Amancio Prada ha ofert un únic recital al Teatre Apolo. Per sort és un teatre que tinc a prop de casa, feia molt de temps que tenia les entrades. El teatre era ple, cosa que, avui, fa goig. Sap greu anar a veure coses que valen la pena i comprovar que la sala és mig plena o mig buida.
Prada conserva una veu envejable, la de sempre. Em fa angúnia com vells cantants, masculins o femenins, traspuen, malgrat la seva experiència, veus forçades i esmercen en les seves actuacions recursos que em recorden les antigues glòries flamenques de la meva joventut.
Durant una hora i mitja, més o menys, va fer un passeig per la seva vida i el seu repertori, en un recital a l'estil clàssic sense faramalla ni arranjaments orquestrals, ell i la guitarra i un públic devot, ja que Prada té seguidors fidels i admiradors intermitents però entusiastes. Prada va ser molt aplaudit i va passar per Barcelona com un ocell de pas. Així son les coses, avui, tot allò bo dura poc.
Fa molts anys de la primera cinta de cassette que em vaig comprar d'ell, sense saber ben bé qui era el cantant, més que res pel fet que cantava textos de Rosalía de Castro. Prada ha assolit una aparença que evoca molt Léo Ferré, un dels seus cantants més admirats, del qual va interpretar, ahir, un tema. A l'imaginari musical del cantant hi ha, ja, molts morts, la boira dels morts ens va embolcallant amb el pas del temps, els difunts assisteixen als aplecs gallecs però també als nostres, perquè això de la vida i la mort és un tema universal.
El recital va estar amarat de la trajectòria del cantant, Rosalía, Sant Joan de la Creu, Lorca, Bécquer, Agustín García Calvo, Miguel Hernández, Chico Sánchez Ferlosio, Léo Ferre i d'altres, i una versió del Rossinyol que vas a França amb la qual va evocar una actuació de la gran Victòria dels Àngels que l'artista recordava molt bé. I amarat de paisatges, és clar, els de la seva infantesa, ciutats i pobles hispànics, i aquell miratge del París de la nostra joventut, tan idealitzat, tan mític. I música tradicional, anònima, o alguna meravellosa cantiga d'aquell rei poeta, Alfons X, el Savi, d'un temps de joglars i trobadors. Una cultura ibèrica que, de forma crec que una mica mal intencionada, hem situat en els silencis i els prejudicis del present, en el qual, en lloc de sumar tenim tendència a restar i caure en tòpics ximplets.
Un dia per als records de demà. Per evocar, d'aquí un temps 'aquell vespre en el qual vam anar a escoltar Prada a l'Apolo'. Un teatre que intenta resisitir, després d'alguns trasbalsos, en aquest Paral·lel mitificat i evocat en el qual, de tant mirar enrere, tenim tendència a marginar-ne un present que ja mitificarem en el futur remot.
https://amancioprada.com/
2 comentaris:
Ostres, ja l'havia oblidat.
Salut.
no es pot recordar tot, he, he
Publica un comentari a l'entrada