SANT JORDI, 2024, A NIVELL PERSONAL

Demà, Sant Jordi. Muntanyes de gent, muntanyes de llibres, muntanyes de roses, la gran majoria, sense olor destacat. Malgrat tot faré el meu volt literari. Pel matí he quedat amb una de les meves amigues escriptores, Montserrat Galícia, que ha publicat un llibre sobre òpera a Stonberg. Esmorzarem plegades i anirem a la parada de l'editorial Stonberg una estona.

El llibre ja es va presentar al meu barri i els coneguts i saludats ja el tenen. Tinc la sort de comptar amb una altra amiga escriptora, Sílvia Romero, que també ha publicat fa poc una novel·la, ha tingut el detall  d'inserir un comentari sobre ell a un programa literari que fa a Ràdio Sant Celoni. La Sílvia també em va presentar les 'Velles postals...', a la biblioteca del Poble-sec i me'n va fer un molt bon comentaria al blog 'Llegir.cat'. 

https://www.llegir.cat/2023/12/critica-velles-postals-acolorides-a-ma-de-julia-costa/

Per la tarda aniré a xerrar i, se suposa, signar llibres, a la Plaça del Molino o de la Bella Dorita. Allà hi portarè alguns altres llibres meus. Sant Jordi és un dia que em produeix sentiments ambivalents, com tantes dates i tantes coses. Malgrat tot, és com Nadal, s'ha de celebrar encara que pertanyis a la legió literària de les escriptores minoritàries que, de moment, tot just han entrevistat a les ràdios locals de barris i pobles.

DESPERTAR-NOS POÈTICAMENT QUAN NO DORMIM, PERÒ POTSER ESTEM UNA MICA ABALTITS

 

Els bons libres de poesia demanen un procés de lectura diferent dels de narrativa, si son del nostre gust hi tornem de tant en tant, cosa que el nombre de pàgines, si no son antologies o reculls de poesia completa, facilita. Hi trobem paraules o frases que queden enregistrats en el nostre imaginari, aprenem i recordem mots, i si les relectures sovint ens descobreixen aspectes que ens van passar per alt, crec que, pel que fa a la poesia, això encara sol ser més habitual. El tema del gust, de les preferències personals, tan relatiu, en el cas de la poesia encara és més evident, depenem del moment vital, de la nostra predisposició lectora, i, també, de les nostres lectures poètiques anteriors, així com del nostre imaginari sentimental.

Fa pocs dies comentàvem amb una amiga també escriptora, Montserrat Galícia, amb qui, des de la pandèmia ens escrivim gairebé cada dia, que Miquel Desclot (Barcelona, 1952), hauria de ser molt més conegut i llegit. Ha obtingut premis i reconeixements, és cert, i ha escrit poemes i textos inoblidables, molts dels quals per a infants, a banda de comptar amb traduccions excel·lents de poetes com Petrarca. No m'estrendre massa pel que fa als seus mèrits, avui a la xarxa es poden trobar amb facilitat, així com interessants entrevistes al poeta. Considerant com està la difusió de la literatura Desclot és, com diuen avui, fins i tot 'força present a les xarxes'.

Però som, en general, poc agraïts i amnèsics amb la nostra gent de lletres (però també amb músics, actors i actrius, pensadors, pedagogs...), cada dia es viu més en un context de novetat immediata o de modes efímeres. Un dels casos més lamentables és el d'Olga Xirinacs, amb una obra de gruix i una poesia magnífica que encara és força desconeguda per a una gran majoria, fins i tot per a una majoria suposadament culta. I, pel que fa a la poesia i les tendències, recordo com en la concessió d'un dels premis Francesc Candel l'escriptor i moltes coses més, que servava una ironia intel·ligent d'allò més subtil, va comentar que ell no s'havia presentat mai a premis de poesia, gènere que també havia conreat, perquè podia ser que el jurat no fos de la moda dels versos que tu havies escrit.

Desclot, (Miquel Creus), va ser molt present en el context educatiu d’un temps en el qual tot semblava renovar-se de forma gairebé espontània, entre entusiasmes polítics i pedagògics. Amb Pep Albanell, avui tampoc tan recordat com mereix, van senyorejar la literatura escolar d’una època irrepetible, ara resulta que aquella escola del passat es titlla, fins i tot, de memorística, en el sentit pejoratiu de la paraula quan, com deia un molt bon professor que vaig tenir quan era joveneta, la memòria és una de les facultats de l'ànima, acompanyada de l'enteniment i la voluntat.

