30.3.22

VAM QUEDAR BEN RETRATATS (I RETRATADES)

 


Aquesta fotografia que he trobat a la xarxa (https://diarium.usal.es/bjordan/) pertany al model de la primera màquina de retratar de la meva vida. Veig que és de l'any 1962 i, de fet, la vaig comprar amb un dels meus primers sous, l'any 1963. Va funcionar durant molts anys, molt bé per cert. Un veí de l'escala treballava en el sector i me la va trobar bé de preu. Vaig conèixer gent que tenia màquines de retratar de molta categoria i no feien pas millors fotografies que jo.

Avui, amb una amiga, comentàvem el tema fotogràfic, actualment la majoria de gent normaleta retratem i filmem amb molta facilitat, gràcies als mòbils del present que, per a mi, encara son una mena de miracle de la tecnologia. En temps dels meus avis la gent ja es començava a retratat, de tant en tant, a les cases dels retratistes, davant de decorats teatrals i molt bonics. Pels pobles passaven retratistes esforçats carregats d'estris, tothom havia d'anar molt carregat, en el passat, si no era benestant, és clar.

Després la gent normaleta va anar tenint màquines de retratar però els revelats eren cars, tot i que aquell misteri de no saber ben bé què havia sortit tenia molt d'encant. Primer tan sols es retratava en blanc i negre, després, en ocasions especials, ja es feia en color. Moltes d'aquelles fotos en color es van esvaint amb el pas del temps i costen més de conservar que les de blanc i negre. El cinema familiar també va tenir una llarga evolució i pel mig hi hauríem de col·locar les populars diapositives. Les trobades familiars o d'amics comptaven sovint amb passis de diapositives, de vegades una mica pesadets, tot s'ha de dir.

Ahir em van venir al cap dites antigues a l'entorn del tema: 'ha quedat ben retratat', es deia quan algú ficava la pota o evidenciava el seu tarannà poc recomanable. Una manera d'engegar a dida era dir a algú 'ves, que et facin retratar'. Un meu oncle explicava una sèrie de facècies d'un pagès perdut a Barcelona, tenia molta gràcia i ens hi fèiem un tip de riure, però avui riure d'un pagerol que no sap castellà no ens faria cap gràcia, avui queda més bé fotre's dels urbanites barcelonins, que crec que hauríem de protestar més sovint de les bestieses que es diuen sobre nosaltres. Entre d'altres situacions recordo que el pagès es volia fer retratar i entrava en un lloc on deia 'retretes'. Avui això dels 'retretes' es un mot en perill d'extinció o ja extingit.

Avui ens sobta allò de retratar difunts, sobretot criatures o joves, la mort era molt present en el passat i de vegades no existia cap imatge anterior de la persona traspassada, anteriorment, si es tenia un pintor conegut se li demanava pintar un retrat de cos present o bé es feia la màscara mortuòria. Jo ja no vaig viure això i l'únic retrat de difunt que recordo era el d'una nena acabada de néixer, filla d'una senyora de l'escala que havia estat ballarina i que sempre recordava la pèrdua d'aquella seva única filla, que havia tingut amb un senyor del qual havia estat molt enamorada. La nena hauria tingut l'edat de la meva mare, havia nascut el 1923. Avui pràcticament ningú no fa fotografies de difunts nostrats i les cerimònies de comiat, si no son de gent famosa, no compten amb retratistes ni filmadors, en general.

En lloc dels retrats de difunts era més habitual fer quadres amb les imatges familiars dels avis, quan morien, amb còpies per als fills. Per fer-les s'havien d'aplegar les poques fotografies existents, que de vegades pertanyien a documents d'identitat i, per això, sovint no eren de la mateixa època. Molta gent conserva aquells muntatges, com jo mateixa, amb els avis de Mieres esvaïts en el passat. A casa meva recordaven la mort d'un parent, ja gran, i una escena berlanguiana a l'estil català, quan agonitzava els fills i filles li repetien, cridant, que li farien 'un retrato ben gros'. 

La nostre i la dels nostres fills haurà estat la generació més retratada i filmada de la història, és clar. Moltes fotografies es perdran i així ha de ser, l'excés no és recomanable. Encara hi ha molta gent que encarrega alguna fotografia en paper i l'emmarca, en tot cas el tema ha canviat moltíssim i, malgrat els retrats modestos del passat, la fotografia va representar un canvi sentimental.  La gent de més enrera, excepció feta dels privilegiats que es podien fer fer retrats per pintors, de més o menys categoria, les imatges del passat es devien esvair en la memòria. De vegades he vist que en blocs d'argila es marcava la maneta d'alguna criatura i s'hi posava la data al costat. Molta gent anònima o no tant deu haver-se immortalitzat als capitells, a les gàrgoles... 

El parell de veïns de l'escala que, durant la meva infantesa, retrataven amb màquina pròpia, i als quals dec la pervivència de tants 'dies de la Palma'  revelaven a casa, sobretot un d'ells. La primera vegada que vaig veure com del paper en remull sorgien les imatges retratades vaig sentir una estranya emoció, era petita i gairebé em va semblar bruixeria. 

