MEDITACIONS DE FINAL D'AGOST

 

Leibniz, crec, va definir la política com l'art d'allò possible. Anys després un polític francès d'idees, avui, políticament incorrectes, però inspirador de molts altres polítics de pes va dir o escriure que era més aviat l'art de fer possible allò necessari. I un pensador alternatiu, Groucho Marx, va dir, amb la seva genial ironia que era l'art de cercar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar remeis equivocats.  Segurament que podria trobar moltes més definicions, serioses o sarcàstiques, sobre l'art de la política, si és que la política és un art. De fet no sabem ben bé que és l'art i, encara menys, que és, exactament, la política.

Sovint llegeixo crítiques diverses sobre la política i els polítics, quan més propers i més de casa nostra més exaltades son les crítiques però, també, més absurdes les lloances indiscriminades quan el polític o la senyora política son dels nostres. Jo tinc una certa admiració, potser poc justificada, per aquelles feines que no seria capaç de fer, la política n'és una. No crec que tots els polítics es dediquin al tema per fer calaix, en aquesta professió, com en totes, hi ha de tot, a tots nivells. Potser més que afany de lucre hi ha vanitat, en molts casos, el mateix Napoleó deia que les guerres es feien per vanitat, va portar Europa al desastre però té molts monuments pel seu país i tot, perquè ens agraden de forma inconscient les grandeses, les vanitats i els senyors d'aquesta mena.

Sovint la gent que critica no aporta solucions, solucions possibles, és clar, les crítiques son generalment protestes, tan comprensibles com es vulgui, però que no expliquen com han de ser les coses ni justifiquen a fons com hauria de ser una societat sense polítics o com s'haurien de triar els polítics per tal que tot rutllés com cal. Les utopies, a la pràctica, no han funcionat gaire bé, en ocasions han complicat les coses i han produït desastres i malvestats que els ideòlegs que les van conformar no es podien imaginar.

Quan ens fem grans tenim una mena de tirada a considerar que venen temps pitjors, és un consol davant de les xacres de la vellesa i la brevetat de la vida. Amb totes les mancances i problemes vivim, en general, ara i aquí, molt millor que els nostres avantpassats i els joves son joves i se'n sortiran. O, més aviat, uns se'n sortiran i uns altres, potser no, o no del tot. I és que tot té molt a veure amb les aspiracions i ambicions de cadascú, és clar, amb unes expectatives que sovint hem fomentat els adults. Abans et deien, des d'un punt de vista religiós, que veníem al mon a patir, que aterràvem en una vall de llàgrimes, però fa temps que, et diuen que vens, se suposa, a ser feliç, passar-ho bé, trobar una feina que t'abelleixi, viure el millor possible i morir de forma indolora i ràpida, com en aquell poema de La terra de Xauxa. 

No entenc tanta futurofòbia quan, en general, no s'aporten solucions possibles i viables, no es fomenta la participació política ni sindical, i es generalitza sobre tot, des d'un punt de vista negatiu i exagerat. El futur és imprevisible, ho ha estat sempre, no sabem què pot passar, les prediccions, vegis la història, en general han estat sempre errònies. Quan jo era jove era gairebé segur que viuríem una Tercera Guerra Mundial, cada generació, deien, havia de viure la seva guerra, així, en general. Hi ha gent pel mon que ha viscut sempre enmig de guerres però quan parlem de situacions pitjors parlem per nosaltres mateixos, i comparem amb les nostres pròpies vides i poca cosa més. Treballar a l'escola i a barris modestos m'ha ofert una perspectiva polièdrica sobre el munt de realitats existents, ja que avui, i des de fa anys, millor o pitjor, tothom està escolaritzat, cosa que potser no valorem com caldria.

Sense caure en allò del happy flowers i farem un mon millor tampoc cal caure en el contrari, tot empitjora i pobretes generacions futures, les quals hem portat al mon alegrament i irresponsable, és clar. Coses tan banals com que s'hagi apujat el preu dels melons son objecte de notícies de telediari mentre la realitat d'un mon difícil, més enllà dels nostres melics, gairebé se'ns amaga, sort d'internet i les xarxes, tan bescantades, que son finestres a un mon més gran que casa nostre, si és que es vol treure el nas per aquestes finestres, sense prejudicis, és clar.

Per sort no tothom és pessimista irreversible, hi ha de tot, però sembla que queda bé dir que estem molt malament i que l'espècie està en perill. De morir, tots morirem, i l'espècie humana, si fem un repàs per la història seriosa, no és gran cosa, si mai desapareix, doncs mira, què hi farem, creure que hi podem fer alguna cosa és vanitat humana passada de rosca, em sembla. Jo, mirant en perspectiva la història propera viscuda i com està el panorama universal, estic contenta d'haver caigut on he caigut, la situació de la dona ha donat un tomb extraordinari, tenim escoles i hospitals, tot i que res no sigui perfecte, mengem cada dia i, probablemente, podrem morir de forma eutanàsica i tot.