Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Michael Curtiz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Michael Curtiz. Mostrar tots els missatges

22.12.21

SINUHÉ, LA PAU, LA CONDICIÓ HUMANA I AQUELLES PELIS D'ABANS




Aquests dies de fred i pandèmia recurrent son adients per veure cinema a la tele on, sense necessitat de recórrer a les plataformes o als, ja antics, CDs, es poden trobar sovint pel·lícules interessants en algun canal, sobretot al segon de RTVE o a betevé. Ahir em vaig entretenir en mirar Sinuhé, el egipcio, emesa en l'espai de cine clàssic de la segona cadena. 

Feia molts anys que no l'havia vista, no la repeteixen tant com, per exemple, Ben Hur. És clar que no és el mateix contemplar aquestes històries en la pantalla convencional que veure-les en una sala d'aquestes que, amb poquíssimes excepcions, pràcticament s'han extingit. I fins i tot en el cas de poder-ho fer, mai no podrem recuperar l'emoció de la nostra llunyana infantesa i el que representava l'espectacularitat del cinemascope, en aquells anys. 



Les pel·lícules, antigues o modernes, apleguen en el seu contingut una mena de llibre de narracions, basades en fets reals, que van més enllà del seu argument. Hi retrobem actors i actrius de tota mena, alguns van triomfar, d'altres no, com que pertanyien, per  a nosaltres, a un mon mític, sentim curiositat per les seves biografies i a Can Google en podem trobar tota mena de referències. Recordem directors, responsables de fotografia, música i músics, i, a més a més, ens fa evocar escenes de la nostra vida i de com érem, on érem i amb qui érem en aquells moments d'il·lusions efímeres. 

Sinuhé, l'Egipci prové del famós llibre de Mika Waltari (1908-1979), l'escriptor finés més conegut per nosaltres, sobretot per aquest títol, tot i que va ser un molt bon i prolífic escriptor. Les adaptacions al cinema tenen el poder de promocionar la literatura, encara que sovint ens amollin històries diferents i les haguem de contemplar sense voler entrar en massa comparacions.

Aquest llibre de Waltari era d'aquells que llegia tothom, quan jo era petita. Se n'han fet un munt d'edicions, és el més recordat i llegit, tot i que en té uns quants de remarcables. Al menys, en el seu cas, és fàcil trobar-ne d'ocasió, nous, a webs de segona mà, la gran majoria a preus molt econòmics i també d'altres seus ja que va conrear gèneres diversos, com ara la novel·la negra. 

Crec que algun veí ens el devia deixar, jo era relativament joveneta i me'l vaig empassar tot, ara em costa més llegir llibres tan voluminosos, per interessants que siguin, i tinc certa prevenció per la novel·la històrica. Després crec que el va comprar la meva mare gràcies a haver-se fet sòcia del Cercle de Lectors, potser el vam acabar fent fora, com tants altres. Ara m'han agafat ganes de tornar-lo a llegir, cosa relativament senzilla car s'ha anat reeditant.

La pel·licula es va rodar uns vuit anys després de la publicació del llibre. És una pel·lícula llargueta però, evidentment, tot i durar gairebé dues hores i mitja es va haver de refer i retallar la història original. Malgrat això crec que va conservar un cert esperit del continut, molt d'agrair. La va dirigir Michael Curtiz, la va produir Zanuck, dos personatges que ja mereixerien novel·la i pel·lícula pròpia. 

El repartiment és brillant i evocador, Purdom, Victor Mature, Jean Simmons, Peter Ustinov, Michael Wilding, Gene Tierney, Bella Darvi i uns quants més. Purdom va substituir Marlon Brando, que per motius, sembla que personals, va renunciar a fer el paper principal. Edmund Purdom va fer bons papers, era un actor interessant i ben plantat, però potser no va assolir el reconeixement merescut. Víctor Mature té fama de mal actor, a mi no m'ho sembla pas, al menys no tant com diuen. Ell mateix feia broma amb el tema, per cert.

Michael Wilding, un senyor anglès elegant, que va estar casat fins i tot amb Liz Taylor, amb qui va tenir dos nens, tampoc no va tenir la sort prevista. Aquí fa de faraó Akhenaton, un il·luminat pacifista que queia molt bé en el sector catòlic perquè, de forma lliure i errònia, se suposava que havia anticipat una mena de cristianisme. Waltari es va prendre algunes llibertats però estava molt ben documentat, el llibre beu en una narració egípcia escrita per un personatge que es deia Sinuhé, precisament. En aquella època s'havien fet d'altres pel·lícules, més o menys serioses sobre Egipte, és una temàtica que té molta atracció i que sempre revifa. 