Desclot va guanyar el premi Carles Riba, l’any 2020, amb un conjunt eclèctic de sonets titolat Despertar-me quan no dormo, un nom que ens evoca Foix tot i que Desclot beu en moltes fonts poètiques. Es va estrenar com a poeta molt jove, l’any 1971, amb el prestigiós premi Amadeu Oller. Un any després va guanyar el Màrius Torres i al darrera van venir mitja dotzena de poemaris i també un cert silenci, pel que fa a reculls de poesia. I moltes traduccions de grans poetes, diversos i de culte, Blake, Shakespeare, Cardarelli, Petrarca, que li van valer el premi Ciutat de Barcelona de traducció i una experiència poètica encara més sòlida. 

El gran premi d'un poeta no son tant els premis, sinó el fet de ser llegit, après, recitat, citat... Malauradament en aquest tema existeixen les modes, les tendències, les promocions, els oblits intencionats o les ignoràncies oportunistes. Una altra amiga lletraferida, també poeta, em comentava fa temps que sovint els grups de poesia son cercles força tancats, i que la promoció oficial ignora moltes coses de les que es fan, desfan i publiquen, no tan sols en poesia sinó en el que sigui, intueixo que en el mon, per exemple, de la música, passa si fa no fa. L'oblit afecta el mon editorial, hi ha editorials de culte i altres que son invisibles per als periodistes culturals, si és que avui hi ha periodistes culturals o crítics literaris seriosos, que ja no ho sé.

Desclot domina el llenguatge poètic, transmet emoció, juga amb la música de les frases, no és estrany que trobem molts bons poemes seus musicats de forma molt encertada. En el volum referenciat el poeta aplega quaranta-tres sonets, no sempre ortodoxos, escrits durant molts anys. Utilitza la rima quan li abelleix, i fa servir un munt de figures poètiques, recorre a l’ús de topònims d’indrets pirinencs, i no intenta donar una unitat temàtica al conjunt, pretensió que en ocasions força el contingut de llibres de poesia actual. Evoca artistes, músics, fa referència a poetes diversos, a les seves pròpies traduccions, als records, a la natura, a l’amor del present i a l'amor recordat, a la vida familiar, sempre amb una originalitat poètica expressiva i subtil.

Miquel Desclot, avui, a més a més de poeta és un savi amb experiència, un intel·lectual de gruix, a qui el pes cultural del pas del temps no l’ha allunyat de la facultat d’emocionar el públic lector, fins i tot aquell que no tingui tirada a llegir poesia. El recull pot semblar tradicional en alguns aspectes però, paradoxalment, és absolutament modern. Desclot està molt lluny del poeta turmentat i passat de rosca, tant del gust de la mitologia biogràfica. Aquests poemes, units tan sols pel recurs als catorze versos, que, en molts casos, segons la meva opinió, ens faciliten el fet de no allargar més del compte el contingut poètic, cosa que explica l'èxit resistent del sonet, estan, en molts casos, lligats a uns destinataris concrets, que l'autor referencia al final del llibre i que son una mostra del nivell cultural i els interessos intel·lectuals i humans del poeta: Teresa d'Arenys, Bartra, Murià, Gaspar Jaén, els fills, Ràfols Casamada, Brossa, Esther Boix i Ricard Creus, els presos i exiliats polítics...

Les ressenyes sobre poesia inclouen sovint versos i frases fora del context del poema, en tot cas, i considerant que qualsevol referència limita molt la possible i necessària valoració del contingut, copio aquí el primer poema del recull.

Temps fràgil


Més por em fa despertar-me quan no dormo
I l’escalfor del sol m’afirma viu,
mentre surto de l’ombra i desoblido
tot allò que per mi sabia algú;
més encara, adormir-me quan somio
i la trèmula llum no em fa dubtar,
mentre en l’incert avanço desomplint-me
d’allò que a penes crec que hagués après.
Però ja no em demano si la noia
que cavalca l’onada amb una post,
si el verdum que s’explica al cim del salze,
si la fulla que es peix de la claror,
em son companys a la mateixa via,
d’ençà que et sé, d’ençà que sé que em saps.

CIÈNCIA-FICCIÓ, FANTASIA, REALITAT I LITERATURA

Aquest cap de setmana s'ha celebrat, a l'Auditori Eduard Toldrà, de Vilanova i la Geltrú, la III Convenció Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia. Entre els molts actes organitzats s'hi comptava la presència d'una autora i dos autors convidats, en representació de la Ciència-Ficció catalana, castellana i estrangera: Montserrat Galícia, César Mallorquí i Ian McDonald (irlandès).

