21.5.22

PREMIS I CÀSTIGS, OBLITS I LLOANCES. TOT ÉS RELATIU

 

Algú, a tuiter, ha preguntat a quin autor o autora catalana donaríem el Nobel de literatura, la cosa ha tingut èxit i molta gent ha respost, no tan sols amb el nom i prou, sinó, en molts casos, amb una valoració personal. La pregunta afegia 'de tots els temps', cosa que encara fa la valoració més complexa. No he llegit totes les respostes, el tuiter té allò de la immediatesa telegramàtica, però diria que hi ha molts rodoredians i que, per altra banda, també hi ha, en general, un oblit de persones com Espriu, que no fa tans anys eren valors inqüestionables. De fet el Nobel s'atorga a persones vives i en actiu i, per tant, repassar el passat no ve a tomb.

Un autor del passat que va estar a punt va ser Guimerà. Hi ha qui pot pensar que el refús interessat, -aquest és un premi polititzat i interessat, com tots els premis grossos-, afecta molt els catalans però, per exemple, Galdós tampoc no el va rebre mentre que, pel meu gust, Delibes era molt millor que Cela. Trobem avui Nobels oblidats, que ens estranyen, fa anys ja vaig dedicar una sèrie, en aquest blog, als Nobels hispànics i també al 'saló dels refusats i les refusades'. 

A les respostes es poden veure valors consolidats i opinions que volen ser originals i estupendes, citant autors i autores minoritaris. Això de la cultura i la cultureta és com la borsa, puja i baixa i està lligat a modes, fluctuacions i promocions. Hi ha grans autors i autores que no rebran mai el Nobel ni el Princesa de Asturias ni el Premi d'Honor. Els premis serveixen per reconèixer però també per 'castigar' i ningunear. Malgrat tot fan il·lusió, encara més si donen calerons, i no tan sols als premiats sinó també a l'entorn, a la gent del país, del poble, que idealitza la qüestió. El tema del triomf vicari es pot fer extensiu a la música, al capdavall ens ha fet gràcia això de la Chanel, per exemple, o que un futbolista nostrat faci un gol definitiu, ni que sigui per casualitat. 

De molts Nobels de literatura ja en sabem poca cosa, uns es promocionen més que no pas altres, les literatures minoritàries no traduïdes a l'anglès i les senyores ho tenen més pelut, si un any li donen a una canadenca per molt que hi hagi una altra canadenca millor, pel meu gust, ja no li tocarà la rifa. Sovint opinem de forma subjectiva car poques vegades ho hem llegit tot, dels premiats i premiades. Podria fer un paral·lelisme amb els óscars, sobretot els d'interpretació i direcció, de vegades rarets però, això sí, mediàtics i valorats. I no tan sols els óscars, en ocasions m'he trobat que, en opinar de forma negativa sobre determinada pel·lícula, algú m'ha dit 'doncs va guanyar un premi a Cannes'.

Rodoreda, que ja no el pot obtenir però que potser ha estat la dona nostrada que més s'hi ha apropat, ara sembla un valor segur i, encara més, hi ha qui s'empipa si no hi estàs d'acord o no hi estàs 'del tot d'acord'. Pero fa anys hi havia opinions molt divergents, encara no fa gaire temps vaig sentir un intel·lectual vellet, -per a tot fa falta experiència-, que admetia que la sobrevaloració de la dama venia del fet de què a l'època faltaven novel·les catalanes d'èxit. L'indispensable llibre sobre el Boom de la literatura sudamericana, de Xavi Ayén, reconeix en algun moment que a banda dels dos Nobels que van peixar a la nostra ciutat, instal·lats a pan i cuchillo a la part alta, això sí, van sorgir després molts altres autors i autores excel·lents, de per allà, que no han assolit la mateixa fama ni la mateixa difusió.

Jo, per fer una mica d'ambient, al tuiter he mencionat Olga Xirinacs, autora que va guanyar un munt de premis i, que, en un moment determinat, es veu que va desvetllar reticències dels no premiats amb aspiracions. Verdaguer, avui, és inqüestionable, però Sagarra, que hauria estat un candidat excel·lent i que també va rebre per totes bandes, recordava quan, amb el seu pare, el veien oblidat i menystingut, sortir de l'església de Betlem. Hi ha qui s'empipa si li dius que tot és relatiu però és que tot és relatiu i tot és, també 'política', encara que sigui política cultural. Una actriu de pes, ja gran, fa anys, deia que els professionals que més l'havien decebut, en conèixer-los en persona, eren els escriptors. De tota manera crec que tots i totes podem decebre la imatge que la gent es fa de nosaltres pel que diem, escrivim o pintem. I, pel darrere dels creadors, hi ha els qui manen de veritat en el mon editorial, com en el camp de la política internacional o dels laboratoris químics. 

