A la darrera sessió del cinefòrum de Tot Història vam comentar la pel·lícula Los cuatro jinetes del apocalipsis, de 1962, dirigida per Vincente Minnelli. Va ser un fracàs per al director i un símptoma de la decadència d'una determinada manera de fer cinema. Recordo que ni tan sols la primera vegada que la vaig veure em va fer el pes, al contrari d'un altre títol de Minnelli que, en el seu temps, em va agradar molt, Con él llegó el escándalo, i que, amb el pas dels anys ha perdut molts dels seus suposats atractius. En canvi la pel·lícula sobre Van Gogh, que també he pogut veure fa poc per la televisió, cada vegada m'agrada més i supera biòpics posteriors, una mica pretensiosos.
Glenn Ford és un actor que mai no m'ha acabat d'agradar, tot pesa. Sembla que no era l'opció triada per Minnelli i que va ser una mena d'imposició però em temo que qualsevol altre tampoc no hagués aconseguit donar versemblança a un personatge que grinyola. De fet, gairebé tots grinyolen, en aquesta pel·lícula, fins i tot Ingrid Thulin, en una història d'amor calcada de Casablanca, fins i tot amb el Paul Henried fent d'heroi de la resistència castigat, a més a més, amb la infidelitat de la senyora. Pel mig, de tant en tant, surten els famosos genetes de l'apocalisi, que més aviat fan riure, hores d'ara, en lloc de fer basarda, com caldria. La visió de la guerra esdevé molt superficial però admeto que avui ens mirem les guerres, i aquella, en concret, amb menys innocència.
A la pel·lícula, entre d'altres notables actors, hi trobem Bohm, el de la Sissí, vestit de nazi, dedicat a esborrar des de feia temps el seu romàntic paper d'emperador impossible. Va fer de fotògraf assassí i, amb el temps, es va dedicar més aviat a tasques humanitàries a Etiòpia, cosa que me'l fa molt simpàtic.
No conec la versió protagonitzada per Valentino, dels anys vint, que va fer tronar i ploure, pel que expliquen. I, tot plegat, m'ha dut a evocar la immensa figura, no sempre prou valorada, de Blasco Ibáñez, autor de la novel·la en la qual s'inspiren les versions cinematogràfiques i que no he llegit. Com que m'agradaria tenir-ne una idea més exacta he demanat el llibre de l'autor, per poder valorar el tema. Valentino va fer un altre personatge de Blasco, a Sangre y arena, una historia de toros, tot i que a l'escriptor valencià no li agradaven. Avui el tema dels toros tampoc no és el que havia estat malgrat que de la novel·la també se'n van fer remakes diversos, un dels quals amb Tyrone Power.
Blasco Ibáñez va ser un personatge immens, polifacètic, inclassificable, que va fer molts diners i, com a conseqüència, va desvetllar moltes enveges, es va dedicar a viatjar, a fer política republicana i va tenir un èxit extraordinari. Va morir a França, on residia, de forma relativament prematura i, per sort per a ell, es va estalviar viure la guerra civil. L'original dels Quatre genets se situa a la Gran Guerra, diuen que va escriure el llibre a petició del president de França, en una mena d'operació de propaganda dels aliats. La seva figura, en molts aspectes, m'evoca gent com Víctor Hugo.
Però aquí no som francesos i l'autor ha estat menystingut per moltes bandes, de fet un seu fill va estar, durant la guerra civil, perseguit pels dos bàndols. Franco, evidentment, li tenia mania i odi, a sobre, era maçó. De tota manera molts dels seus llibres no van desaparèixer mai del tot potser perquè, per a segons qui, semblava tractar-se d'un autor costumista. Quan jo era petita molts llibres no es compraven i es deixaven en préstec, per casa havia vist un exemplar de La barraca que ens havia deixat un veí, i recordo que me'l vaig llegir, no sé si complet, i que em va impressionar molt el fragment en el qual maquillen el pobre nen mort. Un meu oncle recordava sovint uns fragments d'Arroz y tartana on fan un arròs, que, segons aquest oncle, molt afeccionat a la teca, semblava que en sentissis l'olor i te'l mengessis, en llegir aquell tros.
La televisió va recuperar, en anys d'apertura relativa, a l'autor, i li va dedicar algunes d'aquelles grans sèries de l'època, molt ben fetes i amb grans mitjans. Jo crec que la més exitosa va ser Cañas y barro que es pot veure online i que s'ha passat unes quantes vegades. Els intel·lectuals elitistes, malgrat que Blasco Ibáñez hagués estat maçó, republicà, anticlerical i antimonàrquic, també li tenien una mena de mania, semblava un autor passat de moda, aquí de seguida està tot sobrevalorat i passat de rosca, amb poques excepcions.
L'única noia dels fills de l'escriptor va viure a l'exili però, en els seus darrers anys va tornar a Espanya. Va ser la primera dona de l'estat espanyol que es va dir Libertad, cosa que cal recordar i que té molt de mèrit. No era amiga de sortir als mitjans ni concedir entrevistes però va lluitar molt per a la conservació del patrimoni intel·lectual del seu pare, les propietats de la família, a València, havien estat incautades i malmeses i molta obra seva cremada. Finalment es va aconseguir que la famosa casa familiar de la Malvarrosa esdevingués museu de l'escriptor, però ja en els vuitanta. La casa estava tan malament que es va haver de reconstruir de nou, amb els plànols antics. Val més tard que mai, que diuen. Un fill de l'escriptor es va dir Sigfrido ja que Blasco era un gran wagnerià.
Els descendents de l'escriptor, que son uns quants, van intervenir en les celebracions del cent cinquanta aniversari del seu naixement, i van col·laborar en lectures de la seva obra. Aquí, a Catalunya, també se l'ha mirat una mica de reüll, potser perquè en valencià va escriure quatre coses anecdòtiques, qui sap. Em consta que havia estat molt llegit per la generació dels meus pares i no tant per la meva. A banda de la narrativa té de tot, com ara llibres de viatges, un dels quals sobre la seva volta al mon, tot ho aprofitava per fer literatura, era molt treballador, cosa que empipa als autors eteris amb galvana. I l'èxit tampoc no es perdona, alguna cosa han de tenir dolenta, si triomfen fins i tot a Hollywood.
Les adaptacions de les seves obras han estat molt nombroses i Berlanga va dirigir una biografia de l'escriptor que no va sortir gaire rodona per diferents motius que potser no van ser culpa del director. Blasco Ibáñez tenia les seves inevitables i humanes contradiccions, és clar, però en un altre país seria un mite indiscutible i recurrent. Va viatjar moltíssim, va enamorar moltes senyores de categoria i sobta encara la seva gran i optimista vitalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada