos que ens encalcen. I va provocar desqualificacions més específiques, a un costat, a l'altre, i també al mig, sobre la qualitat dels escriptors implicats i el seu suposat prestigi i pes moral per pontificar. Patrick Besson va escriure un altre article a Le Point en el qual qualificava Ernaux d'escriptora lamentable, valoració literària que no venia a tomb, i deia que ni ella ni Le Clézio eren qui per dir què s'havia o no de publicar.

Aquestes polèmiques en les quals s'hi barreja de tot i més em fan fins i tot enveja, són impensables a casa nostra, on poques coses semblants van més enllà del boca-orella i del sotto voce per a iniciats i on avui la majoria d'escriptors no sabem ben bé de quin peu calcen, la veritat. No sé si la polèmica devia transcendir en excés a França, potser no va passar gaire enllà dels cercles elitistes i intel·lectuals. 

Tornant a la literatura sociològica d'Ernaux, crec que no deixa indiferent. L'escriptora ha aconseguit un estil propi molt particular i ens toca la fibra, sobretot a les senyores que ja tenim alguns anys. El sexisme subtil es va adaptant al que toca en cada moment, quan algú entra a fons en el tema, per exemple, de les modes en el vestir o el calçar que limiten la mobilitat de les dones, àdhuc de les dones suposadament modernes, sempre hi ha qui s'empipa, què hi ha de dolent en voler lluir i estar com un figurín? Fins i tot la normalització, més o menys, de les diferents tendències sexuals ha evidenciat que en les parelles homosexuals, d'una manera o d'una altra, es repeteixen més d'una vegada els rols convencionals.

La mujer helada és un recorregut amarg i lúcid sobre els anys d'aprenentatge, la infantesa, l'escola, la universitat, fins arribar al temps de festejar i al matrimoni, amb l'afegitó de la mitificada i santificada maternitat. El tema polític és marginal, en aparença. No hi ha militància activa explícita en aquesta Ernaux dels vuitanta però sí una mena de consciencia de classe i, evidentment de gènere. Les primeres persones, també homes però encara més dones, que accedien als estudis universitaris procedents de classes socials humils es trobaven amb un món hostil i elitista, però admirat de forma babaua, amb complex de superioritat i al qual es desitjava pertànyer, és clar. El paradigma de tot plegat va ser allò que Joan de Sagarra va batejar com gauche divine. Marsé va entomar el tema amb grapa novel·lística, tot i que de forma una mica parcial.

Ernaux, filla única d'una botiguera de poble, el marit de la qual tenia cura de coses com ara fer el dinar o rentar els plats, activitats aleshores mal vistes en els senyors, fins i tot a la França admirada, i per a la qual la pols damunt dels mobles tenia molt poca importància, es va casar amb un burgès il·lustrat. Aquí el tema surt de passada però el tracta més a fons en d'altres llibres. Alguna Ernaux del demà potser també reflexionarà literàriament sobre les moltes formes que el costumari contemporani adopta per a domesticar-nos i fer-nos pertànyer al ramat del moment, fins i tot assumint de forma coratjosa les limitacions que ens imposen les tendències vigents i que no som capaces de percebre mentre les patim. La mujer helada és una mena d'introducció no massa llarga a la lucidesa, des d'un punt de vista femení, evidentment. Mémoire de fille és el darrer llibre publicat de l'escriptora i m'encanta la sobrietat tradicional d'aquestes cobertes franceses de Gallimard que no han de recórrer a il·lustracions surrealistes per vendre.

D'UN TEMPS, D'UNES CANÇONS, D'UNS FESTIVALS

És una mica sorprenent la revifalla del Festival d'Eurovisió, en el qual la majoria de tonades s'han reconvertit en berridos anglosajones, un penjament utilitzat per un company de feina dels anys seixanta molt patriota, hispànicament parlant, del qual no sé pas que se'n deu haver fet, davant de l'aleshores incipient colonització musical popular. Tot i que amb els anys una de les pèrdues més preocupants és la pèrdua de la capacitat de sorprendre't de res. Avui, com cantava i canta encara, per sort, Aznavour: 

Je vous parle d'un temps/ que les moins de vingt ans/ ne peuvent pas connaître...

