16.5.22

AQUELLES SENYORES DELS LAVABOS

 

Avui escoltava per la ràdio un programa en el qual evocaven un restaurant de culte devocional que ja no existeix. Jo, la veritat, tinc poca tirada a aquests temples de la gastronomia rareta i sóc més aviat de menús de barri. Fer un menú digne i ben cuinat a preu barat em sembla un gran mèrit, molt més gran que els experiments destinats a provocar experiències vitals a preu d'or. El que m'ha fet riure o somriure ha estat el fet de què un dels tertulians sobre el tema estava meravellat de la netedat dels lavabos de l'indret i és que la màgia d'aquells recintes es veu que era a causa de tenir una persona dedicada a la neteja constant del lloc, cada vegada que algú utilitzava aquest espai, tan imprescindible, ben mirat.

Fa anys, ara ja uns quants, fins i tot els modestos cinemes de barri tenien senyora dels lavabos. Sempre era una senyora, el tema de la neteja encara sembla, amb poques excepcions, ser cosa de dones, excepció feta dels escaladors que han de netejar els vidres excessius dels edificis moderns, altíssims i plens de finestres que no es poden obrir. La senyora dels lavabos, en general, al menys les que vaig conèixer, tenien cura del lloc, netejaven de forma constant i fins i tot, en moments de lleure, cosien o feien ganxet.

Anar al lavabo, en teoria, en aquells cinemes, i també a moltes cafeteries en les quals hi havia aquest servei personalitzat, era de franc, però era gairebé obligatori deixar propina, en un platet que tenien les senyores damunt d'una tauleta o en una cadira. Si no donaves propina, en molts casos, t'esbroncava, el mateix que l'acomodador. Eren temp difícils i aquelles propines eren molt valorades. 

Encara que ara sembli mentida, en el temps pretèrit el paper era escàs i te'l donava l'encarregada, en entrar al recinte secret, si el demanaves. A l'escola també m'emportava paper fi, per si un cas, ja que no era habitual que n'hi hagués de forma habitual. Més endavant, la propina, en alguns casos, es va oficialitzar i hi havia un preu pactat, una pesseta, per exemple. 

Avui, en general, no hi ha senyora fixa als lavabos d'enlloc. O potser sí, en alguns indrets privilegiats. De fet, el que evocava el lloador de l'indret no era ben bé una senyora dels lavabos sinó una persona que en tenia cura. El problema dels lavabos públics no s'ha acabat de solucionar mai i, pel que fa a l'estat d'aquests espais, pots trobar de tot. Hi ha gent de la neteja de tota mena, com en qualsevol professió i aquests espais es netegen sovint, en general, i prou bé. De vegades vols anar als lavabos d'algun lloc i els estan netejant i no pots entrar.

En un llibre de Margaret Atwood una dona gran té apamats els llocs de la ciutat en els quals hi ha lavabos públics dignes. Jo ja faig el mateix. Pots trobar lavabos en prou bon estat, néts i abundants, al Maremàgnum, als Museus... Altrament has d'entrar en un bar, en una cafeteria. A molts llocs avisen, els lavabos son per als usuaris, cosa que em sembla molt justa, malgrat que a indrets cèntrics sempre se'ls cola algú. 

La dèria dissenyadora ha inventat aixetes i piques molt estranyes, l'aigua s'engega sola, la pica és plana i t'esquitxes, els dibuixets sobre dones i homes cada dia son, també, més estranys. Hi ha qui s'ofèn, fins i tot, a causa de què, per exemple, la dona de la icona porti faldilles. Hi ha qui creu que els lavabos haurien de ser unisex, encara més en aquests temps de variacions temàtiques diverses sobre gèneres i tendències. Jo m'estimo més que sigui com sempre, la veritat, tot i que els de senyores acostumen a tenir més cua, sobretot quan fas una excursió en autocar i t'atures en un hostal o una àrea. 

Avui el més general es dir 'lavabo', el lloc, com tantes coses, ha tingut noms diversos, comuna, water, bany... En èpoques de tendències polítiques divergents el nom del lloc havia evolucionat a coses com ara 'Can Felip' o 'El Cent', segons ideologies. En un llibre de Vallmitjana el lloc, brutíssim, s'assenyala amb un irònic cartell a la porta que diu 'Jardín'. En un llibre de Nothomp a la noia la degraden, en una empresa japonesa, a tenir cura dels lavabos. No connecto amb aquesta escriptora i no entraré en retòriques literàries.

El tema ens portaria a la coneguda tendència escatològica catalana, ja molt estudiada. O als usos eròtics dels lavabos de discoteques, foscos i misteriosos on, segons diuen, passa de tot. O passava. En tot cas, amb totes les limitacions i variables possibles, en el tema hem millorat molt, el paper s'ha abaratit i n'hi ha a tot arreu. L'escatologia humorísica convivia amb eufemismes diversos,  com dir que 'anaves a collir floretes' quan tenies necessitats d'aquest tipus anat d'excursió o allò, avui gairebé en desús, d'anar de cos. El lavabo familiar, en temps antics en els quals la gran majoria de gent en tenia un i sense dutxa ni pica, era un lloc íntim on podies llegir tebeos una estona sense que els gran et donessin la tabarra. A molts llocs de França, i potser d'altres països, era habitual en alguns casos tenir separats lavabo i dutxa del water, nom ja popularitzat des de fa dècades. També, encara en els vuitanta, alguns llocs públics d'aquell país tenien waters d'aquells del forat i peu aquí peu allà, cosa que em va sorprendre força. Erica Jong criticava els alemanys fent referència al seu gust per unes tasses de water en les quals pots contemplar la producció abans d'enviar-la a la claveguera. Tot és interpretable segons dèries i conviccions, vaja.

En diguem com en diguem la realitat és que la gent no pot defugir les necessitats biològiques generalitzades. L'altre dia la senyora Milà, a l'inefable FACS, manifestava que quan algú se li posava estupendo a les entrevistes se l'imaginava assegut a la tassa íntima. Ja sabem que d'això ningú no se n'escapa, ni el rei ni el Papa. A mi no m'agraden els lavabos unisex perquè, en general, i que ningú no se m'ofengui, els senyors esquitxen més les tasses. Tot i que la cosa ha millorat, abans era habitual veure homes orinant a racons diversos, a ciutat i pagès, sense manies, a causa de la seva facilitat per esbravar-se, com ja cantava la Trinca. En una novel·la de no sé qui que vaig llegir fa temps una noia progre exigia als seus amics i amants, quan eren a casa seva, que sempre fessin la feina asseguts, per això dels esquitxos, cosa que em va semblar passada de rosca. Quan jo era joveneta, entre d'altres brames, et deien que hi havia noietes que s'havien quedat embarassades en fer servir el mateix water -o tovallola- que els senyors.

En resum, que això de la persona que té cura constant dels lavabos públics per tal que els usuaris i usuàries els trobin sempre nets, ja està inventat des dels temps, llunyaníssims, de l'autarquia. 

2 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Un clàssic la senyora dels lavabos. Als jardinets fa anys i anys,n'hi havia uns de lavabos publics on hi havia una senyora, el seu fill era un sarasa encantador, sarasa, sarasa; la senyora mantenia net i polit el seu territori.

Júlia ha dit...

Es un ofici gairebé extingit, em temo