Jo hi vaig anar ahir per la tarda pel fet que Galícia, amiga meva, m'havia convidat a fer-li l'entrevista programada. Vaig assistir així mateix a la taula rodona d'abans de l'entrevista, on van sortir els temes, recurrents i eterns, a l'entorn dels canvis en la lectura, les etiquetes de gènere i edat, el valor del llibre en l'actualitat, comparacions odioses entre cinema o sèrie i llibre, o,  donades les circumstàncies, sobre els horitzons i límits d'un gènere el nom del qual potser, com en el cas d'altres gèneres, no és res més que una mena d'estratègia comercial. En el fons, al capdavall, cadascú de nosaltres acaba per parlar per experiència pròpia, vulgui o no vulgui.

He de dir que em va impressionar veure César Mallorquí, perquè és un autor veterà i imprescindible, amb una llarga i premiada trajectòria, i perquè no puc deixar d'evocar el seu pare, el Mallorquí de la meva infantesa, pare del Coyote, un grandíssim treballador, com el fill, i amb una vida amb aspectes tristos en molts moments. De fet, César Mallorquí crec que es diu així en homenatge al personatge estrella del seu pare, César de Echagüe. Un seu germà, bon escriptor i molt intel·ligent, així mateix, també  va tenir una mort tràgica. Crec que en moltes famílies, la meva inclosa, hi ha hagut, pel que vaig sabent, suïcidis més o menys reconeguts, però el tema encara es troba lluny de la normalització.

Havia llegit alguns llibres de César Mallorquí en el temps en el qual la meva filla comprava força llibres juvenils. Aquelles lectures em feien pensar en la injustícia d'aquestes etiquetes per edats, tan absurdes quan les criatures comencen a ser grandetes. 

Motivada pel fet d'haver pogut escoltar Mallorquí ahir, a la taula rodona, me n'he baixat un de seu, de l'ebiblio. Voldries llegir-ho tot i ser fidel als teus mites però això és impossible. César Mallorquí té una presència elegant i que impressiona, fa un cap i mig més que la majoria de gent que té al volt, té una veu potent, una gran experiència en la professió i una ironia intel·ligent i una mica càustica. 

He anat en diferents ocasions a Vilanova però no coneixia ni aquest preciós auditori Eduard Toldrà (no es podia haver dit de cap altra manera) ni l'interessant barri de les Casernes, ben aprofitat, restaurat i aprofitat. Uns edificis que ens remeten, arquitectònicament, a l'època dels primers Borbons, com el castell de Montjuïc o el barri de la Barceloneta. Les casernes vilanovines les va pagar la gent per evitar haver d'allotjar les tropes a casa. Malgrat les misèries del decret de Nova Planta l'època de Carles III va ser bona per a moltes coses, va ser un home del seu temps però amb idees de modernitat. Malauradament la seva descendència, ajudada pel senyor Napoleó i les seves ànsies expansionistes, va rodolar per un pendent que sembla que no acabi de trobar el to, ni tan sols en el present.

A l'entrevista vaig incidir, una mica  de puntetes, en el tema polític. Sobretot perquè em costa d'entendre que la situació no estigui més present a tot arreu, encara més en els actes i celebracions col·lectius, pensi cadascú com pensi, pel que fa a la situació dels empresonats de llarga durada. Per cert, la literatura i el cinema tenen tendència, des de fa dècades, a mostrar-nos futurs distòpics, tràgics, complexos i dolorosos. En époques passades es pensava en futures utopies igualitàries, per exemple, en la possibilitat de mons millors i feliços, però no pas feliços com el de Huxley, al qual ens assemblem cada dia més. Hem perdut la innocència i la fe però una mica més d'esperança no ens faria cap mal.

Mentre tornava em van enviar informació sobre la consulta a l'entorn de la conservació del Parc de l'Alhambra, tema sobre el qual escrivia ahir. Els veïns, per majoria, han decidit que no es faci allà el poliesportiu, veurem si el resultat es  respecta. He participat al llarg de la vida en consultes per quedar bé que després han quedat en res o en poca cosa. 

MITOLOGIA OPERÍSTICA I DIVULGACIÓ CULTURAL IMPRESCINDIBLE

En els darrers anys s’han publicat molts llibres que ens ofereixen un recull del que sigui, obres d’art, ciutats, monuments, restaurants, novel·les, suposades coses imprescindibles que hem de veure, llegir, tastar o saber abans de morir, en un nombre variable però que sovint és, de mitjana, el de cinquanta. El títol d’aquest volum ironitza amb la tendència i ens ofereix un subtítol que fa referència a la intenció, poc elitista o pretensiosa, del recull. Conèixer aquests fragments d’òpera ens servirà per presumir una mica. La ironia no pot amagar, però, la solidesa de la proposta. Aquest volum resultarà imprescindible per als no iniciats en el mon de l’òpera però pot ser, així mateix, un instrument molt vàlid en mans expertes i un recordatori encisador per als afeccionats de sempre. 

