SINUHÉ, LA PAU, LA CONDICIÓ HUMANA I AQUELLES PELIS D'ABANS

Aquests dies de fred i pandèmia recurrent son adients per veure cinema a la tele on, sense necessitat de recórrer a les plataformes o als, ja antics, CDs, es poden trobar sovint pel·lícules interessants en algun canal, sobretot al segon de RTVE o a betevé. Ahir em vaig entretenir en mirar Sinuhé, el egipcio, emesa en l'espai de cine clàssic de la segona cadena. 

Feia molts anys que no l'havia vista, no la repeteixen tant com, per exemple, Ben Hur. És clar que no és el mateix contemplar aquestes històries en la pantalla convencional que veure-les en una sala d'aquestes que, amb poquíssimes excepcions, pràcticament s'han extingit. I fins i tot en el cas de poder-ho fer, mai no podrem recuperar l'emoció de la nostra llunyana infantesa i el que representava l'espectacularitat del cinemascope, en aquells anys. 

Les pel·lícules, antigues o modernes, apleguen en el seu contingut una mena de llibre de narracions, basades en fets reals, que van més enllà del seu argument. Hi retrobem actors i actrius de tota mena, alguns van triomfar, d'altres no, com que pertanyien, per  a nosaltres, a un mon mític, sentim curiositat per les seves biografies i a Can Google en podem trobar tota mena de referències. Recordem directors, responsables de fotografia, música i músics, i, a més a més, ens fa evocar escenes de la nostra vida i de com érem, on érem i amb qui érem en aquells moments d'il·lusions efímeres. 

Sinuhé, l'Egipci prové del famós llibre de Mika Waltari (1908-1979), l'escriptor finés més conegut per nosaltres, sobretot per aquest títol, tot i que va ser un molt bon i prolífic escriptor. Les adaptacions al cinema tenen el poder de promocionar la literatura, encara que sovint ens amollin històries diferents i les haguem de contemplar sense voler entrar en massa comparacions.

Aquest llibre de Waltari era d'aquells que llegia tothom, quan jo era petita. Se n'han fet un munt d'edicions, és el més recordat i llegit, tot i que en té uns quants de remarcables. Al menys, en el seu cas, és fàcil trobar-ne d'ocasió, nous, a webs de segona mà, la gran majoria a preus molt econòmics i també d'altres seus ja que va conrear gèneres diversos, com ara la novel·la negra. 

Crec que algun veí ens el devia deixar, jo era relativament joveneta i me'l vaig empassar tot, ara em costa més llegir llibres tan voluminosos, per interessants que siguin, i tinc certa prevenció per la novel·la històrica. Després crec que el va comprar la meva mare gràcies a haver-se fet sòcia del Cercle de Lectors, potser el vam acabar fent fora, com tants altres. Ara m'han agafat ganes de tornar-lo a llegir, cosa relativament senzilla car s'ha anat reeditant.

La pel·licula es va rodar uns vuit anys després de la publicació del llibre. És una pel·lícula llargueta però, evidentment, tot i durar gairebé dues hores i mitja es va haver de refer i retallar la història original. Malgrat això crec que va conservar un cert esperit del continut, molt d'agrair. La va dirigir Michael Curtiz, la va produir Zanuck, dos personatges que ja mereixerien novel·la i pel·lícula pròpia. 

El repartiment és brillant i evocador, Purdom, Victor Mature, Jean Simmons, Peter Ustinov, Michael Wilding, Gene Tierney, Bella Darvi i uns quants més. Purdom va substituir Marlon Brando, que per motius, sembla que personals, va renunciar a fer el paper principal. Edmund Purdom va fer bons papers, era un actor interessant i ben plantat, però potser no va assolir el reconeixement merescut. Víctor Mature té fama de mal actor, a mi no m'ho sembla pas, al menys no tant com diuen. Ell mateix feia broma amb el tema, per cert.

Michael Wilding, un senyor anglès elegant, que va estar casat fins i tot amb Liz Taylor, amb qui va tenir dos nens, tampoc no va tenir la sort prevista. Aquí fa de faraó Akhenaton, un il·luminat pacifista que queia molt bé en el sector catòlic perquè, de forma lliure i errònia, se suposava que havia anticipat una mena de cristianisme. Waltari es va prendre algunes llibertats però estava molt ben documentat, el llibre beu en una narració egípcia escrita per un personatge que es deia Sinuhé, precisament. En aquella època s'havien fet d'altres pel·lícules, més o menys serioses sobre Egipte, és una temàtica que té molta atracció i que sempre revifa. 

