DESPERTAR-NOS POÈTICAMENT QUAN NO DORMIM, PERÒ POTSER ESTEM UNA MICA ABALTITS

 

Els bons libres de poesia demanen un procés de lectura diferent dels de narrativa, si son del nostre gust hi tornem de tant en tant, cosa que el nombre de pàgines, si no son antologies o reculls de poesia completa, facilita. Hi trobem paraules o frases que queden enregistrats en el nostre imaginari, aprenem i recordem mots, i si les relectures sovint ens descobreixen aspectes que ens van passar per alt, crec que, pel que fa a la poesia, això encara sol ser més habitual. El tema del gust, de les preferències personals, tan relatiu, en el cas de la poesia encara és més evident, depenem del moment vital, de la nostra predisposició lectora, i, també, de les nostres lectures poètiques anteriors, així com del nostre imaginari sentimental.

Fa pocs dies comentàvem amb una amiga també escriptora, Montserrat Galícia, amb qui, des de la pandèmia ens escrivim gairebé cada dia, que Miquel Desclot (Barcelona, 1952), hauria de ser molt més conegut i llegit. Ha obtingut premis i reconeixements, és cert, i ha escrit poemes i textos inoblidables, molts dels quals per a infants, a banda de comptar amb traduccions excel·lents de poetes com Petrarca. No m'estrendre massa pel que fa als seus mèrits, avui a la xarxa es poden trobar amb facilitat, així com interessants entrevistes al poeta. Considerant com està la difusió de la literatura Desclot és, com diuen avui, fins i tot 'força present a les xarxes'.

Però som, en general, poc agraïts i amnèsics amb la nostra gent de lletres (però també amb músics, actors i actrius, pensadors, pedagogs...), cada dia es viu més en un context de novetat immediata o de modes efímeres. Un dels casos més lamentables és el d'Olga Xirinacs, amb una obra de gruix i una poesia magnífica que encara és força desconeguda per a una gran majoria, fins i tot per a una majoria suposadament culta. I, pel que fa a la poesia i les tendències, recordo com en la concessió d'un dels premis Francesc Candel l'escriptor i moltes coses més, que servava una ironia intel·ligent d'allò més subtil, va comentar que ell no s'havia presentat mai a premis de poesia, gènere que també havia conreat, perquè podia ser que el jurat no fos de la moda dels versos que tu havies escrit.

Desclot, (Miquel Creus), va ser molt present en el context educatiu d’un temps en el qual tot semblava renovar-se de forma gairebé espontània, entre entusiasmes polítics i pedagògics. Amb Pep Albanell, avui tampoc tan recordat com mereix, van senyorejar la literatura escolar d’una època irrepetible, ara resulta que aquella escola del passat es titlla, fins i tot, de memorística, en el sentit pejoratiu de la paraula quan, com deia un molt bon professor que vaig tenir quan era joveneta, la memòria és una de les facultats de l'ànima, acompanyada de l'enteniment i la voluntat.

Desclot va guanyar el premi Carles Riba, l’any 2020, amb un conjunt eclèctic de sonets titolat Despertar-me quan no dormo, un nom que ens evoca Foix tot i que Desclot beu en moltes fonts poètiques. Es va estrenar com a poeta molt jove, l’any 1971, amb el prestigiós premi Amadeu Oller. Un any després va guanyar el Màrius Torres i al darrera van venir mitja dotzena de poemaris i també un cert silenci, pel que fa a reculls de poesia. I moltes traduccions de grans poetes, diversos i de culte, Blake, Shakespeare, Cardarelli, Petrarca, que li van valer el premi Ciutat de Barcelona de traducció i una experiència poètica encara més sòlida. 

El gran premi d'un poeta no son tant els premis, sinó el fet de ser llegit, après, recitat, citat... Malauradament en aquest tema existeixen les modes, les tendències, les promocions, els oblits intencionats o les ignoràncies oportunistes. Una altra amiga lletraferida, també poeta, em comentava fa temps que sovint els grups de poesia son cercles força tancats, i que la promoció oficial ignora moltes coses de les que es fan, desfan i publiquen, no tan sols en poesia sinó en el que sigui, intueixo que en el mon, per exemple, de la música, passa si fa no fa. L'oblit afecta el mon editorial, hi ha editorials de culte i altres que son invisibles per als periodistes culturals, si és que avui hi ha periodistes culturals o crítics literaris seriosos, que ja no ho sé.

Desclot domina el llenguatge poètic, transmet emoció, juga amb la música de les frases, no és estrany que trobem molts bons poemes seus musicats de forma molt encertada. En el volum referenciat el poeta aplega quaranta-tres sonets, no sempre ortodoxos, escrits durant molts anys. Utilitza la rima quan li abelleix, i fa servir un munt de figures poètiques, recorre a l’ús de topònims d’indrets pirinencs, i no intenta donar una unitat temàtica al conjunt, pretensió que en ocasions força el contingut de llibres de poesia actual. Evoca artistes, músics, fa referència a poetes diversos, a les seves pròpies traduccions, als records, a la natura, a l’amor del present i a l'amor recordat, a la vida familiar, sempre amb una originalitat poètica expressiva i subtil.

Miquel Desclot, avui, a més a més de poeta és un savi amb experiència, un intel·lectual de gruix, a qui el pes cultural del pas del temps no l’ha allunyat de la facultat d’emocionar el públic lector, fins i tot aquell que no tingui tirada a llegir poesia. El recull pot semblar tradicional en alguns aspectes però, paradoxalment, és absolutament modern. Desclot està molt lluny del poeta turmentat i passat de rosca, tant del gust de la mitologia biogràfica. Aquests poemes, units tan sols pel recurs als catorze versos, que, en molts casos, segons la meva opinió, ens faciliten el fet de no allargar més del compte el contingut poètic, cosa que explica l'èxit resistent del sonet, estan, en molts casos, lligats a uns destinataris concrets, que l'autor referencia al final del llibre i que son una mostra del nivell cultural i els interessos intel·lectuals i humans del poeta: Teresa d'Arenys, Bartra, Murià, Gaspar Jaén, els fills, Ràfols Casamada, Brossa, Esther Boix i Ricard Creus, els presos i exiliats polítics...

Les ressenyes sobre poesia inclouen sovint versos i frases fora del context del poema, en tot cas, i considerant que qualsevol referència limita molt la possible i necessària valoració del contingut, copio aquí el primer poema del recull.

Temps fràgil


Més por em fa despertar-me quan no dormo
I l’escalfor del sol m’afirma viu,
mentre surto de l’ombra i desoblido
tot allò que per mi sabia algú;
més encara, adormir-me quan somio
i la trèmula llum no em fa dubtar,
mentre en l’incert avanço desomplint-me
d’allò que a penes crec que hagués après.
Però ja no em demano si la noia
que cavalca l’onada amb una post,
si el verdum que s’explica al cim del salze,
si la fulla que es peix de la claror,
em son companys a la mateixa via,
d’ençà que et sé, d’ençà que sé que em saps.