En el pròleg es formula una pregunta retòrica sobre si l’òpera està de moda. Es fa un repàs a la història i valors del gènere i es justifica la tria i la divisió en capítols del recull, a més d’esbossar, a grans trets, què trobarem al llibre: un recull eclèctic, lligat al gust personal de les autores, tant pel que fa a les obres com als intèrprets. Txèkhov ja manifestava que les obres d’art les dividia entre aquelles que li agradaven i les que no, i que no coneixia cap altre criteri, a l’hora de fer valoracions. És clar que en aquests criteris personals hi convergeixen moltes coses com ara el context cultural o l’educació rebuda.

Els fragments s’agrupen de deu en deu, al llarg de sis capítols, amb una propina. En el primer hi trobem fragments relacionats amb el cinema, després arribem a un capítol dedicat a les dones cantants i a un altre dedicat als homes. A continuació entrem en el camp dels duets, en les diferents versions d’un mateix tema i en les relacions entre òpera i literatura. Hi ha un pes evident de l’òpera italiana, però sense oblidar la francesa, anglesa o alemanya. Trobem Wagner de forma testimonial, cosa que les autores expliquen que és pel coneixement limitat sobre aquest compositor, tot i que aquí hi té un pes, ben segur, el gust personal. 

Es tracta d’un llibre de divulgació, gens exhaustiu, i es poden trobar a faltar fragments que algú pot considerar rellevants. Les autores ja ens avisen de tot això d’entrada, així com del fet que la tria d’unes versions en detriment d’unes altres no vol dir res i que, en aquest tema, com en tants d’altres, l’elecció té, de forma inevitable, un component subjectiu. El llibre ens permet l’aproximació a més de quaranta òperes de diferents èpoques, datades i situades en el seu context històrics, així com a lletres imprescindibles, en català i en la versió original, a algunes pinzellades sobre els cantants o els autors i a un breu recull d’anècdotes. Els cantants, homes i dones, pertanyen a generacions diferents. 

Avui l’òpera està, potser sí, més de moda que fa algunes dècades. S’ha popularitzat gràcies al cinema, fins i tot a la publicitat. Les noves generacions tenen més mitjans que les anteriors per aprendre música, per anar al teatre, per accedir a gravacions diverses, a través de la xarxa, o a les biografies de músics i intèrprets. Aquesta relativa massificació de la tendència pot haver fet perdre al gènere algunes engrunes de mitificació encara que també l’ha democratitzat. 

Aquest és un volum per gaudir-ne sense presses, avui que la xarxa ens ofereix la possibilitat de poder escoltar, sense massa problemes, els fragments triats o, fins i tot, de veure’n filmacions interessants. Més enllà de què puguem -o no- presumir d’haver augmentat els nostre coneixements musicals haurem gaudit d’allò més amb la proposta i ens haurem acostat, sense complexos, a un gènere emblemàtic. Probablement, com diu aquella coneguda frase cinematogràfica, per als qui en accedir al llibre tinguin les seves reserves, la seva lectura i gaudi serà el començament d’una gran amistat. 

A nivell personal el llibre té per a mi un significat ocult ja que una de les autores, escriptora i amiga, em va fer de forma generosa una mena de minicurset sobre el gènere, en admetre jo la meva ignorància sobre la qüestió. En aquests darrers anys m'he acostat una mica a l'òpera, per curiositat, per afició tardana i perquè, a banda de comptar amb aquesta amiga experta la meva cunyada treballa al Liceu i també en sap un munt, del tema. La majoria dels fragments que la Montserrat em recomanava els vaig anar penjant al facebook, cosa que fa que persones que em coneixen hagin cregut, ai, que hi entenc alguna cosa.

En escriure i recomanar aquest llibre voldria recordar la Glòria Abras, que sempre em feia recomanacions i puntualitzacions sobre tota mena de coses, i que, així mateix, era una gran afeccionada a l'òpera. Segurament, amb el seu agut i punyent sentit crític tindria alguna cosa a dir sobre el llibre i la tria feta o ens hi faria alguna postil·la. Recordar la gent blogaire que ha desfilat cap al més enllà en aquests gairebé quinze anys que porto, d'activitat a la xarxa, m'entristeix.