És clar que potser caldria canviar això dels vint anys pels quaranta, fins i tot pels cinquanta. Durant molt de temps les cançons que guanyaven festivals es podien escoltar sovint per la ràdio, es traduïen al castellà i ens les apreníem de memòria quan érem infants, en aquelles versions hispàniques que avui em semblen gairebé entranyables. M'adono del fet que vaig arribar a cantar algunes cançons sense saber que eren les guanyadores dels festivals d'aleshores i és que la tele encara no existia, en el meu context sòcio-cultural.

Pel que fa a l'Eurovisió, una de les primeres guanyadores que vaig entonar amb les amiguetes de l'escola va ser la de Tom Pillibí. gairebé ens semblava una cançoneta infantil. I més endavant Nous les amoreux, la qual per la pell de brau i gràcies al nostre Guardiola cantant, el Frank Sinatra espanyol li havien arribat a dir, es va titular Sol de nuestro amor.

En aquella època jo ni tan sols no anava a ballar enlloc, tot i que algunes amiguetes de l'escola a l'estiu ja s'havien estrenat en les festes majors dels seus pobles, una servitud de no tenir poble personalitzat i accessible durant les vacances, vaja. 

Nous les amoreux la cantava un senyor que jo identificava gairebé amb la raça francesa genuïna, Jean Claude Pascal. Aquell tipus francès tòpic anava ben pentinat, era atractiu i elegant i tenia charme, però jo aleshores hauria estat incapaç de definir en què consistia l'afrancesament que podia percebre de forma intuïtiva. El premi el va guanyar representant a Luxemburg. L'únic defecte que li trobàvem a l'època eren unes orelletes una mica com de pàmpol, però al capdavall tenien la seva gràcia.

Pascal va ser un home polifacètic i culte, que va morir conco i relativament oblidat, de forma immerescuda, la veritat. Va ser dissenyador de roba, cantant, actor, escriptor. Va néixer l'octubre de l'any 1927, a París, i va morir a Clichy, pel maig del 1992. En mencionar Clichy m'ha vingut al cap el títol d'una pel·lícula de Chabrol, Jours tranquilles a Clichy, per cert, que també havia gairebé oblidat.

Va quedar orfe de pare el mateix any que va néixer. Pascal se'n va anar a la guerra voluntari i va arribar a obtenir una condecoració important, la Croix de guerre, en ser el primer soldat francès en entrar a Estrasburg després de la derrota dels alemanys, el 1944. Aquest fet m'ha recordat un llibre que comentava fa poc, Los viernes en Enrico's, en el qual un dels personatges es qüestiona si les seves condecoracions militars no li van ser lliurades a causa de ser un soldat ben plantat i retratable. Pascal, ben plantat des dels inicis, va trobar feines ben aviat com a model i va fer alguna cosa en el mon de l'alta costura relacionada amb el teatre, fins i tot va treballar amb Dior. La seva mare pertanyia a una família benestant relacionada amb la indústria tèxtil.

Però la feina d'actor li agradava més i va començar a actuar de forma intensiva en el cinema i el teatre. Malauradament avui es fa difícil tornar a veure algunes d'aquelles pel·lícules franceses de l'època, moltes de ben interessants malgrat que en la seva filmografia hi ha de tot, com és habitual. Va ser aleshores quan va triar el cognom Pascal, ja que ell es deia Villeminot, es veu que a la família no li feia el pes veure's reflectida en els cartells de la faràndula.

Va treballar amb les grans actrius de l'època i va rebre premis i reconeixements però allò de la Nouvelle Vague, amb l'aterratge de nous actors i directors i grans canvis en les modes estètiques i de contingut, no el va saber adduir, tot i que va treballar a la televisió, en algunes sèries de prestigi. No és cap consol, però aquí sempre ens queixem dels oblits diversos i passa a tot arreu, què hi farem.

L'any 1961 li van proposar que representés Luxemburg en el Festival d'Eurovisió. La cançó que va guanyar, Nous les amoreux, explica els amors complexos i envoltats de prejudicis d'una parella i amb els anys s'ha sabut que contenia un missatge subliminal a favor de l'amor homosexual, tema amb el qual Pascal es devia identificar i que va explicar molts anys després, per a informació d'aquells que no estàvem iniciats en els misteris de les paraules ocultes en la cançó popular. 