Waltari estableix una certa metàfora amb la situació viscuda amb la guerra mundial i el nazisme. El discurs filosòfic del faraó, assumit pel mateix protagonista, que esdevindrà, però, decebut pel que fa a la condició humana, acaba per admetre que potser cal defensar-se però que, al capdavall, l'espècie humana és com és i la violència no es pot evitar. Al capdavall ja diuen que l'infern és empedrat de bones intencions. El faraó és un innocent babau per no voler defensar-se però és evident que encara que hagués plantat cara abans als hitites les guerres sempre produeixen dolor, ressentiment i efectes no desitjats.

Aquest Sinuhé, amb paral·lelismes amb Moisés, sobretot pel que fa a això de ser un nen abandonat al Nil, amb pares adoptius, serà un jovenet amb ideals, vol curar els pobres. Malauradament caurà en el parany d'una mala dona bellíssima, una mena de precursora de la Lola de l'Àngel Blau, suposo que hi havia i hi ha casos d'aquest tipus però em costen d'entendre. La dona dolenta i el bon home manipulat com si fos un ruc. Bé, no entraré en el tema, la literatura és plena d'aquests tòpics. Sinuhé es dedicarà a fer calerons però, al capdavall, tornarà al bon camí i entendrà al capdavall, el llenguatge i la grandesa del pobre faraó pacifista. 

La vampiresa perillosa, en aquest cas, va ser Bella Darvi, amant de Zanuck, tot i que el director s'hauria estimat més una actriu avui oblidada, Dana Wynter, que li recordava molt més el conegut bust de Nefertiti. Darvi va ser una dona tràgica, bisexual, complicada, ludopata compulsiva... Zanuck li va anar pagant els deutes de joc fins se'n va cansar i ella es va suicidar, després d'uns quants intents fallits, amb poc més de quaranta anys. 

Expliquen que Cecil B. de Mille va comprar alguns dels decorats i elements de l'atrezzo del Sinuhé i que els va fer servir als Deu Manaments. Sembla que hi ha fins i tot documentals on s'assenyalen les coincidències. Hi ha gent afeccionada a esbrinar aquest tipus de misteris anecdòtics i m'encanta que sigui aixi.

Aquells anys el cinema, que anava tornant-se espectacular pero que aviat començaria a deixa pas a la televisió, va viure una època d'or, no tan sols pel que ens explicava sinó per com ho feia. Colors, pantalles grans, tot un mon d'il·lusions oníriques que compensaven d'una realitat encara fosca tot i que ja començàvem a bufar cullera. La pel·lícula es va estrenar al prestigiós i luxós Kursaal, la gent normaleta vèiem el cinema al barri, en la modalitat de programa doble i NoDo però alguna vegada, en l'estrena d'alguna de Walt Disney, el meu avi ens havia dut a algun d'aquells cinemes cars i encoixinats,  com que era coix hi anàvem en taxi i venia un senyor uniformat a obrir-nos la porta del vehicle, poca broma.

Purdom també tenia fama de ser una mica inexpressiu, certament. Però Brando, que potser ho hauria fet millor, ara sovint em sembla exagerat i histriònic. Admeto que aquestes pelis tenen un aire de tebeo de luxe que, precisament, és avui un dels seus encants. En aquell programa de culte que va ser La Clave la van passar en una ocasió, a finals dels setanta, i recordo haver llegit queixes sobre la tria, parlaven en el debat de cultures perdudes i amb pelis tan llargues la xerrada posterior s'acabava molt tard. En aquella època havíem canviat molt i sembla que la pel·lícula més aviat feia riure i tot. Avui torna a tenir un perfum especial, aquelles túniques boniques de les noies, el gran nombre d'extres desfilant a tort i a dret, tot tan irreal com un somni, vaja. De tota manera el missatge faraònic-pacifista manté la seva vigència i fer volar coloms sobre la pau universal encara fa, també, riure una mica. Per desgràcia, i per no plorar.

11.4.20

EL TEMPS PASSARÀ I LES COSES CANVIARAN I ELS NOSTRES AMORS, TAMBÉ

Casablanca (película) - Wikipedia, la enciclopedia libre

En el grup de Tot Història al qual fa més de deu anys que pertanyo teníem pendents algunes sessions de cinefòrum. Al capdavall se n'han pogut organitzar ja un parell de virtuals, gràcies a aquests estris tecnològics d'avui. És un goig poder xerrar i veure gent amiga, sigui amb l'excusa que sigui. S'han triat, fins ara, pel·lícules clàssiques, fàcils de veure online. La primera va ser l'emblemàtica Paths of Glory, trista i terrible, censurada a França fins els anys setanta i a Espanya fins els vuitanta. 

La segona sessio va estar dedicada a un mite entre els mites, Casablanca. Es fa dífícil dir res de nou sobre aquesta pel·lícula que s'ha imitat, comentat, parodiat i estudiat gairebé milimètricament. No cal dir que conserva la seva màgia i el seu encant però les dones, sobretot, en vam fer una visió crítica i presentista, cosa que potser no s'ha de fer, ho admeto. I és que coses que ens agradaven fa anys avui semblen ben bé del temps de la polca. La pel·lícula va estar durants uns anys oblidada i la seva reestrena, quan jo era joveneta, va ser tot un esdeveniment. La primera vegada que la van passar per la televisió de l'època els carrers es van buidar talment com quan hi ha partit del Barça.