He de dir que un injust motiu de rebuig a l'entorn del mon operístic em venia, en el passat, del trasbals que em va produir, d'adolescent, contemplar, en aquells anys de modèstia consumista i misèries diverses, l'arribada d'una gent que semblava d'una altra galàxia, al Liceu, un vespre. Dames amb vestits llargs i enjoiades, cavallers d'etiqueta. Arribaven en cotxassos, molts dels quals amb xofer i tot, o en taxi. A banda d'això tenia, a més, uns oncles amb unes certes pretensions, que presumien de Liceu i menystenien qualsevol expressió a l'entorn d'allò que no fos clàssic. Tot pesa, en el nostre imaginari sentimental.

No sabia el mon d'afeccionats que es movia la banda dels sectors populars entesos en el tema, melòmans que anaven a gaudir de la música sense complexos, a localitats on no es veia gairebé  res de l'escenari. O, com en el cas de l'autora, a qui de petita el pare ja la duia al Liceu, que gaudien de la representació a peu dret, amb l'esperança d'accedir a alguna localitat que hagués quedat buida. 

Al meu barri una persona d'origen humil, Manuel Ausensi, va arribar a ser un famós baríton. Per a la gent de la generació dels meus pares i avis era un mite, tan o més gran que el del Serrat. Albert Vilardell, crític musical i un d'aquests afeccionats de pedra picada, va venir en una ocasió, fa alguns anys, al meu barri, a parlar-nos sobre Ausensi, a qui havia biografiat. Malgrat la satisfacció que li produïa la difusió actual de l'òpera enyorava les llargues cues per accedir al cinquè pis del Liceu, en les quals es debatia a fons sobre músics, cantants i muntatges. La popularitat de la sarsuela, avui una mica bandejada del context, va fer que moltes persones s'afeccionessin a l'òpera. Al capdavall tot acaba per conviure en bona harmonia... musical.

LES HORES I ELS AFANYS D'ANTONI GALÍCIA I CASAS (1920-2013)

Passaré, passaràs. Passarà el mon

i dintre de pocs anys, molt pocs, ningú

dirà qui vaig ser jo, qui  vas ser  tu,

ni qui va ser el grapat, dels que ara son.

El temps, amb el record, haurà engolit

tots els que vàrem ser i aquells instants

dels somnis somniats, juntes les mans,

joioses, tremoloses sobre el pit.

Res no serà. Ni el riu de pas silent,

en les ribes dels salzes, mentre el vent

inventa cançons noves,  cada dia.

Res no serà. O tot  serà, potser,

i tu seràs i jo tornaré a ser

amb tu, eternitzat en l'alegria.

Antoni Galícia i Casas (1920-2013)

En la història política i cultural del nostre país, i potser de tots els països, hi ha un munt de persones que no estan incloses en el cànon de les grans marques, malgrat que podrien ser absolutament homologables, pel que fa al  seu pes específic en algun camp del coneixement i la cultura.

En moltes ocasions aquestes persones han restat lligades al seu barri, a la seva ciutat, al seu poble, i això  fa que s'etiquetin, en ocasions fins i tot amb un cert to de menyspreu per part dels sectors elitistes, amb el títol de locals. La difusió de la  seva obra és atzarosa i, sovint, de projecció limitada. Si, a més a més, van viure en èpoques difícils, com la nostra desgraciada guerra civil i la llarga postguerra que la va succeir, tot es complica.

Per això cal agrair l'esforç que fan moltes entitats de tot tipus, o els mateixos ajuntaments, en intentar difondre la seva gent. En ocasions aquests esforços van acompanyats dels de les famílies d'aquests personatges, que intenten que l'oblit no plani per damunt d'allò que van escriure, compondre, pintar...

Ahir es presentava, al Castell de Cornellà, un recull de la poesia d'Antoni Galícia, una d'aquests persones d'extensa i polièdrica cultura, pare d'una escriptora i amiga, Montserrat Galícia. Montserrat Galícia forma part d'un grup divers i molt interessant d'autors i autores de Cornellà, entre els quals, a més d'ella mateixa, hi ha novel·listes com Empar Fernández o poetes com Xavier Simarro, qui ahir va presentar el llibre que comento. Montserrat Galícia ha recopilat poemes del seu pare que potser ell mateix ni tan sols va pensar en publicar. 