El que sap greu és haver-te fet etèries il·lusions adolescents a l'entorn de senyors amb els quals avui saps que no hauries tingut cap mena d'oportunitat, en el cas, improbable, d'arribar-los a conèixer de prop. Tot i que també va treballar a Espanya, ep, en alguna perla com ara allò de Las cuatro bodas de Marisol. No hi fa res, hi sortia fins i tot el gran Emilio Gutiérrez Caba, que és un altre dels meus ídols.

L'actor es va reconvertir en cantant tot i que més endavant va retornar al teatre i al cinema. Al principi dels vuitanta va participar de nou a l'Eurovisió però no va tenir tanta sort. A partir de l'any 1983 es va dedicar a escriure novel·la de gènere, policíaca i històrica, amb grapa i ofici. Malauradament l'any 92 va morir a causa d'un càncer. Segons la seva voluntat el van incinerar i van repartir les cendres entre la badia del Mont Saint Michelle i la d'Hammammet, a Tunísia, on tenia una residència. La seva mare encara vivia aleshores i va fer col·locar una placa amb el seu nom a la capella familiar del cementiri de Montparnasse. 

Un de les seves novel·les històriques explica la vida del duc de Luynes, favorit de Lluís XIII. Pascal va ser considerat durant molt de temps l'home més ben vestit i elegant de França i el 2004 es va fer una exposició de la seva roba personal al Musée de la chemiserie et de l’élégance masculine, à Argenton-sur-Creuse. Hi ha museus per a tota mena de coses, ja ho veieu.

Nous les amoreux, ara que en sé la història, encara m'agrada més. Jean-Claude Pascal pertany a una època una època mig oblidada, romàntica i una mica decadent en alguns aspectes, aparentment reprimida, ja mítica. Ara fins i tot m'agrada la versió castellana del Josep Guardiola nostrat, què hi farem. 

Volia escriure sobre una altra cançó francesa eurovisiva que em porta records personals, però serà en una altra ocasió, que no em vull fer pesada. És tracta de L'oiseau i l'enfant, ja en una època en la qual tampoc no em vaig assabentar dels resultats eurovisius per un motiu recurrent, quan tens criatures petites passes a surar en un univers de mitologies ben diferents de les juvenils i de maduresa i entones més aviat coses com ara en un pueblo italiano, al pie de las montañas, eran uno dos y tres los valientes mosqueperros o bé ai, si arriba en Gargamel. Ara que ja sóc iaia m'he passat a hits tipus Mac, Mec, Mic, toca't el melic i coses pitjors. La figura del MIC mereix una anàlisi en profunditat, també conté llenguatge subliminal sobre diversitat sexual, però aquesta seria una altra història, més aviat pedagògica i educativa i avui ja no ens fa ni fred ni calor, tot plegat.

D'altres tonades eurovisives em porten així mateix nostàlgies diverses, algunes més patxangueres, que també tenen la seva gràcia. Per exemple, havia rigut molt amb els companys mestres muntant coreografies en dies de celebracions professionals, amb aquella tonada de la Betty Misiego, Su canción, molts anys després de l'època del seu triomf, de fet un segon lloc, en aquell ja llunyà 1979.

Per cert, a l'imprescindible Boulevard d'aquesta setmana també es va evocar la figura de Jean-Claude Pascal i d'altres cantants eurovisius. Aqui podeu escoltar el programa sencer.

Nous les amoureux
On voudrait nous séparer
On voudrait nous empêcher
D'être heureux
Nous les amoureux
Il paraît que c'est l'enfer
Qui nous guette
Ou bien le fer
Et le feu.
C'est vrai, les imbéciles et les méchants
Nous font du mal, nous jouent des tours
Pourtant rien n'est plus évident
Que l'amour
Nous les amoureux
Nous ne pouvons rien contre eux
Ils sont mille et l'on est deux
Les amoureux

Mais l'heure va sonner
Des nuits moins difficiles
Et je pourrai t'aimer
Sans qu'on en parle en ville
C'est promis
C'est écrit.