El personatge que interpreta Ingrid Bergman, tan bonica i lluminosa que hi ha qui diu que mai no ho va tornar a estar tant, no deixar de ser el d'una dama jove a remolc dels dos homes de la seva vida. Expliquen que no sabien ben bé com fer-la acabar, el guió es va anar elaborant sobre la marxa, i per això Bergman insistia en saber amb qui es quedaria, al final. Li van dir que fes cara de res i, en molts moments, la seva màgia potser rau en això de fer cara de res. 

A l'escena del cant de la Marsellesa ella no canta, però contempla el seu marit heroi amb encisament. Malgrat ser una refugiada surt sempre elegantment vestida, canviant de barrets i modelets a cada moment. No sé sap si treballa o ha treballat en alguna cosa, ni d'on treu els diners per a la seva subsistència, i Bogart, comprensiu amb la realitat, al final li diu que ella pertany al seu marit. Això de pertànyer a un home, avui, per poc feminista que siguis, fa que et surti urticària.

Però, vaja, era cinema, cinema del seu temps, l'any 1941, el de l'atac a Pearl Harbour. Bogart és l'americà cínic i valent disposat a llluitar per causes justes i democràtiques. Cal pensar que la intervenció dels Estats Units a la guerra va ser criticada per diferents sectors del país, també per sectors pacifistes i progressistes. Entre les moltes facècies que s'expliquen sobre la pel·lícula, una de les quals que Paul Henreid, aleshores un actor de més renom que Bogart i Bergmann, no s'avenia amb aquests dos, i que hi va haver problemes amb el tema dels sous. Henreid també va protestar de què el fessin anar vestit com si sortís d'una opereta, quan se suposava que les havia passat molt magres, en la seva lluita política i en el camp de concentració.

Un altre aspecte que amb el temps s'ha comentat son les relacions entre homes, aquestes amistats que freguen alguna cosa més, entre el devot Sam i Rick, o entre el polícia francès i Rick. Renault, simpàtic francès abusador de senyores, manifesta que si fos una dona s'enamoraria de Rick, per cert. A la pel·lícula hi surten una pila de grans secundaris, aleshores molt coneguts i ben pagats, avui oblidats, molts dels quals refugiats jueus. Lorre roba totes les escenes on surt i es una llàstima que el treguin d'escena tan aviat. Un gran nombre de jueus alemanys, com Conrad Veidt, el dolent de la pel·lícula i que algú, durant la tertúlia va manifestar, amb raó, que retiraba a Sazatornil, va haver de fer de nazi, i no seria l'única vegada. El doblatge hispànic de l'època va eliminar el boirós passat de Rick, lluitant per la llibertat a Espanya.

Bogart tracta de forma cruel i egoïsta la francesa enamorada d'ell. La bleda búulgara, amb el marit ludòpata, que està a punt de  lliurar-se al poli franxute, immens Claude Rains, per altra banda, per tal d'aconseguir els papers, és un altre cas com un cabàs. Casablanca, malgrat l'encís de Bergman i Bogart, és una història d'homes adient per a dones romàntiques. Hi ha moltes coses que no podien ser, com ara el poder dels salconduits o que els alemanys passessin per Casablanca, i també errades de dades concretes sobre política, que Curtiz admetia, convençut de què ningú no se n'adonava si no cercava tres peus al gat. La població autòctona és la gran absent, de fet l'ambient té el seu tuf colonialista, és clar. 

Tot plegat no treu gràcia al conjunt, absolutament rodó, encara que avui sabem, a més a més, que la noia passava un pam i mig al protagonista i que Bogart s'havia d'enfilar en un petit escambell, en algunes escenes. No era l'únic, això del xicot més baixet que les noies era impossible, en relació als herois de ficció, i ser baixet va ser, per a molts nois del meu temps, un problema que generava complexos seriosos. Avui hi ha actors baixets que no se n'amaguen i les coses han guanyat en naturalitat.

Sam no era pianista, era bateria, i algú tocava el piano darrere d'una cortina. El cinema es ficció, somni, engany, il·lusió, per realista que vulgui semblar, que aquí no és el cas. Resulta sobrer voler jutjar el passat amb els ulls del present però també és saludable comprovar com hem canviat, fins i tot per millorar. Ni els herois, ni els amors, ni les dones, seran mai més el mateix. I això que la situació actual, amb referències a mites solidaris i heroicitats professionals, sembla tendir a un retorn a l'èpica quotidiana. El temps passarà, les coses canviaran, de forma i de color... i el nostre amor cinèfil també canviarà. L'amor romàntic ja no és el que havia estat i fins i tot ens n'hauríem d'alegrar.