EL FANTASMA DELS ONZES DE SETEMBRE DEL PASSAT RECENT

 

Hi ha paraules amarades d'abstracció que interpretem de forma força subjectiva i que estan més valorades del compte, una d'elles és la unitat. La unitat i la diversitat es complementen i retroalimenten. La unitat, política, per exemple, és un fet que tan sols s'aconsegueix en moments puntuals i efímers de la història. Les ideologies son fràgils, complexes. 

Ahir, duen, no hi va haver unitat. Amb unitat sembla que s'aconsegueixen més coses però això també és relatiu. Que surti molta gent al carrer, pel que sigui i per just que resulti el motiu, pot ser molt gratificant però, a l'hora de la veritat, en molts casos, no ha aconseguit resultats definitius, ha estat el suport de tendències polítiques, l'únic mitjà de protesta a l'abast, un manifestació del nostre desig de fer soroll... 

Avui he percebut en alguns diaris i escrits espontanis a la xarxa una certa sorpresa sobre el fet que la desunió no hagués provocat més abstenció manifestadora. S'oblida que els sentiments passen per davant de la política. Per  això també és un error que determinats grups organitzatius de la moguda es posin medalles. I s'oblida que darrera de tot plegat hi ha un munt de greuges acumulats i no resolts, per part de la política estatal. 

El tema és espinós, diguis el que diguis sempre quedes malament amb els uns o amb els altres si vols mostrar això avui tan mal vist de l'equidistància. O si dius que ets ciutadana del mon i que, com deia una cançó del meu temps, amb lletra del gran Jaume Picas,  que la terra no és partida com un mapa mal pintat i que això és una mentida de molt mala voluntat.

Molta gent que critica el nacionalisme català mostra, sense adonar-se'n, fins i tot de bona fe, un nacionalisme hispànic subliminal, i fins i tot prejudicis parafeixistes davant de la molta immigració de tot arreu que ens arriba i que, amb el temps, serà qui remeni les cireres, cosa que fa que el futur sigui una incògnita, com ha estat sempre, per altra banda. 

Jo, ahir, tampoc pensava sortir al carrer. Pel matí vaig anar a una celebració entranyable que fan cada any al meu barri, des de fa temps. La manifestació passava pel Paral·lel, a tocar de casa, vaig sortir a badar, em vaig trobar una amiga i vam anar xerrant, fins a Colom així que se'm pot comptabilitzar com assistent a l'acte, és clar. Vaig veure molta gent gran, més que no pas joves. És clar que som molts, els vells o grans, en la societat actual.

Ahir mirava hemeroteques, tot repassant Onzes de Setembre diversos. La desunió va ser una constant durant molts anys. Recordo que en el monument a Casanovas es va xiular en més d'un cas als socialistes, després d'allò de la LOAPA. Els populars, en alguna ocasió, van voler fer un gest i anar a dur floretes, els deien de tot i els llençaven fins i tot pedres i s'ho van deixar córrer.

L'any 1988, per exemple, passaven coses que hem oblidat i que expliquen també el present. El govern de l'estat i els socialistes catalans estaven en contra de què funcionés el Canal 33. Des de Madrid boicotejaven les emissions. Els motius, obvis, es maquillaven amb què ja hi havia prou televisions públiques. 

Els socialistes catalans ja començaven a no ser el que se n'esperava, la unió amb el PSOE va contribuir a convertir-los en tota una altra cosa. Mentrestant, CIU, amb el senyor Pujol i allò del peix al cove, anava incrementant els seguidors i votants, alguns dels quals dissimulaven dient que votaven els comunistes que ja no eren ben bé comunistes. El PSUC, tan important durant la transició, va anar perdent pistonada. Les causes van ser diverses però, tot sovint, les causes son més aviat interiors que no pas exteriors. Rauen, precisament, en la inevitable desunió, lligada al desengany de persones honestes però decebudes de com funciona la realitat. Els partits polítics sempre acaben per evidenciar que tenen dues, o més, ànimes.

Deia, després de la guerra, molta bona gent del meu barri, que els disbarats d'alguns sectors violents, suposadament anarquistes, tot i que jo crec que el nom no fa la cosa, van fer més franquistes que Franco. Els independentistes, que en els vuitanta eren pocs, arrauxats i residuals, van créixer i, no ens enganyem, van fer més independentistes el senyor Guerra i la gent com ell que no pas els discursos catalanistes eteris inspirats de líders una mica -o molt- il·luminats. Tot allò de l'Estatut sobre el qual van passar el ribot, per exemple. Confondre determinada gent amb els espanyols també és molt injust. Totes les generalitzacions son injustes i em sobta com encara funcionen tan bé. 

I és que per més que vulguis tenir el cap fred, quan llegeixes segons què sobre el tema català, per part de sectors diversos, des dels més populars als més elitistes, t'empipes i et radicalitzes. Hi ha reculls com el que va fer Josep Benet, sobre penjaments anticatalans des de la nit dels temps fins l'actualitat que val més no rellegir. Passa una cosa semblant amb els reculls de disbarats en contra de les dones, que també existeixen i tenen segles i segles i arriben fins fa quatre dies. Mirar cap al passat és arriscat, val més no fer-ho si no n'hi ha una gran necessitat. 

En tot cas, la visita del fantasma dels Onzes de Setembre passats, que em va fer viatjar per l'hemeroteca de LV, que és la més fàcil de consultar, em va resultar molt profitosa i evocadora.