Antoni Galícia, copio del pròleg del llibre, escrit per Antoni Balmon, alcalde de Cornellà va ser un home i un obrer compromès amb la seva ciutat i amb els ideals  republicans de  progrés. L'any 1935 va ingressar a la Joventut Comunista de Catalunya,  germen del que després seria el PSUC...

Antoni Galícia va marxar molt jove, amb disset anys, voluntari, a la guerra. Va ser destinat al Front de l'Ebre i va passar, després, cinc mesos al camp de concentració de Le Barcarès. En retornar va anar a parar a un d'aquells horribles batallons disciplinaris, on va romandre gairebé tres anys i que evoca amb amargor en un dels poemes del recull. Durant la postguerra va continuar militant al PSUC, en la clandestinitat, militància que va fer que l'empresonessin l'any 1946 i que, posteriorment, fos vigilat sovint per les forces d'ordre. Es va guanyar la vida, com tants altres,  treballant en una de les moltes fàbriques tèxtils del Baix Llobregat, la Facis. 

Aquests ideals i aquesta militància van contribuir, com s'especifica en el mateix pròleg, a què l'acció d'escriure fos una manera d'entomar la injustícia d'un món ingrat. Va formar part d'un grup de poetes de Cornellà, El caliu de Cornellà,  un cercle literari que aplegava persones d'ideologia diferent units per l'interès cultural i que va animar aquell mon gris de la postguerra. Antoni Galícia també va ser un molt bon dibuixant i pintor i un melòman devot, que va inculcar a la seva filla l'afició a l'òpera i a la música clàssica en general. Montserrat Galícia, per cert, ha publicat recentment un llibre de divulgació sobre el mon de l'òpera.

Els poemes d'Antoni Galícia son diversos en estructura i temàtica, beuen de moltes fonts i de moltes lectures, des de la literatura popular fins a la més culta i elaborada. Trobem en el recull molts sonets,  reflexions sobre el pas de la vida i sobre situacions i fets de l'època, lligats a la situació política i social, que probablement no haurien pogut ser  difosos en el seu moment. Uns quants d'aquests poemes evoquen i reivindiquen persones com Lluís Companys, Pau Casals, Vicenç Bou o Teresa Pàmies, però  també personatges populars com El Pepet de Cal Mero, de Torrelletes, lloc on Galícia va passar algunes feliços estius. Malgrat les circumstàncies viscudes molts poemes d'Antoni Galícia reflecteixen la joia de viure i estimar, per damunt de les misèries que ens toca entomar al llarg del temps.

L'HOSPITALET AL COR

Ahir vaig anar a presentar un llibre de la meva amiga Montserrat Galícia,  a L'Hospitalet. Sempre és un plaer tornar a algun dels barris d'aquesta ciutat, en aquest cas al barri del centre, després d'haver treballat tants anys a la ciutat i haver pogut comprovar dia rere dia els molts canvis positius que l'han transformat i modernitzat.

Pel matí també vaig anar a L'Hospitalet, en aquest cas al barri de Santa Eulàlia, a l'escola Provençana, per fer una mica de barrila poètica amb el grup de sisè, gràcies a la invitació d'una altra amiga, Àngels Prats. Al Provençana hi vaig treballar tot just un parell d'anys però en tinc un gran record, tant de mestres com d'alumnes i també d'això que en diem ambient laboral.

Encara no fa gaire temps un d'aquests tertulians saberuts dels nostres temps, i no pas un dels pitjors, parlant de no sé quin tema, va tornar a mencionar L'Hospitalet i d'altres indrets de la perifèria barcelonina amb els tòpics de sempre. Ja resulta habitual i lamentable que aquests senyors i senyores opinin de tot, aquests dies els estem patint amb intensitat, i que no es limitin a les seves especialitzacions, si les tenen.

Encara per a molts nostàlgics de no sé quins temps existeix allò del cinturó vermell i una mena de línia divisòria entre una mena de gent del país i una altra de sobrevinguda, una altra que, per cert, s'ha diversificat tant que cada dia fan més angúnia aquestes definicions tòpiques sobre immigrants i la resta.  Un dia que dinava en un restaurant xinès de la platja unes senyores es van quedar totes astorades en sentir un jove xinès que els parlava en català, oh, senyores, jo he nascut aquí, els va aclarir el noi. I és que els anys passen i els lluitadors de la Seat, una mica repatanis amb les catalanitats i de procedències hispàniques diverses, ja són avis i besavis.