Els premis, importants o no, gaudeixen de bona salut. Si publiques un llibre un dels reclams és la menció que fan a les solapes dels premis que has guanyat. Si encara no tens premis, cas de molta gent jove, i se'ls vol promocionar, es fa referència a estudis, feines mediàtiques i coses així. Ser jove sempre ha estat un valor però ara la cosa gairebé ha sortit de mare, en una llibreria de prestigi tenien fa poc temps un apartat amb 'nous autors i primeres novel·les'. I, per altra banda, crec que actualment hi ha més gent escrivint que llegint. Contemplar els taulells de les llibreries mostra les tendència i l'efímer de les promocions. Curiosament també hi ha editorials de prestigi i d'altres que no ho son, malgrat que els peixos grossos es van menjant els petits i els petits moltes vegades han d'acabar dedicant-se a una altra cosa.

El llibre i la lectura estan mitificats, el 'llegir' sembla imprescindible però el cert és que hi ha llibres que no cal llegir o que ni tan sols s'haurien de llegir. Amb els llibres s'ha adoctrinat doncs ja, en temps pretèrits, s'anava a doctrina a aprendre de lletra. I, encara més, en tot pesa allò dels perills de la novetat i el valor del passat, de l'antigor. El llibre en paper és sagrat però en una pantalleta ja no té el mateix valor, encara que expliqui el mateix. La gent assegurava, fa anys, no llençar llibres però el cert és que no queda més remei que desfer-se dels excessos i que la gran majoria de llibres que tenim no els tornarem a llegir mai més. Fins i tot a l'escola, ja fa anys, en uns programes per a biblioteques escolars, ens aconsellaven llençar i renovar. El llibre polsós i esgrogueït, que abans era entranyable, ara és una nosa i tot ha de ser nou de trinca, net i desinfectat. El consum cultural és un consum com tots els altres, en aquest camp i en molts més. En el camp del llibre escolar les substitucions absurdes, que eviten l'aprofitament, han estat constants fins que no ha arribat el temps de la fotocòpia abusiva i les tasques online.

Hi ha persones que em mitifiquen llibres i lectura i no llegeixen ni una centèsima part del que llegeixo jo mateixa, al capdavall llegir és una afició no obligatòria, més enllà del camp acadèmic o per motius professionals. Avui més aviat es miren sèries de plataformes, tot i que darrere de les sèries també hi ha escriptors i guionistes, no sempre reconeguts i encara bo si es guanyen bé la vida amb el tema. 

Fa anys es deia que Catalunya era el país amb més poetes per metre quadrat, avui la cosa s'ha fet extensiva a la prosa i a gèneres com ara la novel·la negra. En aquest tema, com en tants, es diu el que cal dir i la realitat, tot sovint, va per uns altres camins. En el camp de la poesia he conegut gent normaleta o de poc nivell però també gent molt bona que no ha passat del grup de lectura de determinada entitat o, en el millor dels casos, d'autoeditar-se algun llibre o compartir una publicació col·lectiva, tot i guanyar premis i fer esforços per donar-se a conèixer, i comptar amb el seu públic, podria mencionar-ne uns quants, però el primer que em ve al cap és l'Antoni Casals.  A mi hi ha qui m'ha dit, sovint 'hauries de ser més coneguda'. I és que, al capdavall, si no et coneixen, malament. Com deia la peixatera del meu barri, 'allò que no es veu no es ven'. I si no surts per la tele i, encara, tot sovint, en un programa amb bona audiència, no esperies guanyar el Nobel, ni tan sols els Jocs Florals de Can Prosa.

I més enllà de tot plegat, tot son gustos i moments. Per això fa de mal recomanar llibres o el que sigui. Una cosa ens pot entusiasmar en un moment determinat però després canvíem, també de gustos, i, ens agradi o no, la promoció i la moda ens influeixen de moltes maneres, a favor o en contra, tot i que la subjectivitat ens costi de reconèixer, en molts casos. I és que, al capdavall, les seguretats immutables ens donen, també, seguretat. I tot és tan fràgil...

5 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Sovint opinem de forma subjectiva car poques vegades ho hem llegit tot, dels premiats i premiades...
Totalment d´acord

la promoció i la moda ens influeixen de moltes maneres..."
I tant que si, i una bona Carme Baucells o un Tusquets com agent literari i un Lara darrere.

I també d´acord amb la frase : En el camp del llibre escolar les substitucions absurdes, que eviten l'aprofitament, han estat constants.."
Una verdadera sangría per als pares i de vagades sin ton ni son.
Salut i bon cap de setmana

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Jo he dit a que: a mi o a Júlia Costa, si cola, cola. Ja comptava que tu votaries per l'Olga Xirinacs, que prou s'ho mereix.

Salut.

Júlia ha dit...

així és el mon, vanitat de vanitats i tot vanitat, he, he

Cinefilia ha dit...

M'ha agradat això dels "Jocs Florals de Can Prosa". Quanta lucidesa a les teves paraules! Com sempre, llegir-te és un plaer.

Salut.

Júlia ha dit...

Moltes gràcies, Joan!!!