ELVIS, 2020

 

Després de molts dies sense anar al cine, ahir vaig anar a veure l'Elvis de Baz Luhrmann. Luhrmann, salvant les distàncies infinites, em fa pensar en Ken Russell, té un estil molt personal, barroc i acumulatiu, fàcil de reconèixer, i això crec que és un mèrit, encara que pugui resultar un mèrit atabalador. Pel que fa a aquest Elvis, admeto que quan un personatge forma part del teu imaginari juvenil d'una forma tan contundent, qualsevol aproximació de ficció pot resultar poc convincent. 

Sobre la pel·lícula he llegit opinions per a tots els gustos i no m'estranya. Té un inici aclaparador i impressionant, després la cosa va de baixa, i la història l'explica, més o menys, el personatge que interpreta un Tom Hanks, molt bé per cert, segons la meva opinió, malgrat l'excés de caracterització que li han aplegat al damunt. Hanks, reconverit en un maliciós dimoni temptador, se'ns presenta com el dolent de la pel·lícula, tot i que és un dolent pervers d'aquells que cauen, fins i tot, simpàtics.

Austin Butler ho fa molt i molt bé, una altra cosa és que perdem de vista l'original, cosa que no passa en cap moment, malgrat els lloables esforços de l'actor. La pel·lícula no és un musical ni una biografia convencional, és tota una altra cosa, i el cantant se'ns presenta de forma una mica erràtica, com un personatge feble i, sovint, incoherent. La història està esquitxada d'esdeveniments diversos que van sacsejar aquells anys els Estats Units, magnicidis, inestabilitat política, els discursos encesos dels segregacionistes...

Però tot passa una mica de puntetes, sense que s'aprofundeixi en res en concret, i potser aquesta és la intenció del guió. Els aspectes més conflictius del personatge, les seves addiccions, que li van provocar la mort, o la relació amb la seva dona, s'expliquen de forma breu i sense fer gaire sang, tot just cap al final de la pel·lícula ens adonem de com li van les coses i com que, de fet, ja sabem com va acabar tot, de forma prematura i generant una mitologia que ha anat en augment, no tenim grans sorpreses sobre el desenllaç.

Expliquen que el mànager interpretat per Hanks, anys després de la mort del cantant, admetia que ell se n'havia aprofitat però que els seus hereus encara se n'aprofitaven molt més, després de mort. En tot cas un mite és un mite i morir jove mitifica molt més que no pas morir vell, com es pot comprovar amb facilitat, i dona diners: merchandising, llibres, sèries, subhastes d'objectes... Ves'te'n Ton, que el que queda ja es compon, diu un refrany català, i encara es compon més si la mort comporta benefici econòmic als supervivents. 

Elvis és una pel·lícula interessant, té tants elements dignes d'elogi com d'altres que no mereixen un gran reconeixement. Penso que, pel que fa al factor humà, la vida de Presley podia haver generat un altre tipus de pel·lícula, però aleshores ja serien tota una altre història i un altre director. Hi ha fragments inoblidables, molt ben ambientats, com ara el context del barri negre en el qual el jovenet Elvis descobreix la música dels seus veïns i gairebé embogeix. O alguns primers plans de Hanks, amb la seva mirada maliciosa, que ho diu tot i no diu res, i que sura per damunt de la papada que li han endinyat. Butler, amb el seu posat de nen perdut al mon de la fama i els diners, desvetlla gairebé l'instint maternal i una gran tendresa, però ja sabem que la relació d'Elvis amb la seva mare va ser molt intensa. El problema de la narració és que del personatge principal, de la seva manera de pensar i de ser i de les seves dèries i els seus patiments reals n'acabem per saber poca cosa, enmig de tant de soroll visual. Un bon planter de secundaris acompanya els protagonistes. 

Sobre Luhmann,  recordo que Moulin Rouge, amb tantes lloances, em va decebre força però, en canvi, la seva versió del Gatsby, que va rebre molts pals de la crítica, a mi em va agradar molt, era una història molt adient per al director. En tot cas és un director que no deixa indiferent, les coses com siguin. O així m'ho sembla, al capdavall tot és subjectiu i temporal.