Nous les amoureux
Le soleil brille pour nous
Et l'on dort sur les genoux
Du bon Dieu
Nous les amoureux
Il nous a donné le droit
Au bonheur et à la joie
D'être deux
Alors, les sans-amour, les mal-aimés,
Il faudra bien nous acquitter
Vous qui n'avez jamais été
Condamnés
Nous les amoureux
Nous allons vivre sans vous
Car le ciel est avec nous
Les amoureux. 

JULIETTE BENZONI I LA HISTÒRIA RECREATIVA

Ha mort, rica i velleta, Juliette Benzoni, autora de novel·les històriques fulletinesques i amb grapa. El gènere ha revifat aquests darrers anys però per aquí, en llibres econòmics, ja fa anys que ens havien arribat molts títols de l'escriptora. França té la gràcia de valorar i revaloritzar tothom, fan una política cultural d'equip molt envejable. 

La presentació dels llibres, les cobertes sobretot, tenen molt a veure amb la consideració que els donem. Poca gent avui gosaria llegir un llibre amb aquelles divertides i sensuals cobertes de Bruguera però no li faria res que al metro el veiessin amb aquesta altra.

La novel·la històrica és un clàssic, revifa de tant en tant amb força i avui, com la novel·la negra, viu una bona temporada cosa que fa que surti molta palla. Hi ha qui demana a aquests llibres versemblança però això és el de menys, el que han de tenir és grapa. La grapa no sempre va de bracet amb la qualitat, però, al capdavall, què és, la qualitat?

Els grans èxits de Benzoni es van iniciar en el temps en el qual una sèrie històrica assolia també un gran èxit, la d'Angèlica, d'uns altres francesos, Anne i Serge Golon. Golon és també molt gran i encara escriu. Les modernes edicions d'aquella llarga saga han modernitzat la presentació i aquelles senyores estupendes bruguerianes han evolucionat vers una discreció més actualitzada:

Molts d'aquests llibres, els de Benzoni i els de Golon, han conegut versions en cinema i televisives. Sobre Angèlica la més famosa va ser una protagonitzada per Michèle Mercier i Robert Hossein. No tot ho hem vist per aquí, més aviat n'hem vist poca cosa.

Fa anys, molts, els primers llibres d'Angèlica s'emetien per la ràdio els diumenges a l'hora de dinar, més o menys. Era un dels pocs dies en els quals el meu pare podia dinar amb la família ja que a causa de la seva feina tenia uns horaris que feien impossible de totes totes això tan modern de la conciliació familiar. Aquell dia no es posava la ràdio a l'hora de dinar, cosa que a mi m'empipava ja que el dilluns les nenes de l'escola comentaven la sèrie radiofònica i jo no sabia de què anava. 

De novel·les històriques, com de novel·les de tot tipus, n'hi ha de millors i de pitjors, l'èxit és atzarós i no saps ben bé per què unes coses tenen èxit i unes altres no, depèn del moment i de molts factors. Fa uns dies l'escriptora Isabel Clara Simó ironitzava sobre això de què els llibres han d'enganxar però el cert és que aquest enganxament contribueix a vendre. 

Un altre tema és la qualitat, tema espinós, controvertit i que es mou a modes, tongades i tendències. L'important és que la gent s'ho passi bé llegint o fent el que li plagui. La recreació del passat a través de la narrativa sempre serà impossible, no érem allà i no tenim la mentalitat de la gent d'aleshores. Llegim història, real o inventada, a partir del nostre present i de la nostra ideologia. 

Molts autors i autores han arribat a aquesta narrativa per casualitat o per necessitat. Benzoni va rebre una proposta, feia de periodista i l'èxit d'Angèlica feia bullir l'olla fulletinesca. La crítica seriosa sovint ha estat molt reticent amb aquests llibres però al capdavall els de Dumas i els seus negres també són fulletons històrics ben cuinats. Benzoni, una supervivent de moltes batalles, era molt estimada al seu país, allà ser prolífic no és un penjament, com aquí, per sort per als afectats i les afectades.