CURIOSITATS CINEMATOGRÀFIQUES INTERESSANTS

 

Tenia curiositat per veure aquesta pel·lícula per molts motius, n'he llegit referències interessants, que no vol dir incondicionals, i el títol em portava ressons d'una literatura d'exit que, en aquest cas, de forma errònia, jo situava més enllà, fins i tot, de l'època en la qual es va publicar el llibre, 1979.

Torcuato Luca de Tena, de família monàquica, va ser un autor tirant a liberal, molt llegit fa anys, com tants altres autors i autores que s'han anat oblidant amb el pas del temps. Té molts llibres publicats però el que inspira aquesta pel·lícula i un de més antic, del 58, Edad prohibida, van ser dels més llegits.

Los renglones torcidos de Dios, com d'altres de l'autor, han conegut un munt de reedicions. Aquest va ser molt comentat en el temps de la seva publicació, tot i que es va incidir en moltes ressenyes de l'època que, si bé l'argument era enginyós i atractiu, el llenguatge emprat per l'autor ja semblava d'una altra època. Com és lògic, el guió de la pel·lícula ha estat actualitzat i està molt bé que el cinema d'avui recordi títols que encara tenen molts elements destacables. 

La pel·lícula no m'ha fet el pes, és massa llarga pel meu gust, dues hores i mitja, i els girs de guió amb l'objectiu de sorprendre el personal, son excessius. Cosa que, per altra banda, és habitual a molts llibres i pel·lícules de misteri ben actuals tot i que sembla que, en general, això no pesa en el conjunt, pel que fa a la clientela. El director, Oriol Paulo, té un bon currículum cinematogràfic, amb uns quants títols del gènere, com ara El cos, amb guió d'ell mateix, que em va semblar una història molt ben lligada i resolta.

Els actors i actrius estan molt bé, Lennie i Eduard Fernández sempre acostumen a estar molt bé, i tot un planter de secundaris, uns quants de catalans, TV3 hi ha col·laborat, donen suport als protagonistes en el marc d'un hospital psiquiàtric de l'època, potser una mica passat de rosca en algun moment tot i que, pel que s'explica, l'estan modernitzant. Les pel·lícules d'allò que en dèiem manicomis, com les de presons, em fan molta angúnia, en general allà dins pot passar de tot i es fa difícil sortir-ne. És estrany que, amb tot el que ha passat a les residències d'avis, no hi hagi encara una producció sobre aquesta temàtica, al menys no és tan rellevant. Trobo, així mateix, que l'època en la qual se situa la pel·lícula, que és la del llibre, la transició, no hagi estat més aprofitada, políticament parlant, més enllà d'un canvi significatiu de la imatge de Franco per una de Juan Carlos.

La salut mental sempre ha inquietat i encara és un tema poc conegut en molts aspectes, tot i que l'atenció ha millorat molt i la visió de les persones afectades, també. Avui fins i tot això de les ratlles tortes de Déu fa una mica d'angúnia. Des de fa alguns segles sembla que una manera d'eliminar algú sense fer soroll era ingressar-lo en una institució d'aquest tipus, hi ha casos ben coneguts i lamentables, com el de Camille Claudel, i, pel que fa a la ficció, recordo que en aquelles inefables aventures de Dick Turpin ja hi sortia algun cas d'aquest tipus. La víctima, en molts casos, era una dona jove. Més enllà dels casos tràgics hi ha hagut gent molt vàlida i professional que fins i tot en èpoques difícils ha treballat en aquest sector amb dedicació remarcable.

Aquest llibre es va publicar pocs anys després de l'èxit d'aquella pel·lícula del niu del cucut, hi ha precedents remarcables, com la inquietant Corredor sense retorn. De tot hi ha una mica al llibre de Luca de Tena i, és clar, a la pel·lícula que comento. La pel·lícula està ben feta, ben ambientada, però tens la sensació, quan acaba, de què t'han pres una mica el pèl, cosa que, per altra banda, és habitual, al capdavall has d'entrar en el joc de la ficció disposada a admetre els convencionalismes del gènere. També hi ha un excés de tremendisme, pel meu gust, no sé si les coses eren ben bé així, en aquelles institucions.

Per escriure el llibre l'autor va passar gairebé vint dies en un manicomi. El llibre li va prologar, en el seu moment, el psiquiatra Juan Antonio Vallejo-Nájera, habitual a la televisió de fa anys i autor de magnífic i divulgatius llibres sobre història, contemplada des del punt de vist psiquiàtric, molt interessants. Malauradament era fill d'un psiquiatra lamentable i racista de la postguerra i té algun frívol descendent, però crec que cal obviar tot això a l'hora de valorar-lo. Em va impressionar quan, sense manies, va declarar que tenia un càncer irreversible i poc temps de vida. 

Del llibre ja existeix una altra versió en cinema, mexicana, de 1983, de Tulio Demicheli, un bon director, que va morir el 1992, i que no crec que hagi arribat aquí. Una senyora, al cinema, comentava darrera meu que l'havien emès per la ràdio per capítols, jo no ho recordo i penso que es confonia però, qui sap. 

Vaig veure la pel·lícula a la sala gran de l'Aribau, una sala com les d'abans, gran i còmoda, avui una relíquia històrica, gairebé. Sempre em ve al cap quan, emocionada, vaig veure-hi West Side Story, en una matinal, i sense que em posessin pegues a entrar-hi, tot i que no tenia l'edat i, en ocasions, encara et demanaven el carnet. Anunciaven un passi extraordinari, un d'aquests dies, d'ET, amb xocolatada inclosa, de l'estrena d'ET ja fa quaranta anys.