Waltari estableix una certa metàfora amb la situació viscuda amb la guerra mundial i el nazisme. El discurs filosòfic del faraó, assumit pel mateix protagonista, que esdevindrà, però, decebut pel que fa a la condició humana, acaba per admetre que potser cal defensar-se però que, al capdavall, l'espècie humana és com és i la violència no es pot evitar. Al capdavall ja diuen que l'infern és empedrat de bones intencions. El faraó és un innocent babau per no voler defensar-se però és evident que encara que hagués plantat cara abans als hitites les guerres sempre produeixen dolor, ressentiment i efectes no desitjats.

Aquest Sinuhé, amb paral·lelismes amb Moisés, sobretot pel que fa a això de ser un nen abandonat al Nil, amb pares adoptius, serà un jovenet amb ideals, vol curar els pobres. Malauradament caurà en el parany d'una mala dona bellíssima, una mena de precursora de la Lola de l'Àngel Blau, suposo que hi havia i hi ha casos d'aquest tipus però em costen d'entendre. La dona dolenta i el bon home manipulat com si fos un ruc. Bé, no entraré en el tema, la literatura és plena d'aquests tòpics. Sinuhé es dedicarà a fer calerons però, al capdavall, tornarà al bon camí i entendrà al capdavall, el llenguatge i la grandesa del pobre faraó pacifista. 

La vampiresa perillosa, en aquest cas, va ser Bella Darvi, amant de Zanuck, tot i que el director s'hauria estimat més una actriu avui oblidada, Dana Wynter, que li recordava molt més el conegut bust de Nefertiti. Darvi va ser una dona tràgica, bisexual, complicada, ludopata compulsiva... Zanuck li va anar pagant els deutes de joc fins se'n va cansar i ella es va suicidar, després d'uns quants intents fallits, amb poc més de quaranta anys. 

Expliquen que Cecil B. de Mille va comprar alguns dels decorats i elements de l'atrezzo del Sinuhé i que els va fer servir als Deu Manaments. Sembla que hi ha fins i tot documentals on s'assenyalen les coincidències. Hi ha gent afeccionada a esbrinar aquest tipus de misteris anecdòtics i m'encanta que sigui aixi.

Aquells anys el cinema, que anava tornant-se espectacular pero que aviat començaria a deixa pas a la televisió, va viure una època d'or, no tan sols pel que ens explicava sinó per com ho feia. Colors, pantalles grans, tot un mon d'il·lusions oníriques que compensaven d'una realitat encara fosca tot i que ja començàvem a bufar cullera. La pel·lícula es va estrenar al prestigiós i luxós Kursaal, la gent normaleta vèiem el cinema al barri, en la modalitat de programa doble i NoDo però alguna vegada, en l'estrena d'alguna de Walt Disney, el meu avi ens havia dut a algun d'aquells cinemes cars i encoixinats,  com que era coix hi anàvem en taxi i venia un senyor uniformat a obrir-nos la porta del vehicle, poca broma.

Purdom també tenia fama de ser una mica inexpressiu, certament. Però Brando, que potser ho hauria fet millor, ara sovint em sembla exagerat i histriònic. Admeto que aquestes pelis tenen un aire de tebeo de luxe que, precisament, és avui un dels seus encants. En aquell programa de culte que va ser La Clave la van passar en una ocasió, a finals dels setanta, i recordo haver llegit queixes sobre la tria, parlaven en el debat de cultures perdudes i amb pelis tan llargues la xerrada posterior s'acabava molt tard. En aquella època havíem canviat molt i sembla que la pel·lícula més aviat feia riure i tot. Avui torna a tenir un perfum especial, aquelles túniques boniques de les noies, el gran nombre d'extres desfilant a tort i a dret, tot tan irreal com un somni, vaja. De tota manera el missatge faraònic-pacifista manté la seva vigència i fer volar coloms sobre la pau universal encara fa, també, riure una mica. Per desgràcia, i per no plorar.