Més enllà de la fotografia familiar hi ha la fotografia com a art i professió, és clar. Hi ha gent que s'ha guanyat la vida molt bé fent fotos i s'ha fet famosa, gràcies a ella tenim fotografies impressionants que ens mostren les misèries del passat i imatges emblemàtiques de persones famoses però també de gent pobra i anònima. No sé si a molta gent que surt en aquelles fotografies li faria gaire gràcia veure's retratat de forma massa realitsta. Penso el mateix, avui, quan veig fotografies de guerres o malvestats, amb gent a qui no s'ha demanat permís per retratar-la. De fet un d'aquells fotògrafs de culte del segle passat va tenir problemes seriosos amb una prostituta retratada i va quedar una mica escaldat. Això del dret a la imatge és un tema molt manipulable.

La gent d'abans es volia retratar ben habillada, en dies de festa i celebracions. No hi havia fotoxop però els fotògrafs arranjaven els resultats amb cura, amb mètodes que em semblen, avui, admirables. Jo tenia un amic que era 'retocador de fotografies'. La fotografia professional, com el cinema documental, agafa de la realitat allò que li abelleix, per això cal pensar que la realitat sovint és diversa, potser menys miserable del que ens mostra el periodista gràfic i menys afalagadora del que ens arribi per una altra banda. El tema és espinós i dona matèria per a debats aprofundits que ara no venen a tomb. Les persones som polièdriques, podem anar mudades o vestides amb la bata d'estar per casa.

Un d'aquells acudits de la meva infantesa, que jugaven amb les paraules, feia: Saps que és 'retractar-se'? Doncs fer-te una foc-toc-grafia. 

9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Veure en una vetllada nocturna les tres-centes-mil fotos en diapositives de les vacances d'un veí o familiar, era terrorífic. A casa tenim tres caixes plenes de fotografies antigues, cosa que en un futur ja no existirà, totes les fotografies estaran als mòbils, o al núvol, i es perdran com les llàgrimes en la pluja.

Júlia ha dit...

El destí de tot és desaparèixer, val més no acumular rampoines, llàgrimes a la pluja o sorra al mar, millor això que no aquestes piles de fotos antigues dels encants que ningú sap de qui son, jo també en tinc moltes en les quals ja no reconec un munt de gent.

Júlia ha dit...

La fotografia o el cinema juguen amb l'esperança vana de voler aturar el temps.

Tot Barcelona ha dit...

Poco a añadir.
Ahora que nos hemos trasladado a vivir a El Prat por motivos familiares (nos hacemos viejos y nuestro hijo se niega a entrar en Barcelona), hemos roto centenares de fotos que guardábamos en cajas, de personas que ya tan siquiera conocíamos y que ya habíamos heredado de los padres de Mayte y de mi madre.
Pocas fotos y lo que dice Francesc, en la nube.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, passem mitja vida acumulant (cert que abans teniem poques coses) i mitja més mirant de seleccionar i eliminar, he, he.

xavier pujol ha dit...

Aquesta càmera s'assembla a la primera que jo vaig utilitzar, que era del meu pare i me la deixava sempre que li demanava per anar d'excursió. Una "Regula" del 1955. Ja no funciona però la meva mare la conserva.
La primera que em vaig comprar amb els meus estalvis va ser quan ja treballava: una Yashika Minister D, que tenia una mica fotòmetre i telèmetre.

Júlia ha dit...

Jo també la tinc guardada, ja la llençaran els meus supervivents.

artur ha dit...

Tot evoluciona...no sé si per bé o per mal...però aquelles fotografies que es feien en aquells temps els hi trobo un encant especial o diferent, com tu dius, no es feien cada dia i es mirava molt com es feien, inclòs els retocs !. A casa en guardo algunes de antigues i fins i tot una del avis amb les seves filles, que es un muntatge de fotos soltas ja que al morir l'avi aviat, no va poder ser conjunta. Em sap greu que totes acabaran perdudes o ves a saber ón, quan ja no ho sigui...
Salut ;)

Júlia ha dit...

Artur, la realitat és que no ho podem guardar tot i cada vegada tenim més coses, abans la gent tenia mitja dotzena de fotos familiars i gràcies, la cosa s'ha anat complicant, i també hi ha el problema de classificar-les com cal. Als Encants sovint veig capses de fotos antigues que ja no se sap de qui son, a casa també en tinc de parents que ja no reconec. Això del muntatge era molt habitual.

Quan no hi siguem no ens n'assabentarem, així es la vida i el pas del temps. Jo tinc moltes capses i hauré de fer una tria un dia o un altre.

Abans allò del revelat tenia el seu què però ara, amb aquests súper telèfons pots fer coses molt maques i son a l'abast de tothom. De fet la fotografia, com el cinema, és un esforç inútil per intentar aturar el temps, em sembla. Un altre tema és la fotografia com art, com a professió, com a informació per a segons què... No sé com devia ser el mon sense tantes imatges, m'ho pregunto sovint.