Palmas, palmons, morts i ressurreccions

 

Tafanejo per la xarxa i m'ensopego amb les processons que, aquests dies, es recuperen. Les processons barcelonines no tenen res a veure amb les celebracions col·lectives d'altres indrets hispànics. En el passat remot una de les poques activitats turístiques dels privilegiats que podien fer uns dies de festa en aquesta època era anar a veure processons. Els joves del meu temps havien patit un empatx de catolicisme exhibicionista i, en algun moment, va semblar que les processons a Barcelona, però també a gran part de Catalunya, tenien tendència a desaparèixer. En contra de les previsions, van revifar. Pel camí se'n van perdre algunes, com la de La Torrassa, que havia estat molt característica i emblemàtica, però també se'n van organitzar de noves o renovades.

Avui, servituds de l'imaginari sentimental, fins i tot m'he comprat una petita palma al basar xinès i la portaré a beneir a la Plaça del Sortidor on, després dels confinaments pandèmics, recuperen una celebració que gaudeix d'un seguiment relatiu però devot. La palma beneïda s'havia de lligar al balcó, per espantar les bruixes, però ara que les bruixes han estat reivindicades i mitificades a l'inrevés, fins i tot pels poders generalítics, ja no sé que n'hauré de fer. La lligaré al balcó igualment, si no espanta bruixes alguna cosa espantarà, tot i que no crec que m'espanti els pesats coloms i tòrtores que aquests dies estan pesadíssims, en efervescència eròtica, repetint les seves sonsònies habituals mati i tarda.

Aquest matí he sentit la merla matinera i he vist alguna oreneta cuablanca i alguns, poquets, encara, falciots. De petita feia el que feia tothom, anar a beneir amb roba d'estrena, fer-me la fotografia tradicional, gràcies al veí privilegiat que tenia màquina de retratar, i criar càries gràcies als rosaris de sucre que penjaven, amb d'altres estris diversos, de la palma olorosa que, en pocs dies, s'enfosquia i perdia tota la màgia i la frescor.

De més grandeta vaig fer coses més modernes, o així m'ho semblava. Un any era a Montserrat i recordo que em va colpir la visió dels monjos, molts d'ells joves, amb palmons i rams de llorer i olivera. També havia anat algun any a veure la Passió d'Horta, amb el malaguanyat Joan Miralles fent de Jesucrist, un muntatge modern i imaginatiu que es va esvair amb el temps. I després, ja, el dia de la Palma va ser l'inici d'unes vacances esperades, amb temps inestable, durant molts anys en algun càmping familiar. 

Les tradicions es van mantenint sense ser, com abans, generals ni assumides per tothom. En molts casos responen a una certa  nostàlgia, ens agrada que els nous infants facin alguna cosa de les que fèiem nosaltres de petits, això dona una certa seguretat en el feble manteniment d'alguna cosa immortal. És una vana pretensió, una mica de consol davant del pas inexorable de la vida. Per la Setmana Santa ja pots anar al cinema i no cal que miris pel·lícules adients a l'època, com abans, tot i que agradar mirar-ne alguna, fa tradició, també. La Setmana Santa, si no fóssim de tradició catòlica i aterréssim per aquests verals, ens semblaria una estranya celebració gore. Per sort, acaba relativament, bé, amb la ressurrecció de Déu Nostre Senyor. Però el cert és que de mors en coneixem moltes i de ressurrecions, a banda d'aquesta, cap més. 

Encara que el temps sigui raret i variable o encara faci fred som en una època d'esperança, si no en ressurreccions humanes sí en ressurreccions lligades a la natura, a les flors i els ocells, als dies llargs i les primeres escalforetes que anuncien el feixuc estiu que s'atansa. Jesús entra a Jerusalem i a molts indrets fan la Processó del Burret, generalment protagonitzada pels infants. Ara he vist que també en fan una a Barcelona, aquest matí, però no hi aniré perquè seré fidel al barri, única pàtria que, hores d'ara, em provoca una certa devoció laica i tot, la veritat. Com m'explicaven a casa, la gent que anava a aclamar Jesús, muntat dalt del ruc, brandant rams d'olivera, després anava, encuriosida, a contemplar les tres execucions del Calvari. Tota una metàfora del capteniment humà que avui pot, fins i tot, fer que una dama de la dreta més dreta acabi manant a un dels estats limítrofs que presumia d'esquerranós, en d'altres èpoques oblidades.

https://www.barcelona.cat/culturapopular/ca/noticia/infobarcelonacasetmana-santa-a-barcelona-2022-processons-viacrucis-i-tots-els-actes_1158912