L'Hospitalet és una gran ciutat, molt poc coneguda pels de fora, amb molts barris, cadascun amb les seves característiques, la seva gent i, és clar, els seus problemes. Les escoles i els instituts han millorat de forma exponencial, té bones biblioteques i centres emblemàtics com la Tecla Sala o el Barnadas. També, com a tot arreu, hi podem trobar algun foradet negre que els temps actuals han fet més evident, però això passa a les millors famílies, fins i tot a les de Pedralbes, tot i que com que a les de Pedralbes no les conec no voldria caure en allò que critico, parlar del que no sé.

La presentació era a Can Sumarro, una biblioteca molt bonica, situada en una antiga masia, que compta amb uns jardinets extraordinaris. L'Hospitalet tenia en els seus orígens un centre urbà molt petitó i unes grans extensions de zona rural, camps i masies, del qual Esplugues per una banda i Barcelona per l'altra n'hi van anar manllevant uns quants trossos. Avui tenim una idea una mica errònia del procés que va portar a l'absorció de diferents pobles per part de Barcelona. En alguns casos no eren els rics, precisament, els que volien annexionar-se sinó la gent humil de la contrada, que es trobava en una certa situació de caciquisme i, com va passar en l'edat mitjana, simplificant les coses, s'estimaven més dependre del rei que no pas del senyor feudal.

Els importants de l'Hospitalet van tenir sort i no va arribar mai a ser un barri de Barcelona, tot i que durant anys hi havia qui ho considerava més o menys així, encara que la ciutat tingués cada vegada més vida pròpia. Les noves generacions, moltes de les quals procedien de la immigració van anar fent seva la ciutat i avui hi ha poca confusió entre ser de L'Hospitalet o ser barceloní, en general. Crec que, com a Barcelona, la gent és més del seu barri que no pas de la gran ciutat. Fa anys, molts però no pas tants, per anar al centre de L'Hospitalet des de Barcelona només comptaves amb els Oliveras, avui el metro ens deixa a la seva Rambla, animada i bonica, que s'allarga amb la Rambla de la Marina i en la qual, això sí, hi trobo a faltar, com en tants altres llocs, el cinema. 

Just Oliveras va ser un empresari brillant i innovador, una mica enigmàtic, emprenedor i amb moltes virtuts, i la prova és que ningú no ha volgut -o no ha pogut- canviar el nom de la Rambla per un altre. Era un empresari modern, que estimava la ciutat i que en les circumstàncies difícils de la guerra va decidir quedar-se a la seva pròpia empresa, col·lectivitzada, decisió que li va costar la vida, juntament amb la de la seva  cunyada, en un assassinat mai aclarit o que potser no s'ha volgut aclarir. Malgrat que sobre la figura de l'empresari hi ha algunes opinions negatives que provenen de sectors molt arrauxats i doctrinaris, he copsat que en general la gent normaleta sentia per ell respecte i admiració. En fi, desgràcies de l'època. 

Durant anys es vivia una situació paradoxal, es parlava de la Rambla Oliveras i dels cotxes Oliveras sense que la gran majoria d'habitants de la ciutat, arribats en grans onades immigratòries, sabessin qui era Just Oliveras. Encara recordo haver preguntat sobre el personatge i comprovar com es fugia d'estudi sense manies per part dels que en sabien alguna cosa i com també els qui no en sabien et feien un posat estrany, ves, era el nom d'un carrer important i d'uns autobusos, que no n'hi havia prou amb això?

Durant anys va planar una gran ignorància sobre el personatge, senzillament, no se'n parlava.  Fins i tot a manuals d'història de la ciutat se silenciava l'assassinat, així com el d'altres persones que van ser estossinades en aquells anys, algunes de les quals totalment innocents, com ara un pobre compositor de sardanes que no feia mal a ningú. De fet fins i tot en la referència de la wiki es passa sense fer soroll per la guerra i la postguerra o, més aviat, no s'hi passa de cap manera.

Avui es fa difícil imaginar aquella ciutat d'abans de la guerra, de la guerra i de la primera postguerra, no té res a veure amb l'actual. Fa poc temps va morir el senyor Marcè i li vaig dedicar una entrada, gràcies a ell i als seus llibres sobre la ciutat i els seus personatges vaig saber alguna coseta més de la història de L'Hospitalet, ha estat un dels seus cronistes més admirables, també era molt bon poeta. La primera visita al museu, amb l'escola, la vaig fer amb ell que n'era el director i recordo poques explicacions museístiques tan sentides, documentades i valuoses. Fa molts anys d'aquella visita, més de trenta. 

Ara he repassat el blog i veig que he escrit sobre L'Hospitalet en moltes ocasions, trenta anys de feina a la ciutat forneixen tot un gran imaginari sobre ella i la meva memòria sentimental la té molt present, tot i que ara hi vaig de visita i ja no és el mateix. La vida passa i la gent jove ocupa les terrasses dels bars de la vida,  com sempre ha estat. Al vespre, quan vaig sortir de Can Sumarro hi havia com una mena de pau ambiental primaveral per damunt de la Rambla Just Oliveras. És clar que feien futbol per la tele i la gent estava reclosa a la llar o al bar corresponent per tal de seguir el partit el qual, per sort, va acabar bé pels nostres i així no vam haver d'escoltar les condemnes i penjaments sobre entrenador i jugadors que s'amollen en cas de derrota, merescuda o no, per aquests inefables mitjans de comunicació que cada dia em semblen més desinformadors i pocasoltes.

A la ciutat vaig treballar al barri de Can Serra, uns quinze anys, i vaig haver de marxar pel fet que ens van tancar l'escola, en una època amb una forta baixada de la natalitat. Avui l'edifici és escola d'idiomes. Tampoc no és escola de primària el Can Bori, on vaig ser un any. El Provençana continua en actiu i també és encara escola el Bernat Desclot, on vaig passar els deu darrers anys de la meva vida laboral, també al barri de Santa Eulàlia però tocant al Parc de l'Alhambra, en això que en diuen Granvia Sud, un sector de la ciutat que ha experimentat canvis immensos, com Bellvitge, i per on, quan hi vaig anar, encara passava el carrilet a cel obert. 

Montserrat Galícia i la CIÈNCIA-FICCIÓ catalana

Ahir vaig rebre, amb gran alegria, una telefonada de l'escriptora Montserrat Galícia, a qui conec des de fa anys i amb qui, en diferents ocasions, he compartit una xocolata desfeta, xerrant sobre literatura. S'havia comprat el meu llibre La descomposició de la llum, el mecanoscrit del qual, ja fa també molts anys, li havia passat jo per llegir, en una primera versió.


Montserrat Galícia pertany a aquest planter, d'immensa categoria, d'autors i autores que s'han dedicat, sobre tot -però no tan sols- al camp de la literatura juvenil, de forma constant i excel·lent. Un camp que potser és força agraït pel que fa a les vendes i a la difusió dels llibres, però que no té el ressò que li caldria en el món literari convencional, i només cal veure la llista, pràcticament inexistent, d'autors importants en aquesta modalitat que hagin estat convidats, per exemple, a Frankfurt.


Fa poc vaig veure Montserrat Galícia a la premsa, en una fotografia en la qual havien reunit tot un estol d'autors i autores nascuts l'any 1947, que devia ser d'una gran collita literària. El peu de fotografia, però, esmentava els més famosos, que, evidentment, eren els dels llibres per adults i els més mediàtics.

Montserrat Galícia ha anat escrivint i publicant amb una gran i envejable constància. Ha guanyat dues vegades el premi Joaquim Ruyra i també l'Enric Valor de novel·la juvenil, a més de molts altres. S'ha especialitzat -sense que això comporti cap exclusió vers altres gèneres- en la ciència-ficció, i pertany a la Societat Catalana de Ciència-ficció i fantasia, que, sense massa soroll, porta ja molt temps fent feina i endegant interessants i diverses iniciatives. Entre les quals, per cert, una jornada a Vilanova, el dia 6 d'octubre d'enguany, que reuneix el bo i millor dels autors catalans que han conreat aquest gènere i a la qual encara sou a temps de participar.


Malauradament, continuem empassant-nos Harripotters i d'altres productes foranis, com si fossin una gran novetat literària, mentre els nostres autors i autores en el camp infantil i juvenil, -una etiqueta molt relativa, car els seus llibres poden significar, també, un gaudi important per als adults- són poc promocionats. Només cal veure els programes literaris de la televisió, que, de tant en tant -per les festes nadalenques, per exemple- dediquen un breu espai al tema i després se n'obliden de forma escandalosa.


Galícia és una gran experta en literatura en general, a més d'excel·lent autora. M'ha fet llegir autors i autores interessants, imprescindibles, que jo no coneixia. Un dels records d'actes literaris més emotius que tinc és el de la presentació de la seva novel·la per a adults, La cambra de Virgínia, en la qual evoca la figura de Virginia Woolf, i que va presentar Olga Xirinacs. Tres escriptores de diferents generacions, Woolf-Xirinacs-Galícia, unides per l'atzar d'un moment entranyable, a la, també entranyable, llibreria ONA. Tant que reivindiquem aspectes culturals i polítics i tanta poca cura que tenim de conèixer i difondre les nostres coses.